intervencion de barcelo

INTERVENCIÓ DE MIQUEL BARCELÓ A LA SEU

1. La Seu està plena de tres
   
2. La intervenció del pintor Miquel Barceló en la reforma de la capella del Santíssim
   
3. Les Noces de Caná
   
4. Tres moments d'un únic misteri
   
5. La multiplicació dels pans i dels peixos segons l'evangeli de Sant Joan
   
6. Obra de Molts
   
7. El Rei Salomó i l'artista Barceló
   
8. El punt i la retxa, barceló a la seu
   
9. Miquel Barceló a la seu de mallorca. La seva obra a la Capella del Santíssim
   

LA SEU ESTÀ PLENA DE TRES

Joan Bauzà i Bauzà

La més visual presència del tres a la Seu es la de la seva traça arquitectònica, és catedral de tres naus. A la vegada, la Seu pot ser percebuda com la conjunció de tres esglésies. Una és la primera que es començà, l’anomenada Capella de la Trinitat, allà dalt al fons, on hi ha les tombes del reis. La segona comença quan l’anterior s’eixampla i puja, l’anomenada Capella Reial, on hi ha ara el cor i presbiteri. La tercera sorgeix quan la construcció es triplica i surt l’edifici de tres naus.

Tres són, entrant pel portal major, les rosasses, una rere l’altra, i la que es troba al mig, es troba a la vegada enmig d’altres dues laterals. Tres són els lampadaris més rellevants, els de les set llànties damunt la càtedra episcopal, el de la corona octogonal del baldaquí damunt l’altar major i el llantoner cònic truncat al bell mig de la nau central.

El nombre tres no és gens estrany al patrimoni cultural de l’Església. Els cristians adoren un Déu trinitari – Pare, Fill i Esperit Sant - i tres són les seves virtuts teologals – fe, esperança i caritat -. No sols el patrimoni cultural cristià s’ha anat formant, en part, sobre el paradigma del tres. L’antiga civilització celta compta amb les tres espirals del Kristel, Dante dividí en tres parts la Divina Comèdia, són famoses les tres lleis de Newton.

La gran reforma que el bisbe Campins encomanà a Antoni Gaudí fou formulada en una triple demanda: aconseguir un altar per a Déu, una càtedra per al bisbe i un gran espai per al poble.

La Seu és mundialment coneguda per títols ben pertinents: catedral de la mar, catedral de la llum, i a partir d’ara ho serà per un tercer, catedral de l’Eucaristia. Cap catedral en el món tan ran de la mar, cap tan oberta a la llum radiant del Mediterrani, i des d’ara, cap catedral en el món oferint una catequesi tan completa, tan gràfica i tan monumental sobre el misteri de l’Eucaristia, al fons de les tres naus, en un impressionant tríptic. El visitant, situat al centre del temple, el podrà admirar posant la mirada a la Capella del Corpus Christi, obra barroca de Blanquer. Continuant pel centre, esguardant l’altar major, enquadrat dins el modernisme, obra de Gaudí. I finalitzant a la dreta, la Capella del Santíssim, art actual, obra de Barceló. Un tríptic únic en el món, per aquest triple motiu: per la unicitat de la temàtica malgrat el transcurs del temps en què fou tractada, per la convergència dels tres autors en tractar-la, malgrat els estils distints, en idèntica exuberància de formes, i per l’autoria de cada una de les parts del tríptic, artistes de la màxima rellevància en el seu temps.

El paradigma dels tres és també present a cada una de les parts del tríptic esmentat. El retaule de la Capella del Corpus està constituït per tres cossos horitzontals i altres tres verticals. La pedra de l’altar major està sostinguda per files de columnes, tres per llarg, tres per ample. I la intervenció de Barceló s’ha estructurat en tres parts distintes que requereixen tres arts diversos: ceràmica, mobiliari litúrgic i vitralls. I l’obra de ceràmica és a la vegada un tríptic amb tres frescs que expressen tres grans temes: a la paret esquerra, la mar, a l’altra, la terra, i a la frontal, la humanitat, incorporant així els tres grans fruits de la naturalesa: els pans i el vi - fruits de la terra -, els peixos i les algues - fruits de la mar - i el Fill de l’Home, el fruit per antonomàsia de la creació.

L’autor s’ha pogut inspirar en tres fonts bíbliques, les noces de Canà, la multiplicació i la repartició dels pans, i el sopar pasqual. Tota l’obra està presidida per un mateix Senyor: a l’altar fet pa per a tots, un poc més alt, al sagrari, fet reserva pels malalts i culte pels adoradors i més amunt, el Ressuscitat fet vida vessada sobre les innombrables calaveres situades al baix. Unes pinzellades vermelloses verifiquen que aquest ressuscitat era l’abans crucificat, ja que remeten a les cinc nafres de sang gloriosa que l’autor ha situat a un triple nivell, el dels peus junts a baix, el de les mans esteses a mitjan altura i més amunt, el del cor.

A la Capella del Santíssim es contemplen, ufanes i mòbils, tres línies de força: la vertical de la fam, que tira els homes al baix, la vertical de Crist, que, ressuscitat, puja, i l’horitzontal del missatge evangèlic que asseu els homes a la taula que els iguala.

No és l’única forma de veure la Seu, aquesta de veure-la sota el signe del tres. Tampoc aquí han quedat reflectits tots els tres de la Seu.

tornar

LA INTERVENCIÓ DEL PINTOR MIQUEL BARCELÓ EN LA REFORMA DE LA CAPELLA DEL SANTÍSSIM

Mercè Gambús

Degut a l'extensió d'aquest capítol, s'obre en un article addicional. Cliqueu AQUI per obrir l'article

tornar

LES NOCES DE CANÀ

LLorenç Tous

L’episodi de les noces de Canà, a l’Evangeli de Joan (Jn. 2,1-11) resumeix tota l’obra de Jesús, segons la interpretació que el seu autor en fa. Crida l’atenció el silenci que els altres escrits del N.T. mantenen sobre aquesta escena de Canà, un fet, tan espectacular.

Per què Jesús va regalar tant de vi (uns 600 litres) a uns comensals que ja havien esgotat les reserves previstes pel nuvi?. I a més, tot d’una i només després d’haver-li-ho proposat la seva mare, és a dir, quan ja no en tenien necessitat.

Els miracles de Jesús obeïen sempre a una necessitat que li era presentada amb fe. El cas de les noces de Canà és totalment diferent: ni els nuvis ni els comensals varen demanar res, perquè no en veien necessitat.

Som a davant un signe, el primer signe de Jesús, segons l’evangelista. La paraula “signe” és pròpia de Joan per tal d’expressar les manifestacions de la divinitat de Jesús que provoquen la fe. Són expressions literàries de la fe apostòlica en la Resurrecció salvadora de Jesús, les quals necessiten servir-se del que és simbòlic per donar a entendre millor tot el contingut de la fe en el Senyor Ressuscitat. Els recursos literaris d’aquest evangelista es nodreixen de l’A.T. com de la seva  font.

L’episodi de les noces de Canà té ressonàncies del Gènesi: “El sisè dia Déu va crear l’home a la seva imatge”. Gèn 2, 27. 31. Joan situa el signe de Canà en un sisè dia a partir del capítol 1,29.35.43;2,1. Per mitjà d’aquesta referència indirecta, Joan vol donar a entendre que el Senyor Ressuscitat és el creador de l’home nou.

Aquesta nova creació, que supera l’estat natural de l’home, s’expressa per mitjà de la transformació de l’aigua en vi. El canvi no és només de la naturalesa humana, sinó també de la relació que l’home manté amb Déu. Abans s’accedia a Déu per mitjà de la Llei de Moisès, és a dir, per mitjà de l’antiga Aliança, escrita en les taules de pedra de la Llei que Moisès va llegir al poble d’Israel al peu de la muntanya del Sinaí. El canvi el proclama Jesús Ressuscitat amb aquest missatge a Maria Magdalena: “Ves a trobar els meus germans i digues-los:Puig al meu Pare, que és el vostre Pare”. Jn 20, 17.

També eren de pedra les sis gerres que contenien l’aigua a Canà. Sis, i no set, número, aquest darrer, que simbolitzava l’infinit i la plenitud. Això vol dir que aquella Llei era imperfecta, exterior i incapaç de transformar l’home. Joan desprecia l’ús d’aquella aigua “destinada a les pràctiques de purificació usuals entre els jueus ”. 2,6.

Els primers cristians, després de rebre l’Esperit Sant gràcies a la Resurrecció de Jesús, quan es varen sentir transformats interiorment per Ell, miraven les purificacions, tan usuals en la religió jueva, com a rites ineficaces, obsolets i inútils.

Jesús va establir una nova relació amb Déu, una Nova Aliança, gràcies a la transformació de la nostra naturalesa mortal en una naturalesa de fills de Déu fets per a la vida eterna. D’aquesta transformació parlarà Jesús amb Nicodem en el capítol següent, on “tornar néixer” o bé “néixer de dalt”, senyalarà el principi de la nova vida per obra de l’Esperit. Jn 3, 1-21.

El pas de la Llei externa de Moisès a la gràcia de Jesús que ens fa fills de Déu s’expressa a Canà per mitjà de la transformació abundant de l’aigua en vi.

El judaisme purificava externament la pell amb aigua. L’obra de Jesús divinitza l’interior de tot el que creu en Ell. L’aigua dels jueus era per rentar la pell; el vi de Canà significa beure i interioritzar la gràcia.

El pas de l’Antiga a la Nova Aliança té un testimoni singular: la mare de Jesús. Maria acudeix a Canà a part de Jesús i dels seus deixebles. Conscient i feel observant de l’Antiga Aliança, coneix la seva dinàmica, i és la primera que se n’adona que la Llei ja no serveix per salvar. Diu: “no tenen vi”; i afegeix: “feis el que Ell us digui”. Amb aquesta ordre demostra conéixer profundament l’antiga relació amb Déu, i per aquest motiu representa la “resta” escollida d’Israel.

El fet de transmetre als servents aquesta ordre ens recorda les paraules del poble a Moisès, quan varen haver escoltat la proclamació de l’Antiga Aliança i volgueren ratificar-la: “farem tot el que ens diu el Senyor” (Ex. 24,3).

Maria, representant dels israelites feels, s’uneix a Jesús i als seus deixebles en la constitució del nou poble de Déu. Ella serà la mare que, al peu de la creu, rebrà del Fill l’herència de continuar l’obra del Regne de Déu.

En l’episodi de les noces de Canà de Galilea, al començament de la vida pública de Jesús, l’evangelista Joan ens presenta “el primer signe” com un resum de tota la seva obra salvadora.

tornar

TRES MOMENTS D’UN SOL MISTERI

Teodor Suau i Puig

La Seu és un balcó per on el misteri guaita la nostra terra.
         Clarors de pedra.
Espai i silencis...
Sentors de l’aigua marina que traspelen els vitralls.
Petjades del temps.
Vida i mort.
         Misteri de la bellesa sempre antiga i sempre nova de l’Absolut-amb-nosaltres, d’aquell amor més fort que la mort.
         La poesia, mestressa de la casa del misteri, ha intentat diversos noms per dir allò que no es pot dir:
         “Catedral de la mar”.
         “Catedral de la llum”.
         “Catedral de l’espai”.
         “Catedral de les rosasses...”.
         A redós de la intervenció de l’artista felanitxer Miquel Barceló a la capella del Santíssim, tot just acabada, n’hi afegeix un altra: “Catedral de l’eucaristia”.
         Amb raó.
       
Situa-vos al bell mig del portal major.
I llegiu en el llibre que s’obri davant vostre.
Aturau-vos allà on troba el seu port natural la mirada encuriosida i estorada.
         Tres absis.
Que posen el límit a tres naus.
La major, llarga de 75,52 ms.; d’una amplària de 19,40; i alta fins als 43, 74 ms.; les dues menors, de10,03 d’amples i 30,17 d’altes. En total, entorn dels 6.600 ms. quadrats... Grandioses.
         En la cosmovisió judeocristiana, tres és un símbol. Diu totalitat, integritat, acabament, completesa.
         El trobareu sovint a la nostra Catedral: tres vitralls a l’àpex de la capella de la Trinitat; tres rosasses a la façana de llevant; tres al fons... al servei sempre de la llum... per tal que sigui tota la que necessita el peregrí per a veure les velles coses de sempre amb els ulls nous de la fe... N’hi ha més... Els mestres d’obra que bastiren aquestes naus, eren afectats de jugar amb els nombres: el cinc, el set, el vuit... tots ells carregats del sentit que la tradició afegeix a la matemàtica. No de bades, pels primers pensadors grecs, el nombre fou considerat un dels elements que estructuren la realitat.
         Tres naus, doncs.
         I tres absis.
Amaguen una lliçó, que li convé aprendre al peregrí que entra a mirar, celebrar, pregar, escoltar..., endinsar-se en el misteri.
Ara vos ne volem parlar d’aquesta lliçó. Sols una mica. Perquè res pot sobreposar-se a l’experiència de cada un.

Començarem per la que es troba en el lloc de l’evangeli. Li deim “capella del Corpus Christi”,  per mor del retaule que la presideix.
         Justament anomenat el “rei dels retaules de la Seu” ocupa tota la paret del fons (10,10 x 8,35ms) i és obra de l’escultor Jaume Blanquer (¿1581? – 1636), en substitució d’un altra dedicat a Sant Mateu, del segle XIV. Pel que sabem, degué restar acabat el 1641.
Una primera crida a l’atenció del contemplador: la Seu és un animal vivent.
No sols a cada minut reneix pel miracle dels jocs de llum indefinibles. També creix, canvia, adquireix coses noves amb el pas del temps i en perd, en veu morir, desaparèixer... Es transforma. Perquè té una biografia pròpia. Rica. Única.
La intervenció d’En Blanquer, d’un gust artístic novell aleshores, suscità entusiasmes i... molt probablement, blasmes.
És el preu de la difícil relació entre el Vell i el Nou, afirmada per l’evangeli.
No els agradava un retaule; havia tornat vell; era l’hora d’altres maneres de veure i viure la vida... Algú, en el nostre cas, una família benestant, els Anglès, les armes dels quals es preocupen de posar ben a la vista, encarreguen a un artista reconegut una nova ornamentació de la capella que ha tornat vella.
El resultat: una meravella del renaixement mallorquí, auster en la seva exuberància. Com ens agrada a nosaltres. Com som. Capaç de captivar-nos i de parlar-nos des del seu silenci encara avui.
         Mirem-lo.
         A poc a poc.
         Sense frissar.
         En el lloc d’honor, la representació del Sopar amb que Jesús respon a l’absurditat d’una desfeta imminent. Segons la tradició cristiana, la primera eucaristia. Per a nosaltres, una senya de identitat. El nostre tresor més preuat. El lloc on experimentam la resurrecció. D’on brolla la nostra esperança. I arrela la nostra caritat.
         Els apòstols, companys de fatigues de Jesús, en un plànol inclinat, per facilitar-ne la visió, creen un cercle obert al davant i pensat per ressaltar Jesús de Natzaret, al centre de l’escena. Sant Joan, tal i com diu el text evangèlic, es recolze sobre el pit del Senyor: interromp aquest moviment circular i proporciona al conjunt una estranya vivor.  La taula, ben parada. I, en primera perspectiva, Judes que sosté la famosa bossa identificadora de la seva malaurança.
         L’autor sap que es tracta d’un moment decisiu en la vida de Jesús.
La consciència lúcida del final provoca en Ell la urgència d’un últim intent abans de donar-ho tot per acabat. Per perdut?
Coneix la distància que el separa dels deixebles. Dels amics corals, tan allunyats, però, d’entendre el que està a punt de passar.
Vol comunicar-los el seu secret: allò que ha justificat una vida i que està a punt de causar-li la mort. Amb l’esperança que, malgrat ara no entenguin, més tard, retrobaran el gest, recuperaran les paraules, es tornaran asseure al voltant del pa i del vi i tornaran a sopar plegats.
I el record esdevindrà memòria.
I podran vèncer la por i entrar al Sepulcre i, en la casa de la mort, descobrir la victòria de la vida sobre la mort. Aprendran així que l’amor és més fort que la mort.
Llavors Jesús podrà morir tranquil. Segur d’haver fet el que havia de fer.
         El darrer sopar: Jesús que respon amb dignitat serena al pànic de l’absurd.
         El darrer sopar: la proposta d’una felicitat identificada amb el do de la vida per amor. L’anunci d’una nova manera de ser en el món, la de l’amor intens, tendre i gratuït.
         El darrer sopar: el rostre de l’únic Déu que mereix ser tingut per Déu: l’Amor sense límits.Una llavor de vida sembrada al cor de la humanitat.
La Passió, sencera, s’endevina en el gest de Jesús que parteix el pa i fa passar la copa.
L’autor del nostre retaule ho ha volgut expressar a la seva manera: els peus dels dos deixebles primers condueixen la vista del contemplador a l’escena del judici de Jesús.
         Al fons, la creu, a punt.
         Jesús, dret, lluminosament nu, una mica desplaçat, com si hom volgués fer notar la seva marginalitat. Rodejat d’homes hostils, cada un amb una tauleta acusadora a la ma. Presideix el poder de sempre: la raó política de l’Imperi, que no pot admetre altra absolut fora del Cèsar; la  raó teocràtica d’Israel, que no pot creure en cap Déu que s’identifiqui amb el marginat, el condemnat, el rebutjat.
I malgrat tot, la bellesa es decanta definitivament pel pobre condemnat abans de ser jutjat.
I convida a posar-se de la seva part.
         El misteri, altra vegada.
         Que l’artista diu.
         Que l’artista ens diu.
         Perquè també nosaltres, com els deixebles, comprenguem i aprenguem.
         I prenguem partit.
         I, d’eucaristia en eucaristia, la nostra fe torni confiança en la victòria del condemnat a mort sobre el poder de torn.
Mal de pair, certament.
Impossible en les circumstàncies de qualsevol temps.
         Per això, cal afegir-hi l’altar.
         De dimensions amples (2,76 x 0,88), el frontal d’estuc és atribuït a un monjo de la Cartoixa de Valldemossa. Que hi va pintar passatges de l’Antic Testament, envoltats dels símbols clàssics de l’eucaristia: les espigues i el raïms.
La història de Jesús no és d’ara: té unes arrels que sostenen l’esperança. Altres, abans, han conegut el gust salabrós de les llàgrimes. I, així i tot, han mantingut la confiança en el seu Déu: en la vida, més forta que la mort.
         Un d’aquest homes amics de Déu fou Abraham.
Tres moments de la seva biografia hi ha pintat el monjo cartoixà .
Tres escenes d’una història interessant.
         La de l’esquerra (Gn 18,1-5), també un sopar. Aquesta vegada, d’Abraham amb tres peregrins del desert, que ell acull a la seva tenda, sota l’alzina. I amb qui comparteix el que té. I es produeix el miracle: el misteri, de bell nou. Pensant obrir ca seva a homes, de fet, són àngels els qui entren pel seu portal. I l’acollida d’Abraham troba una resposta desproporcionada, a la mesura del Déu-Vida-de-la-Vida: “la teva dona tindrà un fill, en la seva esterilitat punyent”. I Abraham retroba el futur. I amb el futur, el somriure.
L’església cristiana ha vist en aquesta història de la hospitalitat nòmada la intuïció de qualque cosa més fonda: compartir, donar, obrir-se a la indigència de l’altre, és crear vida al propi voltant. És establir el contacte amb Déu. Una vegada més: el rostre del pobre, rostre de l’àngel. Rostre del Déu d’Abraham.
         Al mig, Abraham i Melquisèdec, acompanyats dels seus soldats (Gn 14,18-19). Hi ha hagut una batalla. Abraham ha vençut. Compareix un personatge important, desconegut, “sense pare ni mare ni generació”, ens dirà la tradició posterior: una forma d’expressar la seva actualitat, més enllà del temps, significativa del rebuig de la violència per part del Déu de la vida. Un personatge el nom del qual, també significatiu, és: Melqui-sedec. És a dir: el meu rei és la misericòrdia. I fan un pacte de mútua ajuda Abraham i Melqui-sèdec, en aquella terra violenta i perillosa d’aleshores. I el signe d’aquesta pau necessària per al bon funcionament de la vida és una ofrena de pa i de vi. També hi ha vist la nostra tradició cristiana la llavor de l’eucaristia: Déu, a favor de la humanitat. Déu creador de condicions per a la pau.
         Finalment, el sacrifici d’Abraham (Gn 22), tan malentès i pitjor explicat: una pretesa voluntat de Déu que posa a prova la fidelitat d’algú, immers en el dilema més aspre: o el seu Déu o el seu fill. No és així. No. Abraham és un home bo. Fidel a Déu. Desitja oferir-li allò millor que té. I res millor que el seu fill únic, futur i promesa, en un món on la vida eterna encara ni es somia. Vol fer el que ha de fer. I Déu li atura la ma. No és Déu de morts, el nostre Déu. Ni de violències. Ni de jugar amb l’home com un que s’aprofita de la seva prepotència insultant. No. Déu vol la vida: exuberant, com les estrelles del cel. I l’arena de les platges. És el que Abraham entén. Naturalment, la nostra tradició cristiana descobreix aquí l’al·lusió a la mort de Jesús, el Fill de Déu. A la llum de la qual, Jesús primer i l’església cristiana més tard, hauran d’esbrinar el sentit del patiment a la llum d’un Déu descobert com Amor. També aquí, el misteri.
         Bona teologia en la forma esplendorosa de la bellesa de les imatges, més eloqüents que mil paraules.
         El nostre retaule diu encara més coses.
         L’autor fa el seu treball desprès de Trento: sempre fill del seu temps. El catolicisme d’aleshores es sensible a determinades matisacions dels continguts de fe. Que cal expressar amb claredat per instruir els contempladors. No ho oblidem: l’art, al servei de la fe. Com la seva millor expressió. Que no empetiteix gens ni mica la llibertat de l’artista. Sinó que li proporciona un més enllà grandiós. Perquè el connecta directament amb el misteri.
         Blanquer i els seus col·laboradors volen expressar que la fe és important: per això, l’escena lateral de la caiguda de Pau del cavall. I les figures dels màrtirs, que donen la vida pel seu Senyor. Però la fe sense les obres acaba per esdevenir autocontemplació solipsista i perillosa. D’aquí la referència a les obres de misericòrdia, certificant de garantia de la fe: a l’altra lateral, la figura d’un sant que reparteix pa als pobres i cura les ferides dels malanats.  
         I una última referència: el retaule conté tots els sants i santes que la família que l’ha pagat hi ha volgut posar. Perquè porten els seus noms. O perquè els recorden els orígens, les devocions, les arrels: tot allò que dona raó de la importància dels donants. Concessió al desig d’eternitat i perpetuació de la nostra naturalesa humana. Que fins de la bellesa té la temptació de fer-ne ostentació. Una molt bona lliçó per el contemplador: res és exempt de la temptació. Sant Antoni, que ocupa un lloc important en la part alta del retaule ho diu ben clar. La vida és també lluita contra l’esperit del mal. A nosaltres ens tocarà treure les conclusions. I acabar per confessar amb alegria: res és perdut. Tot és recuperable pel miracle de la bellesa. Altra vegada, el misteri.
         Un primer moment, doncs, en l’explicació plàstica del misteri de l’eucaristia.
       
Anem ara a l’altar major, el vertader cor de la Seu.
         Ocupa el centre de l’enorme presbiteri, plantat a l’absis major de la nostra Catedral, anomenat Capella Reial, a causa de l’interès que mostraren els successius reis de la nostra curta dinastia: podeu veure els seus escuts repetits fins a setze vegades per les parets. Aquí es celebraren les exèquies de Jaume II (1311) i la coronació del rei Sanç (1311), la de Jaume III (1324) i la de Pere el Cerimoniós (1343). En realitat, una petita església: 24,5 ms. de longitud; 15,87 d’amplària; 28,30 d’alçada.
         La última intervenció significativa en la seva estructura és l’obra d’Antoni Gaudí, beneïda pel bisbe mallorquí P. J. Campins el dia de la Immaculada de l’any del Senyor mil nou-cents quatre, ara fa un poc més de cent anys. Una altra de les sorpreses de la Catedral.
         A nosaltres ens interessa, però, la referència a l’eucaristia.
         Des de fa set segles, excepció feta de les vegades que s’ha interromput per obres de restauració o remodelació, cada dia, cada dia, s’ha actualitzat en aquest lloc la Cena del Senyor en la missa conventual que els Canonges i el clergat de la Seu celebren sobre la pedra sagrada de l’altar.
         Actualització, que vol dir desig i voluntat de fer nostre allò que Jesús volgué dir als seus deixebles en el moment solemne del seu comiat. Presència d’una absència: la del Mestre sempre a punt per salvar, transformar i salvar el món en la direcció del Regne. Intercessió per la nostra societat i per tots els qui la formen. Vivència de la resurrecció que fa néixer l’Església i crea espais per a l’esperança i la caritat... cada dia, cada dia, fins avui.
         Per això resulta tan apassionant reviure la historia de l’altar major, la taula que agermana els catòlics mallorquins des de fa segles.
         L’enorme pedra d’alabastre (3,07 ms. de longitud; 1,71 d’altura; 0,615 de grossor) és la mateixa que l’any 1269 fou consagrada per primera vegada. La sostenen vuit columnes de marbre blanc, més una, al centre, de la qual parlarem immediatament.
         Fou consagrat, que sapiguem, al menys quatre vegades: la de 1269, pel bisbe Pere de Morella; el 1346, pel bisbe Berenguer Batle; el 1746 pel bisbe José de Cepeda i, finalment, el 1905 per P. Joan Campins, una vegada acabada la restauració de A. Gaudí.
         Els delinqüents de la nostra terra solien anar a besar-lo quan eren perseguits i cercaven refugi a la Seu per fer-se escàpols de la justícia. Diu la tradició que el Virrei Felip de Cervelló, per les saons de l’octubre del 1546, violà aquest dret: feu empresonar alguns asilats, i els condemnà a mort. Per això es veié obligat, en penitència, a regalar al Capítol una rica capa valorada en més de cent florins... Altres temps, altres costums... Mateixa necessitat de protecció del dèbil... Mateixes solucions que no deixen de ser curioses...
         Seguim.
         Just al mig de l’altar, al lloc, per tant, d’honor, s’hi troba una columna diferent de les altres vuit. Ho acabam de dir. De marbre. El seu origen es sol situar en el segle VI. La forma i la decoració geomètrica, molt simple, segons alguns és típicament bizantina. I, pels altres, d’origen àrab: provinent de l’antiga mesquita? De fet, en aquest indret on ara s’alça la catedral de Mallorca, els més antics avantpassats nostres, de generació en generació, hi bastiren temples i celebraren cultes a allò que els humans han cercat expressar amb la paraula “déu”, l’etimologia de la qual s’endinsa en l’experiència de la llum. Talment haguessin intuït que nosaltres, eterns peregrins “sense port ni ribatge”, necessitam un plus d’ajuda per veure-hi clar i orientar-nos en el difícil camí del paradís perdut. Doncs be: aquesta columna té una forma prou suggerent: ampla de baix, es va estrenyent fins a topar amb una anella que l’envolta, a partir de la qual es torna obrir fins a l’amplària de la seva base. Una garba de pedra. Com si volgués narrar el nucli de la nostra fe: de les arrels de la terra, el desig i la voluntat que s’alcen cap amunt per organitzar el present i convertir-lo en cosmos; del cor de la Trinitat, el moviment que empeny Déu vers la humanitat; en trobar-se, el cercle –un dels somnis de perfecció dels antics poetes- que dibuixa el món i la seva història, a mig camí del ser i del no-res; eterna tensió entre el sí i l’encara no; entre el superhome i la bèstia, el lloc on s’esdevé la meravella del viure... i del morir. Déu fet home perquè l’home i la dona puguin arribar a ser déus.
         L’altar es troba gairebé abraçat pel cadirat del cor, de cent deu seients, curiosa i interessant mostra de la llibertat dels artistes d’aleshores en el seu intent de posar al servei de la fe els elements culturals més “moderns” de que disposava la seva cultura: es troben decorats a base de motius florals i del bestiari fantàstic del temps de la seva construcció, al segle quinzè. Agosarats en les formes i en l’expressió de les figures, compte tingut que es troben en un lloc per a la pregària... Sabien que la vida, en la seva sorprenent exuberància, és un dels atributs del Déu que volien honorar.
Al fons, la seu episcopal, sobre set graons, de marbre italià, flanquejada per dos lleons, símbol de la força i de la vigilància del bon pastor. Probablement fou fabricada el mateix any de la primera consagració de l’altar, el 1269, en temps del bisbe Pere de Morella. Més tard, quan un altra bisbe, Berenguer Batle, decidí la remodelació del presbiteri, es col·locà en el lloc actual. Gaudí, genial com sempre, volgué que els bisbes de tots els temps tinguessin una consciència clara de la seva funció en el sí de la comunitat eclesial i perquè no es sentissin amos i senyors, asseguts a un trono, brodà a les parets més properes de la seva seu l’arbre genealògic de l’episcopologi mallorquí, entre paumes i rams d’olivera. Així, els feia saber que només eren una anella de la cadena llarga dels servents inútils de l’evangeli. Importants, sí; però només una anella.
Així doncs, l’altar fa de vincle d’unió entre els pastors, bisbe i preveres, i el poble de Déu que aquests han de servir. Precisament perquè es faci realitat –estil de vida- allò que es realitza cada dia en aquest lloc.
Sobrevolant l’altar, cobrint-lo amb la seva ombra, una altra genialitat de Antoni Gaudí: el baldaquí, aquest cercle distorsionat, de sorprenent bellesa, que senyala la centralitat del lloc en el conjunt de la Seu. Espigues i raïms, distribuïts arreu, recorden la connexió de l’eucaristia d’avui amb la Cena del Senyor. I el Calvari esculpit al frontis introdueix la memòria de la Passió de Crist. La tendresa de la seva mare i l’amical fidelitat de Sant Joan, drets a banda i banda de la creu, sostenen l’esperança en la resurrecció: justament el que es celebra sobre l’altar. En conjunt, uns braços que agombolen; una invitació a concentrar la ment i la mirada; una forma d’il·luminar d’immensitat l’acció que s’esdevé sobre la pedra de l’altar major.
         Un segon moment, doncs, que desplega els continguts de la teologia eucarística.
       
Ens manca el darrer.
         Des de molt prest, una vegada aconseguit el reconeixement públic del cristianisme, els bisbes, en acabar l’eucaristia dominical, repartien als preveres de la part forana pa consagrat per tal que el portassin als malalts impedits de participar en la reunió de la comunitat. Un bell gest, significatiu de la unitat i de la unió de tots els membres del grup. I un record entranyable dels desvalguts en el moment més intens de la vida cristiana.
         Més tard, i amb la voluntat de tenir a punt el cos del Senyor per confortar els agonitzants i acompanyar-los en el seu últim viatge, es conservà el pa de l’eucaristia en un lloc digne i honorat: el sagrari. A poc a poc, sobre tot com a reacció a la Reforma, el sagrari anà prenent una nova importància com a lloc de presència del Senyor entre nosaltres. I fou l’objecte d’un culte entranyable i ple de l’afecte dels creients. Per això, a moltes esglésies es construïren llocs especialment destinats a la reserva del pa consagrat per facilitar l’adoració i la pregària dels fidels. A la nostra Catedral, es feu a la capella que ocupa l’absis del lloc de l’epístola, anomenada per això Capella del Santíssim. Al segle XIV, era dedicada a Sant Vicenç Màrtir, però un segle més tard la trobam amb l’advocació de Sant Pere. L’any 1819 patí un incendi que destruí ràpidament el retaule barroc del segle XVI i feu malbé la volta i els murs. Les obres de restauració duraren prop de vint anys. El resultat fou un nou retaule d’estil neoclàssic, acabat l’any 1839 obra de Rafel Marzal i de Miquel Torres. Ocupava el lloc central una tela de Salvador Torres, al·lusiva al Primat de l’apòstol Pere. D’aquí el nom de capella de Sant Pere amb que encara l’hem coneguda nosaltres. Al trespol, s’hi obrin les sepultures dels Infants Pere de Portugal (mort el 1256) i Pagà de Mallorca (mort el 1349), ambdós benefactors de la nostra Seu. També hi són enterrats els arquebisbes Pere de Alagón (+1701) i Josep Miralles (+1947), els bisbes Alfonso Lasso Sedeño (+1607), Baltasar de Borja (+1630), Antoni Collell (+1363) i Jesús Enciso (+1964). Quan ja s’havien començat les obres de l’actual remodelació, hi foren col·locades les despulles del bisbe Teodor Úbeda (+2003). També hi reposa el bisbe mallorquí d’Eivissa Francesc Planas (+1985).
         El Concili Vaticà II marcà les coordenades del culte a l’eucaristia. Senyalà les seves dues dimensions cabdals: memòria de la celebració del Sopar del Senyor Ressuscitat, amb tot el que això significa per a la vida dels cristians. I impuls vers la transformació de la societat en la direcció del Regne. Recuperant la perspectiva bíblica com a punt de partida, rellegia la tradició en aquesta clau. Els textos de Joan i dels evangelis sinòptics al·lusius a la multiplicació dels pans i dels peixos o la transformació de l’aigua en vi a les Bodes de Canà serviren de referents privilegiats a l’hora de suscitar en els membres de la comunitat cristiana l’autèntica devoció –que vol dir adoració i voluntat de seguiment- a la presència real del Senyor. Per a nosaltres, mallorquins creients, enamorats de la mar, estimadors del nostre Déu, ens ha estat sempre com una bella metàfora d’aquests dos amors: com la mar, que sempre hi és, allà, silent, constant, sempre, també el Senyor Ressuscitat roman grandiós, humil, atent, pacient, present sempre: perquè hi són sempre, jo puc també trobar-los sempre. Perquè hi són  sempre, formen part del nostre paisatge quotidià. Perquè hi són sempre, són a la vegada l’aire que respiram. Encara que no sempre el facem el cas que mereixen. Però, què faríem, de fet, sense ambdós?
Fou aquesta memòria viva d’un dels nuclis de la vida cristiana el que mogué al Bisbe Teodor Úbeda i al Capítol de la Seu a promoure la reforma de la capella de Sant Pere per tal que expressas en la seva iconografia la teologia volguda i promoguda pel Vaticà II.
         Així, nasqué el projecte, ara tot just acabat, d’oferir a Miquel Barceló la oportunitat de realitzar aquesta iconografia. El resultat no necessita massa explicació: una meravella de l’art contemporani, que s’afegeix a la riquíssima història de la Seu, per nosaltres definida més amunt com un “animal vivent”, que cobra una major intensitat de vida en cada una de les obres que fa seves.
         Miquel ha sabut jugar molt admirablement amb els temes teològics que ha volgut plasmar a les parets de la vella capella.
         En un esforç reeixit de dir allò que és inefable, ha col·locat una icona del Crist ressuscitat al mig de la composició, grandiosa i fascinant. D’una taca blanca, oportunament matisada amb el vermell de la sang, emergeix la figura boirosa que revela l’ànima de la matèria i s’emporta cap amunt la mort, el desig de les mans i estableix el centre a partir del qual troba son lloc tota la resta: l’encís de la mar; l’exuberància del pa, del vi i dels fruits de la nostra terra. Abundància, però, que no mata la misèria sempre sobtant del mal i, per tant, provoca la necessitat de deixar-se du més enllà del present, cap a la llum que esdevindrà misteriosa, altra vegada, en els vitralls esmorteïts de les finestres obertes cap al llevant. Silenci. Penombra. I silenci. Vet aquí el misteri fet argila per les mans d’en Miquel Barceló.
         No ens cal dir més. Nosaltres podem acabar: hem arribat al tercer moment de la grandiosa descripció de l’eucaristia que fa la nostra Catedral. Que ens condueix a l’adoració de la Vida de la vida en la memòria d’un amor més gran que la mort.

tornar

LA MULTIPLICACIÓ DELS PANS I DELS PEIXOS SEGONS L’EVANGELI DE SANT JOAN (Jn. 6,1-71)
   

Llorenç Tous   

Per tal d’entendre les intencions de l’evangelista en aquest capítol, situem-nos en el context de les comunitats cristianes primitives que en foren l’origen, amb una fe i una tradició que contrastaven amb la fe i la tradició jueves.

Jesús és proclamat pels cristians com a nou Moisès, alliberador del seu poble. La Terra Promesa, cap a la qual ens condueix per la seva salvació, és la vida eterna, la qual consisteix en conéixer el Pare i aquell qui el Pare ha enviat al món per salvar-lo.

Tot el capítol 6 se centra en l’aparició de Jesús damunt les aigües encrespades, semblant a una de les aparicions del Resuscitat: “Som Jo, no tengueu por” (Jn. 6, 21). Jesús s’atribueix una vegada més de definició de Déu que fa l’Èxode: “Som Jo” (Èx. 3,14). Els de la barca que sotsobra es tranquilitzen, i arriben a l’altra vorera.

La multiplicació dels pans i dels peixos té lloc des del Senyor Resuscitat com a centre, fet emmarcat per les anades i les tornades d’una multitud que, tant per terra com per mar, cerquen Jesús per tal de seguir-lo.

El nou mannà arribarà a totes aquestes persones enmig dels seu procés de recerca, com aliment i premi de la seva fe en Jesús. El fet que les barques travessin el llac de Tiberiades recorda el pas del poble d’Israel a  través del mar Roig. D’aquesta manera, l’evangelista presenta l’Eucaristia com aliment dels pelegrins de la fe, com a “vertader menjar i vertadera beguda” (Jn. 6,55).

L’acció va tenir lloc quan “era a prop la Pasqua, la festa dels jueus” (Jn. 6,4). Per poder-la celebrar arribaven al Temple de Jerusalem jueus venguts d’arreu del món. Per a la mateixa primavera i durant les mateixes dates, l’evangelista proclama la Pasqua de Jesús en un altre context, molt lluny del centre del judaísme, aprop de la fontera amb el món dels gentils, amb un menjar abundant de solidaritat amb els qui havien donat proves de cercar-lo per anar-li a darrera.

Jesús presideix aquest menjar abundant en un descampat. L’evangelista proclama novament la divinitat de Jesús, presentant-lo com a “el Profeta” (Dt. 18,18), superior als profetes més grans d’Israel. Així doncs, si Eliseu amb cinc pans va donar de menjar a cent persones (2 Re. 4,42-44), Jesús, amb altres cinc pans, assacia la fam de al menys cinc mil persones. La pobresa d’un nin li en va oferir un pa de civada, juntament amb dos peixos, els quals aliments Jesús va transformar en una riquesa abundant.

Abans Jesús “va pronunciar una acció de gràcies”, paraules que, en les comunitats apostòliques, definien l’Eucaristia. Amb això se significa la relació que hi ha entre ambdós signes.

Aquesta relació queda explicitada pel mateix Jesús en el llarg discurs, fet segons l’estil d’una homilia sinagogal, que pronuncia després, a la sinagoga de Cafarnaüm. En aquest discurs, Jesús proposa la fe en la seva persona, fe promoguda pel Pare, que s’ha d’acceptar com a accés a la vida eterna. Aquest evangelista entèn que aquesta vida s’inicia en nosaltres mentres estam en aquest món, des de l’instant en què li donam la nostra adhesió de fe, contrariament als jueus, que la varen rebutjar.

Jesús mateix es defineix com a pa devallat del cel, un aliment espiritual superior al mannà, menjar, aquest darrer, que no va poder evitar la mort dels israelites en el desert. Qui s’alimenta del primer, del pa viu, ara i per sempre, obté la vida rebuda de Déu, que anomena eterna.

Amb una precisió encara més gran, Joan determina quin menjar és aquest que dóna la vida eterna: la seva “carn” (sarx). Els altres evangelistes, quan descriuen la institució de l’Eucaristia, parlen del seu “cos”(soma). Joan canvia la paraula, perquè “soma” (cos) també s’aplica a un cos-cadàver, mentre que “sarx-carn” tant sols és aplicable a un cos durant la seva vida. No hi ha cap dubte que la comunitat de Joan contempla en l’Eucaristia la persona del Senyor Resuscitat, aliment dels pelegrins de la fe:

“El pa que jo donaré és la meva carn (“sarx”), perquè el món visqui” (Jn. 6,51)

Tot aquest tractat sobre l’Eucaristia, l’evangelista Joan el completarà amb altres cinc capítols despres de l’Últim Sopar (Jn. 13-17). En ells fixarà la relació que hi ha entre l’Eucaristia i el servei als més allunyats (Jesús renta els peus a Judes); determinarà la missió de l’Esperit Sant a partir de la seva Ressurrecció, i parlarà del creixement de la comunitat dels seguidors de tots els temps emmig del món advers. En aquell Sopar de despedida, Jesús confiarà la seva darrera voluntat als seus apòstols:

“Us don un manament nou: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Així, doncs, estimau-vos els uns als altres” (Jn. 13,35)

L’Eucaristia i el servei, l’amor i l’Esperit, són el fonament i el testimoni de la vida cristiana.

tornar

OBRA DE MOLTS

 Joan Bestard i Comas   

Les grans obres són, per regla general,  fruit de moltes persones que, amb voluntat decidida, saben unir la seva intel·ligència i generositat al voltant d’una idea que val la pena.

Ja a punt d’inaugurar i beneir l’obra de Miquel Barceló a la Capella del Santíssim de la Seu de Mallorca, pens en les nombroses reunions en les quals he participat per tal de dur a bon port  aquesta realització singular que prest podrem contemplar en tota la seva bellesa i iigrandiositat.

Quan la Universitat de les Illes Balears va presentar aquest avantprojecte  al senyor bisbe Teodor Úbeda, jo era aleshores el degà-president del Capítol de la Seu. No dubtàrem gens d’acceptar-lo per tractar-se d’un artista nostrat de fama internacional i per l’obra en si que dignificaria una capella importantíssima de la nostra església mare. Posàrem dues condicions ben clares: que l’obra fos aprovada pel Capítol i que no costàs res a la Seu, perquè els diners de l’entrada de la visita turística havien de ser per a obres necessàries i urgents que constantment s’han de dur a terme  a la nostra catedral per a la seva adequada conservació. La primera condició es complí quan el 16 de desembre del 2000, el Capítol aprovà l’obra per majoria absoluta. La segona condició exigia cercar “esponsors”, tasca que no ha estat gens fàcil però que al final s’ha aconseguit.

El bisbe Teodor va tenir la gran idea, per dur a terme aquesta obra, de crear  la Fundació Art a la Seu (2002), que ha estat decisiva per culminar l’ambiciós projecte. En aquesta fundació hi ha empresaris turístics de Fundatur, la Universitat de les Illes Balears, el Govern de les Illes Balears, el Consell de Mallorca, l’Ajuntament de Palma, la Diòcesi de Mallorca i el Capítol Catedral. Totes aquestes institucions treballant juntes sota la direcció del bisbe Úbeda i del bisbe Murgui, que han presidit la Fundació durant gairebé cinc anys, han fet possible aquesta realitat amb la seva dedicació i  generositat econòmica.

Però a aquest primer grup hem d’afegir-hi aquestes altres institucions i persones que han aportat també la seva generositat i treball: “Sa Nostra”-Caixa de Balears, Aena, Gesa-Endesa, el Foment de Turisme, la Federació Empresarial Hotelera de Mallorca,  el taller ceramista Vicenzo Santoriello de Vietri sul Mare (Nàpols), la vitralleria Jean-Dominique Fleury de Toulouse, el fotògraf de l’artista, l’empresa Mármoles Sorell que ha tallat la pedra per al mobiliari litúrgic, l’empresa Salvà Lull, que proporcionà el marès de Santanyí que mancava als vitralls, les persones de confiança d’en Miquel Barceló que han fet de pont entre ell i la Fundació i entre ell i el Capítol Catedral, els dos degans-presidents del Capítol que hi ha hagut en aquest període (2000-2007), el gerent, els arquitectes, l’aparellador, els picapedrers, el ferrer, el fuster i l’electricista de la Seu.

I deix per al final, el que vull citar en nom i llinatges, perquè ja ens va deixar: Mossèn Pere-Joan Llabrés i Martorell, que fou secretari, arxiver, prefecte de Litúrgia i encarregat del museu i de la conservació del patrimoni artístic i cultural de la Seu. Ell com a membre de la “Fundació Art a la Seu “ i en nom del Capítol assessorà teològicament Miquel Barceló, amb el qual va fer una sincera amistat. Ell explicà a l’artista que el tema de la ceràmica s’havia d’inspirar en el passatge evangèlic de la multiplicació del pans i dels peixos (Jn 6, 1-15) i de les noces de Canà (Jn 2, 1-12) i el lema de l’obra havia de ser: “Pa per a la vida del món”.

El “miracle de Barceló” a la Seu és també el “miracle” de moltes institucions i persones que, ben unides entorn a un projecte artístic engrescador de caràcter religiós, no han escatimat esforços i generositat.

tornar

EL REI SALOMÓ I L'ARTISTA BARCELÓ

Joan Bauzà i Bauzà
   

Un dels llibres més sublims de la literatura universal és el poema d'amor, El Càntic dels Càntics, una joia literària.  Una de les capelles que serà mundialment admirada serà la del Santíssim  a la catedral de Mallorca, una obra d'art.

Tenen quelcom en comú el llibre bíblic atribuït a Salomó i l'obra catedralícia de Barceló?  Sí, l'haver contextualitzat el seu tema en un parc deliciós de naturalesa i de vida,  en un jardí pletòric en flora i fauna.  En ambdues realitzacions, hi ha una explosió d'elements naturals,  una exuberància de formes  per a goig dels sentits.

El Càntic és un real i carnal càntic  obert als cinc sentits corporals.  A hom se li obri fins a l'olfacte en la lectura:  “jardí que exala a olivereta, a nard i safrà, canella i cinamom, amb arbres d'encens”.  El gust posa el paladar a treballar:  “un panell que regalima són els teus llavis,  amagues llet i mel davall ta llengua”. I així els altres sentits com, per exemple, el tacte:  “les teues carícies embriaguen més que el vi”.  Tota una narració situada entre la flora i la fauna,  en ella s'arrepleguen els noms de lliri, pomera, vinya, cedre, palmera, així com els de tórtora, gasela, colom, cervatell, daina.  El llibre és literàriament preciós i deu ser la seua principal raó  l'haver escomès el preciós tema de l'amor, el central de la revelació bíblica.

Quantes vegades al llarg de la meua vida m'he procurat el goig  de donar-li lectura i d'atorgar-li hores de silenci i meditació  a aquest llibre  que amb tota raó té de títol  el superlatiu:  Càntic dels cántics  és el mateix que “El millor cantar” o “El més gran cant”.  Quantes vegades en el decurs d'aquests tres   últims anys  he hagut de creuar la Capella del Santíssim de la nostra catedral per a desplaçar-me des d'una capella lateral propera  cap al cor del presbiteri.  La pell de ceràmica amb la qual el felanitxer ha decidit recobrir les tres parets de l'absis se m'ha quedat ja molt gravada en l'iris. També Barceló ha contextualitzat la seua obra en un immens parc temàtic,  en un jardí de naturalesa ubèrrima.

També en la Capella del Santíssim  ha convergit tota la flora de l'illa, aquí s’hi troben les alberginies i les carabasses,  les síndries i els melons,  les figues, el raïm, els prebes i les llimones,  fins els enciams.  I convocada hi ha la fauna tota del Mediterrani que ens circumda, i s'hi veuen les rajades i els raps, els polps i les morenes, les cloïsses, els llobarros, els galls i les llampugues, fins les sardines.  I fins una onada blava de la badia s'hi ha ficat   i allà dins,   aixecada i erta l'aigua,  ha quedat immortaliltzada,  i s'hi sent l'onatge i s'olora,  i més d'una alga s'ha quedat aferrada als vitralls.

Òbviament que hi ha diferències substancials.  La paraula del Càntic es va fer Paraula de Déu a l'home,  mentres que l'obra de Barceló és obra d'home per a Déu.  També hi ha diferències menors:  si a l'obra de Barceló destaca per la  seua grandària el peix espasa  que s'aixeca del mar,  en la de Salomó destaca la figura del colom  que s'amaga en els encletxes de les penyes  i que s'acarona amb la seua femella  per a donar al seu gest el nom de “bacio columbino”.

Diferències que,  tanmateix,  no han d'esborrar altres tres coincidències. En ambdós, l'aigua exerceix un gran paper, encara que en Salomó siga de font  i de mar en Barceló.  Ambdues composicions denoten mobilitat, inquietes estan les escenes.  El moviment és, en Barceló,  més vertical   mostrant l'ímpetu ascendent del Ressuscitat que, del lloc de les calaveres abaix,  puja a convertir-se en arbre lul·lià de vida en el vitrall central.  En el Càntic el moviment és, sobretot, curvatura i dansa: “Voltes, més voltes, girar, Sulamita, voltes, més voltes, que tots et miren”

I la coincidència de la fam.  L'humà té dues fams fonamentals: la de la supervivència i la de convivència.  Amb la primera comença Barceló seguint la narració de sant Joan,  els que estaven amb Jesús portaven dies sense menjar i requerien com a solució per a emportar-se a la boca el pa tendre acabat de coure en el forn càlid de les mans del Senyor.  El Càntic s'inicia amb la fam d'amor, aquesta indigència dels cors àvids de combregar-se les carns,  i per això també el Càntic s'inicia amb quelcom per a emportar-se a la boca.  Si el Càntic  comença amb una besada, “Que em cobreixi de besades amb la seua boca”, la capella del Santíssim culmina el seu missatge amb “Jo sóc el pa de vida”.  Els que amb fams van començar,  amb besades i amb pans conclouen.

tornar

EL PUNT I LA RETXA, BARCELÓ A LA SEU

Joan Bauzà i Bauzà

Els sociòlegs P. Berger i Th. Luckman firmaren conjuntament un estudi que aprofundeix la distinció ja clàssica entre carisma i institució. Tota organització social amb vocació de durada ha de comptar imprescindiblement amb personatges carismàtics i estructures institucionals. El carisma sol quedar a càrrec de l’individu i les estructures, dels col·lectius. El carisma diu a moment, a espontaneïtat, sovint a improvisació i sol conduir a una originalitat que, amb un poc de sort, arriba fins i tot a la genialitat. La institució diu a temporalització de llarg termini, a identitat programàtica, a estabilitat social i sol fer-se càrrec de la transmissió cultural entre generacions.

A inicis del XX, Gaudí fou el carisma i la Seu fou la institució. A inicis del XXI, la Seu torna a ser la institució i ara, al carisma, el porta Barceló. L’artista mallorquí acaba de concloure una intervenció important a la Capella del Santíssim. ¿Què és el que ha aportat al patrimoni cultual de la primera església i monument de l’illa la part carismàtica de Barceló i la part institucional de la Seu? El que a cada part li és propi.

Barceló ha aportat la introducció de l’art contemporani a un temple set vegades centenari, ha aportat imaginació creativa i fantasia exuberant, ha interpretat amb llenguatge renovat un evangeli redactat als anys noranta de la nostra era.

L’Església ha aportat l’estructura ja feta del gòtic, ha aportat la nau lateral que mira a la mar, l’absis necessitat de ser posat a l’altura artística dels altres dos. La institució eclesial no ha aportat cap forma, ha aportat dos altres elements decisius, la temàtica i la programació, val a dir, el text i el context.

La creativitat de l’artista ha estat del tot lliure, però tampoc ha partit del zero. Tot i havent partit d’ell la il·lusió i la disposició a realitzar-la, ha estat una obra d’encàrrec, i l’encàrrec fou precís: la capella ha de passar de ser de Sant Pere a ser del Santíssim, el tema ha de ser el del “Pa per a la vida del món”, el capítol evangèlic a glossar ha de ser el sisè de sant Joan, la interpretació del Senyor no ha de ser el del Jesús històric de fa segles, sinó el Ressuscitat que actualment és aliment per a l’home.

Aquest fou l’encàrrec explícit, el text. La institució ha tengut cura igualment de la iconografia global del temple, del context on restàs fixada la intervenció de Barceló. El context ha estat donat pel tractament eucarístic atorgat als dos absis de les altres dues naus germanes. El resultat ha esdevingut impressionant. Ha aparegut el tríptic eucarístic més monumental de l’Església Catòlica: al fons de la nau de l’Almoina el Corpus Christi, a la nau central la taula de l’altar, i a la nau de la mar el Sagrari per a l’adoració de la reserva i el compromís de la fraternitat.

Carisma i institució, malgrat no sempre siguin conscients de la seva funció, tenen, a l’entramat social, cada un el seu espai. També tenen el seu temps. Diu el llibre de Cohèlet que hi ha un temps per a cada cosa. Deu ser per això que hi ha èpoques més carismàtiques i èpoques més institucionals. És probable que es doni un temps que tota l’atenció es posi sobre l’originalitat de les formes, com és probable que se’n doni un altre que tota ella es dirigesqui al conjunt temàtic.

De vegades els punts obliden que són part d’una retxa i de vegades és la retxa la que oblida els punts que la constitueixen. Els grans conjunts monumentals de la història, com és el cas de les catedrals, han estat fruit de la decisió de dues parts de portar en comú un projecte que a cada una els superava. L’èxit del punt és que sigui creatiu, l’èxit de la retxa és que sigui sàvia. A la retxa de la Seu, Barceló ha posat un punt.

La dialèctica entre carisma i institució sempre hi és. Hi és tant, que també hi és a l’interior de cada un dels dos. Són carismàtics, en les religions, els profetes, i també pretenen ser-ho els líders fonamentalistes. En el món de l’art són institucions les estructures acadèmiques i lluiten per ser-ho, les mercantilistes.

tornar

MIQUEL BARCELÓ A LA SEU DE MALLORCA. LA SEVA OBRA A LA CAPELLA DEL SANTÍSSIM

 Joan Darder i Brotat

Escric aquests apunts dia 31 de gener de 2007, dos dies abans de la inauguració-benedicció de l’obra d’en Barceló a la capella del Santíssim de la Seu de Mallorca i després de set anys de viure i moure’m dins aquest tema.

PREHISTÒRIA

Tot començà amb un “rumor”, no sé si creat, però sí creador del resultat final. Som al 1999, a la U.I.B. Un amic d’en Miquel Barceló posa en circulació aquest “rumor”:’la Universitat de Barcelona vol nomenar l’artista felanitxer doctor “honoris causa”’. Cametes me valguen, un parell de professors de la nostra Universitat corren per passar davant a Barcelona en la distinció al pintor. Es presenten davant en Miquel Barceló per fer-li l’oferta mallorquina. Ell posa dues condicions: (1) abans vol dur a terme una gran obra a Mallorca, la seva terra i (2) ha de ser una investidura original, en lloc de discurs d’investidura, la seva obra serà el parlament. Res més s’ha dit de la “iniciativa” catalana d’oferir-li el doctorat “honoris causa”.

Fan les aproximacions de la U.I.B. al bisbe i a la Seu les professores Mercè Gambús, Catalina Cantarelles i en Gabriel Mesquida mitjançant el canonge Pere Joan Llabrés (+). Perquè explícitament o implícita el lloc de Mallorca desitjat p’en Miquel Barceló és la Seu (segon lloc de l’Illa per número de visitants, després de les Coves del Drac). En Llabrés comença a cercar entre els capitulars els qui poden recolzar la intervenció.

Es comença parlant d’una magna exposició de l’obra del pintor dins la Seu. Es desisteix de l’exposició i es cerca una obra nova que va passant, en distintes converses, d’unes gàrgoles a una capella lateral per al sagrament de la penitència, fins arribar al lloc definitiu: a la nau absidal de la capella coneguda com la de sant Pere o del Santíssim. El pintor encara aspirava a més: la capella reial, cor o presbiteri. Però ningú de la Seu acceptava que en Barceló actuàs sobre en Gaudí.

UN “SÍ” AMB LA BOCA PETITA

Dia 16 de desembre del 2000, a la reunió capitular que jo presidia (Joan Bestard, el degà-president d’aleshores, treballava a Roma en la tesi doctoral), es va acceptar la intervenció de Miquel Barceló, però, ho dic ben clar, amb la boca petita, perquè per un pèl no surt.
Sabíem que el bisbe Teodor aprovava la intervenció de l’artista felanitxer. Però això no vol dir que fos determinant a favor de l’actuació. No sempre el criteri del bisbe o del degà surt en la seva. A vegades pot resultar el contrari. Don Teodor s’entusiasmà més tard, davant la maqueta que veié al Palau i quan contemplà les il·lustracions d’en Barceló a la “Divina Comèdia”. Davant la maqueta –estant a la sala de davant la capella privada del Palau- digué don Teodor: jo vull ser enterrat aquí. Ho va dir, certament, sense preveure que tenia la mort tan a prop.

Dins el clergat de la Seu l’entusiasme no era el mateix de don Teodor. És una sort de la “democràcia” el poder dir i decidir el que creim millor. El capítol catedral és un col·legi essencialment democràtic. Es posaren tres condicions per poder dur a terme l’obra:
1.- Que les obres obtinguessin en tot moment l’aprovació civil i eclesiàstica corresponent (Consell Insular, Delegació diocesana del Patrimoni...);
2.- Que no costàs res (“ni un duro” decidírem llavors) a l’Església ni a la Seu;
3.- Que abans de cada etapa de l’obra, l’artista presentàs a l’aprovació del Capítol catedral el seu projecte per a la necessària aprovació.

DAVANT LA CAPELLA DEL SANTÍSSIM

Alguns de vosaltres ja l’han vista. Dia 2 de febrer podreu esser a la inauguració i benedicció. Els dies 2, 3 i 4 de febrer, els horabaixes, seran de “portes obertes” a tothom. I qualsevol dia i hora de “visita cultural o turística” tots els residents a Balears tenen “entrada gratuïta”.

Ja som a la capella del Santíssim. Cercant la claredat, dividiré aquesta obra que comentam en quatre fases.

FASE 0: EL QUE S’HA LLEVAT O CANVIAT

Abans hi havia el retaule neoclàssic de sant Pere amb les estàtues originals de sant Joan Baptista i sant Bru, de l’Adrià. Ara el quadre i les imatges són a la capelleta que hi ha entre el portal major i la capella de la Immaculada.
Els mausoleus dels Bisbes Salvà i Cotoner s’han reubicat a altres capelles laterals (del Davallament i del Sagrat Cor respectivament).
Es va tomar el darrer pis la caseta adossada a la Seu per la cara que mira a la mar.
La reixa, donació del canonge Barbarini, s’ha retirat de moment. Es veurà quin sistema de protecció és el més adient 
Hi ha una cosa que lament de ver: que l’obra de Barceló hagi tapat una pintura gòtica que hi ha damunt la paret de la capella, a mà dreta.

FASE 1: LA CERÀMICA

En Pere J. Llabrés (+) fou l’assessor religiós de l’artista. Li digué el que volia la Seu quan es disposava a vestir i decorar aquesta capella. Mostrar Jesús com a Pa de Vida pel Món en el doble sentit de (1) Pa per a l’esperit en l’Eucaristia i (2) Pa que és símbol d’aliment i ajuda per a tot indigent. Com a font d’inspiració i expressió, li oferí dues narracions de l’evangeli de sant Joan: la multiplicació de pans i peixos i les noces de Canà, aigua convertida en vi.
Es tracta de la tercera capella absidal. Començant per l’esquerre, la primera que veim és la del “Corpus Christi” (retaule de Jaume Blanquer, s. XVII) que mostra la institució de l’Eucaristia; la segona, és la capella reial-presbiteri (s. XIV, restaurada i convertida en cor per A. Gaudí, entre 1904-1914), plena del geni gaudinià, on es celebra l’Eucaristia i la tercera és la capella del Santíssim on es reserva i rep adoració. Aquí ha intervingut en Barceló.
La pell ceràmica de 300 m2 es treballa a Vietri sul Mare (Nàpols) i s’acaba de col·locar a la Seu el dia 7 de juliol de 2003.
A la paret esquerra veis la mar mediterrània plena de peixos. Hi destriam quatre hams, amb esca i sense. Al costat dret, els fruits de la terra: pans, raïms, figues, llimones, magranes, albergínies, una poma amb un ganivet, una col... En el centre, la silueta del Crist ressuscitat amb les cinc llagues està sobre el sagrari (una porta daurada amb les marques d’unes mans) que té per peu un altar de calaveres. Als extrems de la paret central podeu veure dues coves, marina i terrestre, on hi havia dos nínxols. I entre i entre, un peix espasa i una palmera.
El Crist, on s’ha reflexat l’artista i l’altar de calaveres és el més criticat.

FASE 2: OBJECTES o ”MOBILIARI” LITÚRGIC

Me referesc a l’altar, ambó, seu presidencial, bancs. Tot és de pedra de Binissalem. Dissenyat per Miquel Barceló amb l’ajuda de l’arquitecte de la Seu, Sebastià Gamundí Boscana.
Trob que no és molt precís parlar de “mobiliari” (= mobles que es poden transportar) quan l’altar és una sola peça de cinc tones.
Aquí ha deixat de fer el canelobre (millor dit, no li agradà el primer que havia fet i no n’ha fet de nou) i el Crist sobre la creu.
La tomba del bisbe Teodor, de feliç recordança, queda entre el sagrari i l’altar.

FASE 3: ELS VITRALLS

El mateix artista ha volgut fer els cinc vitralls que mai s’havien obert encara. Pintor, ceramista, escultor, vitraller...
Ha presentat dos projectes distints al Capítol, que foren aprovats, però el que ha fet és completament distint i no s’ha presentat a la nostra aprovació. Ell es sent un creador que contínuament canvia, no és fàcil preveure quan decidirà el definitiu.
La idea sobre els vitralls que explicà dins la mateixa capella als membres del Patronat “Art a la Seu” m’encantà, no així la seva execució. Pel meu gust, li falta més llum natural i alegria. El color dominant és fosc i trist. No són els colors que coneixem a Mallorca de la Mar Mediterrània.
Vol ser la perspectiva d’una persona submergida dins la mar, a 6-8 metres de profunditat.

És una obra que ha estat controvertida per molts de motius i seguirà essent-ho per un temps. La crítica purifica i fa créixer. El temps i la reflexió serena donarà la raó al qui la té. Aquests dies hi ha diversos protagonistes que mobilitzen molta gent, els Reis fins i tot. ¿Qui és el protagonista principal: el Santíssim (o sigui, Jesús Eucaristia), en Miquel Barceló o la Seu? Dependrà de cadascú.

tornar