Escrit per Administrador
Art a la Catedral
Art
LA SEU DE MALLORCA: IMATGES DE LA FE
(Iconografia de la Catedral mallorquina)
Introducció
Just a l’entrada de la Seu de Mallorca, al portal major, hi llegim:
“Aquesta és la casa de Déu i la porta del cel”
Així s’exclamà Jacob (Gn 28, 17) quan es desvetlà del somni, en què va veure una escala que de la terra s’enlairava cap al cel: tot un símbol de la presència de Déu entre els homes, una crida a pujar cap amunt, al Regne de la felicitat per sempre, on “Déu ho serà tot en tots” (Rm 15, 28).
Tota església cristiana és expressió d’aquesta tensió entre el visible i l’invisible, entre el que és d’aquí baix i el transcendent, entre l’”avui” i el “demà”, entre l’esperança i la plenitud, entre la pelegrinació i la ciutat que dura per sempre.
De la casa de Déu, a la Jerusalem del cel, n’és símbol i imatge l’església-edifici de la terra. D’aquesta, podem dir amb tota veritat: “Aquest és el tabernacle on Déu habitarà amb els homes. Ells seran el seu poble i el seu Déu serà “Déu que és amb ells”. Eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls” (Apoc 21, 3-4).
En la Catedral, església mare de la comunitat cristiana local en què viu i actua l’Església una, santa i universal de Jesucrist, aquesta realitat simbòlica es fa encara més viva i operant.
Cal tenir present, però, que les cases que la comunitat cristiana edifica per reunir-se i que anomenam esglésies –és a dir, cases de la comunitat cristiana, que és convocada per Déu i es reuneix en assemblea (ecclesía)- són sempre un símbol, una imatge de l’Església espiritual, Cos del Senyor, Temple de Déu, construït per pedres vives que som els fidels.
Tot això, en parets i columnes i voltes altíssimes, en art de pedra i vidrieres multicolors, en pintura i en escultura de tots els estils i de perfecció sovint impressionant, es pot admirar a la Seu de Mallorca.
Aquesta és casa i aixopluc de la comunitat de creients en Crist que pelegrina en aquesta illa, que s’hi reuneix per expressar i proclamar, per celebrar i viure la salvació que el Pare ens dóna per la vida, la mort i la glòria del seu Fill, en la unitat de l’Esperit Sant.
La Seu no és un edifici qualsevol, ni un monument artístic com tants d’altres: ha estat la fe cristiana la que ha guiat la mà dels constructors, el geni dels artistes, la celebració de l’assemblea dels fidels.
En el seu espai, s’hi manifesta amb imatges la salvació que celebram, la fe que proclamam, la devoció tradicional de tot un poble. La Seu ha estat dissenyada i construïda per a un ensenyament de la fe, tota ella transmet visiblement i encarna artísticament aquesta fe: la fe en Jesucrist s’hi ha fet art.
Vegem ara, passa a passa, com la història de la salvació, des dels orígens fins al moment final, des de l’alfa fins a l’omega que és Jesucrist mateix, ha quedat plasmada i és ensenyada en l’interior i en l’exterior de la Seu de Mallorca.
I. La salvació en la Primera Aliança
Déu Creador que tot ho ha fet bo
En l’univers, tot va començar per la paraula creadora de Déu.
“Déu digué: Que existeixi la llum. I la llum va existir” (Gn 1, 3).
Segons el poema simbòlic del primer llibre de la Bíblia, la Paraula de Déu és a l’origen de tota la naturalesa creada.
La Seu de Mallorca està situada ran de mar, envoltada de la llum del sol mediterrani de dia, de la llum plàcida de la lluna i dels estels de nit; a la vorera d’una illa on lluen i s’harmonitzen totes les belleses de la creació. Els vitralls de la nau major de la Seu canten l’himne de la creació, que entonaren els tres joves –Ananies, Azaries i Misael- en la fornal de Babilònia (Dn 3, 52-90). La bellesa de les criatures de Déu es fa present dins l’espai amplíssim de la Seu a través dels vitralls: aquests, amb colors vivíssims ens conviden a beneir, a alabar el Creador: la llum i les tenebres; el sol, la lluna i els estels; el dia i la nit; la terra; la neu i les geleres, els turons i les muntanyes, les fonts; les aus; els animals domèstics i salvatges, els peixos de la mar... També els àngels i els cels, el poble d’Israel, el poble escollit de la primera aliança, són convidats a glorificar el Senyor.
Déu va crear l’home i la dona
Ell rebé el nom d’Adam, que vol dir home, i ella el d’Eva: mare dels qui viuen. Els primers pares són figurats al vitrall sobre la capella del Davallament a cada costat de l’arbre del bé i del mal, del qual cullen la fruita desobeint Déu i cometent el pecat, en els orígens de la humanitat. Però damunt el primer arbre, sobresurt el de la promesa a David i, part damunt d’aquest, l’arbre de la creu: on el crucificat serà el nou Adam, que amb la seva mort destruí la mort i, ressuscitant, ens ha tornat la vida.
La història dels patriarques i dels profetes, que anuncien Jesucrist
La primera aliança, protagonitzada pels patriarques –sobretot Abraham, Isaac i Jacob- i transmesa i sostinguda pels profetes, començant per Moisès, s’encamina a la plenitud de Crist: el Messies, rei, sacerdot i portaveu de la voluntat del Pare.
A la trona petita, dita de l’epístola, on es llegia el primer Testament i lers cartes apostòliques, Antoni Gaudí hi féu esculpir un alterós tornaveu amb imatges de profetes i d’apòstols, que culmina en un dels passatges més destacats de la primera Aliança: Abraham a punt d’oferir el sacrifici del seu fill Isaac; a davant ells, l’anyell oferit en sacrifici en lloc del fill, símbol de Jesucrist immolat com anyell pasqual en el cim de la història; la creu corona la simbòliac escena.
Els vitralls de les naus laterals despleguen les profecies de la primera part de la Bíblia sobre Jesucrist: des de la benedicció de Noè a Sem, la història d’Abraham, de Jacob, de Moisès com a guia del poble elegit pel desert, de David a qui Déu promet un trono etern, d’Isaïes que anuncia el naixement virginal de l’Emmanuel i la passió del Servent de Jahvè, d’Ezequiel que profetitza el Bon Pastor, de Joel que vaticina l’efusió de l’Esperit Sant. Un altre vitrall anuncia la reialesa del Messies, proclamada pel salm 2, i un altre les noces del Rei-Messies amb l’Església, del salm 44.
Els tapissos amb la història de Jacob, Tobies i Nabucodonosor
Onze tapissos de taller flamenc i de finals del segle XVI, distribuïts a diversos indrets de la Seu com a decoració, representen passatges de la vida de Jacob, segons el llibre del Gènesi, de Tobit segons el llibre homònim, i del rei de Babilònia, Nabucodonosor, segons la narració del profeta Daniel.
Jacob rep la benedicció d’Isaac, amb un engany; en la seva fuita, té la visió de l’escala que puja cap al cel, i es troba amb Raquel, de qui s’enamora.
Tobit pateix la prova de quedar cec, el seu fill Tobies pesca un peix gros en el riu Tigris ajudat de l’arcàngel Rafel, i, després del casament, s’acomiada dels seus sogres Ragüel i Edna per tornar a ca seva amb Sara, la seva esposa.
Els tapissos sobre Nabucodonosor descriuen el manament del rei pagà de fer adorar una gran estàtua d’or; els tres joves hebreus el desobeeixen i són tirats a la fornal encesa però Déu els preserva de les flames i llavors entonen el càntic de les criatures (afigurat en els vitralls de la nau central); també a un altre tapís apareix la visió de l’arbre grandiós, interpretada per Daniel, i la curació del rei que recobra el seny perdut.
La Llei del Senyor llegida amb gran honor a la sinagoga
La Seu de Mallorca, des de 1493, serva en el seu Museu, per legítima donació, els dos Rimmonim més antics del món. Són del segle XIV i provenen de la sinagoga de Cammarata, a Sicília, d’on els jueus foren expulsats el dit any pel rei Ferran d’Aragó. Tenen forma de torre, són de plata cisellada i porten inscripcions del salm 18 referents a la Llei del Senyor. Els Rimmonim servien com a de punt per fixar els rotlos del pergamí per llegir la Torah a l’assemblea del dissabte.
Són per als cristians un testimoni de la veneració amb què cal llegir la Paraula del Senyor, que ha de ser llum de les nostres passes (Salm 118, 105), que hem d’escoltar amb docilitat i que hem de guardar en el nostre cor per meditar-la (Lc 8, 21; 2,19).
II. L’harmonia entre les dues Aliances
Els deixebles de Jesús de Natzaret, com va fer el seu Mestre, veneram i acceptam com a Paraula revelada de Déu els llibres de la Llei, els salms i els profetes, i tot allò que diuen ho referim a la “plenitud del temps”, quan es compliren les promeses fetes als patriarques i als profetes d’Israel. La relació entres les dues Aliances, l’expressa així el Concili Vaticà II: “Déu, inspirador i autor dels dos Testaments, ho disposà tot amb tanta saviesa que el Nou Testament restàs latent en l’Antic i que l’Antic quedàs manifest en el Nou. Perquè si bé Crist instituí la nova Aliança en la seva sang, amb tot els llibres de l’Antic Testament, íntegrament assumits en l’anunci evangèlic, adquireixen i manifesten la seva plena significació en el Nou Testament, i a la vegada l’il·luminen i l’expliquen” (Dei Verbum, 16).
Els fets de la primera Aliança eren un “exemple”, una “imatge”, una “profecia” del que havia de ser plenitud en Crist i ara és efectiu sacramentalment en l’Església. Primera i segona Aliança constitueixen una sola Història de Salvació. Després de la reforma litúrgica postconciliar, ens ho demostren els diumenges les lectures bíbliques: la primera, de l’antic Testament, és profecia de l’Evangeli que proclamam a l’Eucaristia.
Per decorar el cadirat de la Seu, en el segle XVI, el canonge Gregori Genovard va programar per a la part alta de cada cadira uns baix relleus que alternassin esdeveniments de la primera i de la segona Aliança. Així, p. e., el primer baix relleu –de la part esquerra- representa el sopar d’Abraham amb els tres àngels (Gn 18, 1-15), i el segon reprodueix l’últim sopar de Jesús amb els apòstols (Mc 14, 22-25); cap al final, a la part dreta, Déu entrega a Moisès la Llei en el Sinaí (Ex 20), i l’Esperit Sant davalla per la Pentecosta sobre Maria i els apòstols, inscrivint la nova Llei en els seus cors (Fets 2, 1-4).
Al fons, a la part dreta del cadirat, Josep M. Jujol hi pintà figures simbòliques de la sang de Crist que cau en terra, al·lusió al suor de Jesús a l’hort de les Oliveres (Lc 22, 44), sang que fa germinar una nova primavera mentre a un costat oneja la bandera de la resurrecció: figures que glossen els baix relleus de dalt, amb passatges de la passió i de la resurrecció del Senyor.
III. L’Aliança nova i eterna, que té Jesús com a mediador
1. Dues panoràmiques de la nova Aliança: els set Goigs
Una devoció medieval, molt arrelada a Mallorca, i de la qual el beat Ramon Llull n’és testimoni, és la dels Set goigs de la Mare de Déu, oració unida a la contemplació de les set alegries que nostra Dona santa Maria tingué en la vida del seu estimat Fill. A la nostra Seu, hi ha esculpides dues representacions dels set Goigs.
Al retaule gòtic del segle XIV, de Pere Morey, que Antoni Gaudí va llevar el 1904 de davant la càtedra episcopal per col·locar-lo a la paret lateral interior de la Seu, sobre el portal del Mirador. Són els set alt relleus de la predel·la del retaule que representen:
L’anunciació de l’àngel a Maria, el naixement de Jesús, l’adoració dels savis d’Orient, la Resurrecció del Senyor, l’Ascensió, la vinguda de l’Esperit Sant sobre Maria i els apòstols, i la dormició i glorificació de santa Maria (que ocupa el lloc central).
Una altra representació dels set Goigs envolta la trona major (segle XVI). Hi afegeix dues escenes de la vida de la mare de Jesús: l’abraç dels seus pares Joaquim i Anna, i el naixement de Maria. Sant Joaquim i santa Anna són representats igualment al retaule de la Grada i a la capella de la Puríssima.
2. La Puríssima Concepció de santa Maria
És l’alba, sense cap fosca ni taca de pecat, de la salvació que Jesucrist portà al món. Déu Pare trià la criatura, la dona més neta i lluminosa espiritualment, perquè fos mare del seu Fill fet home. El qui es feia home per llevar el pecat del món, redimí del pecat anticipadament sa mare quan aquesta va ser concebuda sense taca de pecat original, com proclama la fe catòlica.
La devoció a la Immaculada Concepció de Maria és molt tradicional a Mallorca; arranca de l’ensenyament del beat Ramon Llull, el primer que ensenyà aquest privilegi marià a la Universitat de París. El 1601, va ser dedicat a la Puríssima el portal major de la Seu. El 1643 va ser proclamada patrona del Regne de Mallorca. Maria presideix aquest portal; hi és figurada segons la visió del llibre de l’Apocalipsi (cap. 12); és envoltada dels símbols bíblics de l’Antic Testament i de la litúrgia de l’Església que proclamen la puresa i santedat única de Maria: elegida com el sol, temple de Déu, xiprer ufanós, lliri olorós, pou de l’aigua de la vida, ciutat de Déu, mirall sense màcula, estrella lluminosa, bella com la lluna, porta del cel, roser de Jericó, palmera en el desert, font segellada, hort tancat, torre de marfil.
La capella primera (entrant, a mà esquerra) fou dedicada també a la Puríssima en el segle XVIII. La imatge central segueix el model de la façana. Maria apareix “vestida de sol, amb la lluna davall els peus, i al cap una corona de dotze estrelles” (Apoc 12, 1). Els raigs del sol i la corona d’estrelles són cisellats en plata.
A l’entrada de la capella dels vermells, hi ha actualment una bella pintura de la Puríssima, del famós Guillem Mesquida, que abans servia per cobrir, en temps determinats, la imatge central.
3. L’Anunciació a Maria
L’escena evangèlica (Lc 1, 16-38) de l’àngel Gabriel que anuncia a Maria de Natzaret que seria mare del Messies, el Fill de Déu, és repetida a diversos indrets de la Seu, primerament en les dues segones pilastres a l’entrada del presbiteri. Dues escultures en pedra del segle XIV representen aquest misteri: a la dreta l’arcàngel que porta a la verge de Natzaret el primer anunci de l’Encarnació del Fill de Déu: Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús; l’anomenaran Fill de l’Altíssim; el Senyor li donarà el trono de David, el seu pare... el seu regnat no tindrà fi; a l’esquerra, Maria que escolta la salutació i l’anunci del missatger diví i respon: Som l’esclava del Senyor, que es complesquin en mi les teves paraules (Lc 1, 31-33, 38).
Trobam aquesta mateixa escena bíblica a la trona petita, a l’antic arc del rerecor (ara a l’entrada de la sagristia de vermells), al retaule de Sant Jeroni. En el Museu capitular, també apareix aquest misteri en dues bellíssimes estàtues gòtiques de marbre policromat de l’àngel i Maria (s. XIV); i en una taula gòtica de Pere Terrencs (s. XV).
4. La Visitació de Maria a Elisabet
Un cop rebut l’anunci de l’àngel, Maria se n’anà decididament a la muntanya a comunicar el seu goig a la seva parenta Elisabet (Lc 1, 39-56). Aquesta la saludà plena de l’Esperit Sant com a mare del Senyor. Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes... Feliç tu que has cregut!. Maria respongué a les paraules d’Elisabet, entonant la gran acció de gràcies del Magnificat. La meva ànima magnifica el Senyor i el meu esperit celebra Déu que em salva. Ha mirat la petitesa de la seva servent. Des d’ara totes les generacions em diran benaventurada, perquè el Totpoderós obra en mi meravelles: el seu nom és sant, i l’amor que té als qui creuen en ell s’estén de generació en generació.
La Seu guarda i venera dues representacions de la visitació de santa Maria: en el cor (s. XVI) i en la predel·la del retaule de la Grada (s. XVII).
5. El naixement de Jesús i la seva infantesa
A Betlem de Judà va néixer Jesús, Fill de Déu, fill de Maria verge (Mt 1, 25.2, 1-12; Lc 2).
És el misteri que celebram per Nadal: a un estable, perquè no havien trobat lloc a l’hostal, Maria va tenir el seu fill, vetlat per Josep, glorificat i anunciat pels àngels als pastors; més envant adorat pels savis, vinguts d’Orient, guiats per l’estrella. Presentat al cap de quaranta dies al temple de Jerusalem, on fou acollit per Simeó, que el proclamà llum que es revela a les nacions i glòria d’Israel. Quan tenia dotze anys pujà amb els seus pares, per Pasqua, al temple del Senyor i s’hi quedà tres dies entre els mestres de la Llei, “escoltant-los i fent-los preguntes”.
La Seu recorre, amb imatges, aquests episodis de la naixença i de la infantesa de Jesús. En la capella de la Grada, a la predel·la, hi ha una taula que representa el naixement de Jesús, del taller dels Oms (s. XVII); aquest i l’adoració dels savis d’Orient són pintats a teles del s. XVIII a la capella de la Pietat. Per Nadal, s’exposa davant el presbiteri el conjunt escultòric de Remígia Caubet: l’infant Jesús entre Maria i Josep (s. XX). La presentació al temple, per mans de Maria i de Josep, ocupa una fornícula important al carrer central del retaule del Corpus Christi. Jesús entre els doctors del temple és representat a l’arc del rerecor, a l’entrada de la sagristia de vermells.
6. Sant Josep, pare legal de Jesús
Josep, de la descendència del rei David, home just, va prendre Maria per esposa i, segons la llei i per la gent, era considerat el pare de Jesús, engendrat per obra de l’Esperit Sant, Fill de Déu únicament i de santa Maria verge. De l’àngel, en somnis, va rebre l’encàrrec de posar al fill de la seva esposa el nom de Jesús perquè ell salvarà dels pecats el seu poble.
Josep va ser el protector de Jesús, a Betlem, a l’exili d’Egipte i a Natzaret. Era fuster o menestral. El Fill de Déu fet home es va criar a la llar de Josep i de Maria: on es feia gran i avançava en enteniment i tenia el favor de Dé i dels homes. En aquella santa família, Jesús era obedient a Josep i a Maria (Mt 1, 18-25; 2, 1-23; Lc 2).
La més antiga representació de sant Josep a la Seu està en el retaule de Sant Jeroni (començaments del segle XVII); també li té dedicada una capella amb retaule (segle XIX), presidit per la seva imatge, i amb la seva mort, entre Jesús i Maria, en la predel·la. Altres imatges de sant Josep, les trobam als episodis descrits del naixement i de la infantesa de Jesús.
7. Sant Joan Baptista
Fill de Zacaries i d’Elisabet, el seu naixement va ser anunciat per l’àngel a son pare com aquell que aniria al davant del Senyor amb l’esperit i el poder d’Elies... per preparar per al Senyor un poble ben disposat. Parent de Jesús, ja botà de goig en les entranyes de sa mare en la visitació de Maria a la seva parenta Elisabet. Quan va néixer, son pare va profetitzar que seria profeta de l’Altíssim perquè aniràs davant el Senyor a preparar els seus camins. Aquell infant va créixer i es va enfortir en l’Esperit, i va viure al desert fins al dia que es va manifestar a Israel (Lc 1, 5-25.57-80). S’hi manifestà, a la vorera del Jordà, per predicar al poble d’Israel: Convertiu-vos que el Regne del cel és a prop! “Joan duia un vestit de pèl de camell i portava una pell a la cintura; el seu aliment eren llagosts i mel boscana”. Acudia gent de tot arreu a escoltar la seva predicació, confessaven els seus pecats i es feien batiar per ell al riu Jordà. També Jesús hi acudí des de Galilea. Malgrat la resistència de Joan, volgué ser batiat per ell. Quan sortí de l’aigua, el cel s’obrí, baixà l’Esperit de Déu com un colom i se sentí la veu del Pare: Aquest és el meu Fill, el meu estimat! Joan va mostrar Jesús, el Messies, present enmig dels homes: Mirau l’Anyell de Déu, el qui lleva el pecat del món! Tots els quatre evangelis ens parlen de la personalitat i de la missió de Joan, que morí decapitat per Herodes, anticipant-se a la Passió d’aquell a qui havia fet de Precursor (Mt 3, 1-17; 14, 1-12; Mc 1, 2-11; 6, 14-29; Lc 3, 1-22; Jn 1, 6-8.15.19-35; 3, 22-30; 4, 1; 5, 31-35; 10-40-42).
A la Seu veneram la figura de Joan Baptista en el presbiteri: a l’esquerra, talla daurada i policromada procedent de l’antic retaule gòtic (s. XIV), col·locada aquí per Gaudí; en el portal del Mirador; en el portal major, devora la Puríssima; en el retaule del Corpus Christi (s. XVII); en una tela a la capella de la Puríssima, de Guillem Mesquida (s. XVIII); una talla policromada, obra d’Adrià Ferran (a. 1812), a la capella oberta dins la façana principal, entrant pel portal major, a mà esquerra.
8. Jesús batiat en el Jordà per Joan
Els quatre evangelis (Mt 3, 13-17; Mc 1, 9-11; Lc 3, 21-22; Jn 1, 32-34) descriuen la manifestació de Jesús, com a Messies, i l’inici de la seva predicació de la Bona Nova, en el baptisme que va rebre de mans de Joan en el Jordà. Déu Pare el declarà Fill seu molt estimat i damunt ell –evocant la pau després del diluvi- va davallar l’Esperit Sant en forma de colom. La Trinitat es manifesta sobre les aigües del Jordà, el riu que obrí l’entrada d’Israel a la Terra Promesa, imatge de l’entrada en el Regne del cel i de la incorporació al nou poble de Déu de tot aquell que reneix de l’aigua i de l’Esperit Sant (Jn 3, 5). El baptisme que Jesús rep en el Jordà és figura del primer sagrament de la regeneració i de la Pasqua. El Ressuscitat enviarà els seus deixebles a tots els pobles: feis-los deixebles meus batiant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant (Mt 28, 19). Pel primer sagrament de la fe, ens incorporam a Crist, a la seva mort i resurrecció (Rm 6, 3-11), el Pare ens declara fills seus estimats en el Fill únic i sobre nosaltres baixa l’Esperit Sant, autor de la reconciliació, de la pau, l’amor de Déu ficat en els nostres cors.
La pintura central del baptisteri de la Seu, de L. A. Planes (s. XVIII), ens mostra el baptisme de Jesús en el Jordà, presidit pel Pare i amb l’aparició de l’Esperit en forma de colom.
9. Els dotze Apòstols
Jesús de Natzaret, al començament de la predicació del Regne de Déu, d’entre els deixebles que el seguien, en va designar dotze, els qui va voler, “als quals donà el nom d’apòstols perquè estiguessin amb ell i per enviar-los a predicar... Els dotze que va designar són aquests: Simó, a qui donà el nom de Pere; Jaume, fill de Zebedeu, i Joan, el seu germà, als donà el nom de Boanerges, que vol dir “fills del tro”; Andreu, Felip, Bartomeu, Mateu, Tomàs, Jaume, fill d’Alfeu, Tadeu, Simó el Zelós i Judes Iscariot, el qui el va trair” (Mc 3, 13-19; Mt 10, 1-4; Lc 6, 12-16).
Jesús els elegí com a patriarques del nou Israel que ell venia a establir, són el fonament del nou poble de Déu (Ap 21, 14).
Moltes catedrals i altres esglésies cristianes presenten les imatges del grup dels dotze, sovint en portalades o bé en passatges evangèliques, com és ara el darrer sopar. En el projecte del portal del Mirador segurament hi havia de figurar un “apostolat”, a més de les figures dels dotze que envolten la taula de l’última cena de Jesús.
Cal esmentar dues pintures sobre el primat de sant Pere, a qui Jesús entrega les “claus del Regne del cel”: sobre ell el Senyor edificarà la seva Església (Mt 16, 17-19). Aquest episodi és representat a la predel·la del retaule de Sant Jeroni i al gran quadre pintat de Salvador Torres (a. 1839), ara col·locat a una capella prop del portal major, entrant a mà esquerra.
10. Les paràboles del Regne de Déu
Un vitrall sobre l’orgue, dissenyat per Joan B. Castro (1980), ha escollit una sèrie de paràboles sobre el Regne de Déu. A dalt, les paraules introductòries de Jesús. “El Regne de Déu és consemblant...” i la paràbola del gra menut de mostassa, que ha produït un gran arbre on s’ajoquen els ocells (Mt 13, 31-32). La mà del sembrador tira la llavor que cau en terra, entre cards i plantes, o en terra bona que produeix el cent per u (Mt 13, 3-9). En la part central, un home alça gojós els braços perquè porta en una mà el tresor del Regne que ha trobat (Mt 13, 44). Més avall apareix una xerxa que ha arreplegat tota casta de peixos, bons i dolents, que seran destriats a la fi del món (Mt 13, 47-50). A baix, un convit amb comensals de tota raça: “Veniu a la festa”, és la convidada (Mt 22, 1-14; 8, 11).
11. L’aigua de la vida, promesa per Jesús a la samaritana
A la sagrada Escriptura, l’aigua juga un paper històric i simbòlic de primer ordre: tant en la primera Aliança com en la segona. És el tema plasmat en el vitrall sobre la sagristia dels vermells.
En la part central, dos pisodis clau: Moisès en el desert, pegant amb el bastó a la roca, en fa rajar aigua per al poble assedegat (Ex, 17, 1-7). Devora el pou de Jacob, Jesús, el nou Moisès, promet l’aigua viva a la dona samaritana: “L’aigua que jo donaré es convertirà en una font d’on brollarà vida eterna (Jn 4, 14).
A la part inferior, corren aigües vives que mai no s’estronquen: que donen vida a la mar morta (peixos, plantes), segons la profecia d’Ezequiel (47, 1-12).
A dalt, “el riu de l’aigua de la vida, que neix del trono de Déu i de l’Anyell” (Ap 22, 1): l’aigua que dóna vida eterna, imatge de la salvació que ens ve del misteri pasqual de Jesucrist.
12. Multiplicació dels pans i dels peixos
El Regne de Déu s’assembla a un gran convit (Mt 22, Lc 14). Jesús volgué que el gran símbol comunitari (sagrament) dels seus deixebles fos el banquet de l’Eucaristia. La multiplicació dels pans i dels peixos (Mt 14, 13-21; 15, 32-36; Mc 6, 32-44; 8, 1-10; Lc 9, 10-17) troba en el capítol sisè de l’evangeli de Joan el seu sentit ple, sobretot pel discurs de Jesús sobre el pa de la vida: “El pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món” (Jn 6, 51).
La Seu, com tota església cristiana, és sobretot aula, espai, de celebració, de comunió eucarística. L’altar major de la Seu ara és flanquejat per dos absis, per dues capelles, que presenten els dos grans moments de la institució de l’Eucaristia en els evangelis i en una carta de Pau: a l’absis de la dreta, una obra espectacular que fa entrar a la Seu l’esplendor de l’art contemporani, obra d’un artista mallorquí, Miquel Barceló. És una representació simbòlica, actualitzada, de la multiplicació dels pans i dels peixos segons Joan 6. La pell de ceràmica que recobreix la capella gòtica del segle XIV presenta, a la dreta, pa, vi i aliments a balquena; a l’esquerra, la mar plena de peixos. El frontal ofereix la figura blanca, espiritual, vestida de llum, amb la cara resplendent com el sol (com en la Transfiguració, Mt 17, 2), de Jesucrist Ressuscitat, que mostra les llagues de la crucifixió (Jn 20, 25.27; Lc 24, 39-40), vencedor de la fam corporal i espiritual que mena a la mort, i que ara, a la taula eucarística, parteix i reparteix el pa i tot aliment a l’Església, perquè aquesta, com els apòstols, partesquin i repartesquin el pa (per al cos i per a l’esperit) que dóna vida al món. Hi són presents gerres de vi, al·lusió al signe de Canà (Jn 2, 1-11). Als peus del Ressuscitat s’obri el sagrari de la reserva eucarística, tot daurat, per significar la presència permanent del Senyor: l’Eucaristia és el bé més gran, el millor tresor de la comunitat cristiana.
A la capella del Corpus Christi, absis esquerre, un vitrall (1983) representa també la multiplicació dels pans i dels peixos.
13. Entrada de Jesús a Jerusalem el dia del Ram
“El sisè dia abans de la solemnitat de la Pasqua, quan el Senyor entrà a la ciutat de Jerusalem, els infants li sortiren a camí: duien palmes i clamaven cantant: Hosanna a dalt del cel. Beneït sigueu vós que veniu ple de misericòrdia” (Missal romà, cf. Lc 36- 38).
Cada any, el diumenge del Ram, la comunitat cristiana obri la setmana santa amb la processó de rams i palmes: acompanya Jesucrist que entra novament a l’Església –simbolitzada en la Catedral- per renovar els misteris de la seva passió, mort i resurrecció.
14. Lavatori dels peus
En el darrer sopar, “Jesús s’aixecà de taula, es llevà el mantell i se cenyí la tovallola; després va tirar aigua en un ribell i començà a rentar els peus dels deixebles i a eixugar-los amb la tovallola que duia cenyida... I els digué: Si jo que som el Mestre i el Senyor us he rentat els peus, també vosaltres us els heu de rentar els uns als altres. Us he donat exemple, perquè tal com jo us ho he fet, ho faceu també vosaltres... Feliços vosaltres si ho posau en pràctica!” (Jn 13, 4-17).
Cada any, després de l’homilia del dijous sant, en la missa de la Cena del Senyor, el bisbe a la Seu renta els peus a dotze joves. Significa el servei humil de qui presideix la comunitat cristiana que, com Jesús, es comporta “com el qui serveix” (Lc 22, 27).
15. El sant sopar
Com desitjava menjar amb vosaltres aquest sopar pasqual abans de la meva passió! (Lc 22, 15), digué Jesús als apòstols, la nit que havia de ser entregat. Mentre menjava amb ells, Jesús instituí l’Eucaristia, com a memorial de la seva Pasqua. “Prengué el pa, digué l’acció de gràcies, el partí i el donà als apòstols dient: -Això és el meu cos, entregat per vosaltres” (Lc 22, 19). Després prengué una copa, digué l’acció de gràcies, els la donà i en begueren tots. Els digué: “Això és la meva sang, la sang de l’aliança, vessada per tothom” (Mc 14, 23-24). “Feis això que és el meu memorial”... Cada vegada que menjau aquest pa i beveu aquesta copa anunciau la mort del Senyor fins que ell véngui (1 Co 11, 24.26).
Fidel a la tradició que hem rebut del Senyor i que els apòstols ens han transmès, “l’Església no ha deixat mai de reunir-se per celebrar el misteri pasqual; llegint al que es refereix a ell en totes les Escriptures, celebrant l’Eucaristia, en la qual es va present la victòria i el triomf de la seva mort, donant gràcies a Déu pel seu do inefable en Jesucrist, a lloança de la seva glòria, per la força de l’Esperit Sant” (Constitució de litúrgia del Vaticà II, 6).
La Seu de Mallorca, edificada sobretot per aplegar la comunitat cristiana que hi celebra el sagrament més gran de la seva fe, ha presentat als ulls dels fidels les imatges del sant sopar de Jesús: primerament en el portal del Mirador, per significar que entram a la Seu per reviure sobretot la Cena del Senyor; i en el gran retaule del Corpus Christi, l’obra barroca millor de Mallorca, que presideix l’absis esquerre (restaurat entre 2003 i 2004).
Els fidels perllonguen la celebració eucarística, en la pregària i l’adoració del Santíssim Cos de Crist en el sagrari.
16. El procés, el judici, la condemna de Jesús a morir crucificat
Els dirigents del poble jueu feren detenir Jesús a l’Hort de Getsemaní, on havia anat a fer oració després del darrer sopar, i el dugueren pres a davant el sanedrí –el tribunal suprem d’Israel- i davant el governador romà Ponç Pilat. L’acusaren d’avalotar el poble, de voler destruir el temple, de blasfemar dient-se Fill de Déu, de revoltar la gent contra l’emperador de Roma proclamant-se rei dels jueus. Caifàs, el gran sacerdot, i el procurador romà l’interrogaren. Ponç Pilat, davant la pressió dels notables del poble, a la fi se’n rentà les mans i el va condemnar a morir a la creu.
El judici de Jesús està bellament cisellat a la predel·la del gran retaule del Corpus Christi: l’Ecce Homo –Jesús coronat d’espines després de ser assotat (Jn 19, 5)- ocupa la part central de l’alt relleu: a la seva dreta, el tribunal religiós; a l’esquerra, el tribunal pagà dels romans.
17. Jesús, mort a la creu
“Pilat els va entregar Jesús perquè fos crucificat... Portant-se ell mateix la creu, va sortir cap a l’indret anomenat “Lloc de la Calavera”... Allà el crucificaren... Pilat féu escriure i féu posar a la creu un rètol que deia: Jesús de Natzaret, el rei dels jueus (Jn 19, 16-19). “Era ja cap al migdia quan es va estendre per tota la terra una foscor que va durar fins a les tres del capvespre... Jesús va cridar amb tota la força: -Pare, confii el meu alè a les vostres mans. I, havent dit això, expirà” (Lc 23, 44-46). “El centurió que estava enfront d’ell, quan va veure la manera com havia expirat, digué: -És veritat: aquest home era Fill de Déu” (Mc 15, 39).
Tota església cristiana és presidida per la creu, que ha esdevingut per excel·lència el signe del cristianisme. Les amples naus de la Seu fan avançar la vista dels feels cap a l’altar cobert pel baldaquí, que Antoni Gaudí hi va penjar a damunt el 1912, al cim del qual, cap a l’assemblea dels feels, es dreça la creu amb el crucificat, que té a cada costat sa mare, Maria, i el deixeble estimat. La creu és figurada amb vius colors: és la creu gloriosa, perquè d’ella va brollar la nova vida. La creu, alçada tan amunt, dóna caràcter cristià a l’ample espai de la Catedral: tota ella conflueix cap a l’altar i cap al misteri de la creu redemptora.
Escampades pel seu interior, a la sagristia i als museus, les creus i santcrists de la Seu manifesten la centralitat del misteri del Crucificat. Al capdamunt del vitrall sobre la capella del Davallament, s’hi veu el Crucificat a l’arbre de la creu que dóna l’Esperit; Maria hi és a devora. Subratllam en el cor, les pintures arriscades de J.M. Jujol (al fons, a la dreta): la sang de Jesucrist, escampada damunt la terra, hi fa florir una nova primavera, com ja hem comentat.
18. Jesús, davallat de la creu i enterrat
“Josep d’Arimatea, que era deixeble de Jesús però d’amagat per por dels jueus, va demanar a Pilat l’autorització per a llevar el seu cos de la creu. Pilat hi va accedir... També hi va anar Nicodem... i portà una mesca de mirra i àloe... Llavors varen prendre el cos de Jesús i l’amortallaren amb un llençol juntament amb les espècies aromàtiques, tal com és costum d’enterrar entre els jueus. Hi havia un hort a l’indret on havien crucificat Jesús, i dins l’hort un sepulcre nou, on encara no havia estat posat ningú. Com que per als jueus era el dia de la Preparació, i el sepulcre es trobava a prop, varen dipositar-hi Jesús” (Jn 19, 38-42).
Una magnífica pintura de Ricard Ankermann (1886) representa, en la capella homònima, el davallament de Jesús per Josep d’Arimatea i Nicodem, davant el dolor de sa mare Maria i de les dones que l’havien seguit des de Galilea. A la capella de la Pietat, davall l’orgue, i a la trona petita, hi és reperesentada la pietat, o compassió de Maria, amb el fill mort damunt la falda. A la capella de la Corona, Maria contempla la corona d’espines de Jesús, un reliquiari de tres de les quals és mostrat en el museu, el qual estotja altres relíquies de la Passió: un tros de la columna dels assots, del mantell de púrpura, de l’esponja... mostra de devocions medievals.
Cada divendres sant horabaixa la Seu, després de la celebració litúrgica, manté la representació medieval del Davallament i de la processó del sant enterrament de Jesús.
19. Jesús ressuscitat gloriosament
“Passat el dissabte, quan clarejava el diumenge, Maria Magdalena i l’altra Maria anaren a visitar el sepulcre. De cop hi hagué un gran terratrèmol, un àngel del Senyor va baixar del cel, féu rodolar la pedra i s’hi va asseure a damunt. Resplendia com un llamp i el ser vestit era blanc com la neu... L’àngel digué a les dones: -No tingueu por, vosaltres. Sé que cercau Jesús, el crucificat. No és aquí; ha ressuscitat tal com va dir” (Mt 28, 1-6).
Jesús ressuscitat “es presentà enmig dels apòstols i els digué: -Pau a vosaltres... Així ho diu l’Escrioptura: El Messies ha de patir i ha de ressuscitar el tercer dia d’entre els morts, i cal predicar en nom d’ells a tots els pobles la conversió i el perdó dels pecats, començant per Jerusalem. Vosaltres en sou testimonis” (Lc, 24, 36. 46-48).
Jesucrist Resssuscitat , que aplega la comunitat dels deixebles, és qui dóna vida i sentit a l’assemblea que en nom d’ell es reuneix per celebrar la fe en el qui viu per sempre i ens mena pel camí que duu a la vida. A la trona de la Seu, a les polseres del cor, hi trobam la representació tradicional de Jesucrist sortint del sepulcre. Més simbòlica és la bandera blanca onejant que J. M. Jujol pintà a la dreta del cor. La rèplica del canelobre del ciri pasqual que Gaudí va realitzar per a la Sagrada Família de Barcelona porta la flama de la vida nova. El Crist que l’artista Miquel Barceló ha dissenyat sobre la ceràmica vol representar l’espiritualitat del cos del Ressuscitat: “El darrer Adam és Esperit que dóna vida” (1 Co 25, 45). “El Senyor és Esperit” (2 Co 3, 18).
Cada matí de Pasqua, a la Seu, la processó d’entrada a la gran missa representa l’encontre entre el Ressuscitat i sa Mare: Reina del cel, alegrau-vos. El qui vàreu portar en les entranyes ha ressuscitat, tal com va dir. Al·leluia!
20. L’Ascensió del Senyor
Jesús, el Senyor, s’endugué els apòstols “fora de la ciutat fins a prop de Betània, alçà les mans i els va beneir. I, mentre els beneïa, es va separar d’ells i fou enduit cap al cel. Ells el varen adorar. Després se’n tornaren a Jerusalem plens d’una gran alegria” (Lc 24, 50-52).
“L’Ascensió de Crist és també la nostra elevació i, a la glòria on ha arribat el cap, també el cos té l’esperança d’arribar-hi” (Oració col·lecta de la missa de l’Ascensió).
A la trona grossa, hi ha un baix relleu de l’Ascensió, com també en el cadirat del cor.
21. L’efusió de l’Esperit Sant sobre l’Església apostòlica
“Quan va arribar la diada de la Pentecosta, es trobaven reunits tots junts (els apòstols, amb Maria, la mare de Jesús). De cop, com si es giràs una ventada impetuosa, se sentí del cel una remor que ompl´`i tota la casa on es trobaven asseguts. Llavors se’ls varen aparèixer unes llengües com de foc, que es distribuïen i es posaven sobre cadascun d’ells. Tots varen quedar plens de l’Esperit Sant... Pere alçà la veu i digué als jueus: “Això que ara succeeix ja ho havia anunciat el profeta Joel: ... Aquells dies abocaré el meu Esperit sobre els meus servents i les meves serventes i profetitzaran... A Jesús, Déu l’ha ressuscitat. La dreta de Déu l’ha enaltit, i ell ha rebut del Pare l’Esperit Sant promès, i ara l’ha donat en abundància” (Ac 2, 1-4. 14.16.18.32-33).
Cinquanta dies després del diumenge de Resurrecció, celebram la Pasqua granada. El fruit madur de la Pasqua del Senyor és el do de l’Esperit Sant, que és sempre present en la seva Església i dóna eficàcia als sagraments.
Un dels Goigs de la Mare de Déu, a la trona grossa representa la vinguda de l’Esperit Sant sobre Maria i els apòstols; també la representa el vitrall de la nau menor esquerra sobre el portal de l’Almoina. A dalt de les cordes que sostenen el baldaquí, s’hi veu una flama de foc: símbol de l’Esperit que davalla sobre l’altar per a realitzar la conversió eucarística.
22. El misteri pasqual de Crist participat per santa Maria, assumpta al cel
Maria, quan hagué acabat la pelegrinació per aquesta vida terrena, va ser enduita amb cos i ànima al cel gràcies a la victòria del seu fill Jesucrist. D’ell va participar, primerament, la victòria sobre el pecat en la seva Concepció Immaculada; d’ell participà, a la fi, la victòria sobre la mort. Aquesta veritat de fe, definida el 1950 per Pius XII, l’Església l’ha rebuda per tradició: la “Verge Mare de Déu, imatge i primícia de l’Església gloriosa”, no podia sofrir la corrupció del sepulcre: perquè ella “de manera inefable va ser mare de l’autor de la vida” (Prefaci de l’Assumpció).
La festa del 15 d’agost és la gran festa de santa Maria. La nostra Seu hi celebra la seva festa titular, honorant la “Marededéu morta” (la “dormició de Maria”, segons la tradició), voltada de bellveures i alfabagueres, en el seu llit monumental al centre de la Catedral.
També la capella de la Grada té com a figura central una bella tela de l’Assumpció (s. XVII). La coronació de Maria per la Santíssima Trinitat al cel és representada per una tela de la capella de la Pietat (s. XVIII). La façana principal de la Seu, en el frontó, té un baix relleu de la dormició de Maria (de Marc Llinàs, 1886) i culmina en una escultura de la Mare de Déu pujant al cel, amb els braços oberts (de Lluís Font, 1886). En el vitrall de la capella reial, al centre, a mà esquerra, hi és figurada l’Assumpció de Maria (Pere Cànaves, 1989).
23. El Senyor tornarà amb gran poder i majestat
“Hi haurà signes prodigiosos en el sol, la lluna i les estrelles... fins i tot els estols celestials trontollaran. Llavors veuran el Fill de l’home venint en un núvol amb gran poder i majestat. Quan tot això comenci a succeir, redreçau-vos i alçau el cap, que el vostre alliberament s’acosta” (Lc 21, 25-28).
El Fill de l’home diu des del cel: Jo som l’Alfa i l’Omega, el qui és, el qui era i el qui ve, el Déu de l’univers... o som el primer i el darrer. Som el qui viu: era mort, però ara visc pels segles dels segles i tenc les claus de la mort i del seu regne (Ap 1, 8.17-18).
El Fill de Déu, que obrí la història (“per ell foren creades totes les coses”, Col 1, 16), la tancarà també quan “tornarà gloriós a judicar els vius i els morts”.
Sobre l’estàtua jacent del primer bisbe de la Seu restaurada de Mallorca, Ramon de Torrelles, a l’esquerra de la capella del Corpus Christi, hi és pintada la imatge gòtica (s. XIV) de Jesucrist, assegut en un trono com a Salvador i com a Jutge: té les mans esteses mostrant les nafres dels claus, i la llançada al costat. És un jutge misericordiós. Té a la vora un àngel dret que aguanta la creu, la llança i els claus. El Senyor que vindrà a judicar tothom és el Redemptor misericordiós, que estima entranyablement els qui ha creat i ha redimit amb la sang de la seva Passió.
IV. Celebrar el misteri de la fe
l. Sobretot, l’Eucaristia
Tota casa de l’Església, de la comunitat dels creients en Crist, està primerament al servei de l’assemblea que celebra l’acció de gràcies fent el memorial de la Pasqua del Senyor, tal com ell ens va manar: “Feis això que és el meu memorial”. Tota la construcció i la distribució de l’espai interior estan al servei de la celebració eucarística: que té l’altar com a centre més visible i important, l’ambó –o la trona- des d’on es llegeix la Paraula de Déu i és predicada als feels, la seu presidencial que és la càtedra episcopal en l’església catedral, i també una altra seu per quan presideix un prevere. Els ministres, els clergues que tenen les seves funcions ministerials, els cantors, i tots els feels presents han de tenir també el seu lloc adient per participar en l’acció sacramental.
1.1. L’altar: taula de comunió i ara del sacrifici memorial
L’Eucaristia és un convit i alhora és memorial del sacrifici únic, ofert per Jesucrist, una vegada per sempre en la seva Pasqua. Al voltant de la taula eucarística, els creients en Crist donam gràcies fent memòria de l’obra salvadora de Crist, combregant amb el pa, que és el Cos entregat per donar vida al món, i bevent la copa, que és la sang de Crist que amb ella estableix l’Aliança nova i eterna.
La tradició cristiana presenta l’altar com a taula d’un convit fratern, del qual Crist és alhora amfitrió i aliment, banquet del Regne del cel a la terra; el presenta com a ara –i per això des d’antic sol ser de pedra- del sacrifici d’ell mateix i de la immolació cruenta a la creu, que l’únic Sacerdot i Mediador oferí donant la vida per a reconciliar la humanitat amb Déu Pare.
L’altar de la Seu de Mallorca és l’element més venerable pel seu simbolisme teològic, per la seva funció sacramental, pel seu art lligat a la nostra història. Probablement anterior a la Seu que ara admiram, les 8 columnes romàniques o del gòtic primitiu, una columna d’estil bizantí, una gran llosa com a taula, potser ja pertangué a la mesquita habilitada com església cristiana des de 1230. Aquest és l’altar dedicat l’u d’octubre de 1346 en inaugurar el culte en el “cap nou” de la Seu que, des de començaments del s. XIV, s’anava construint. Aquella data ha romàs com a memorial de la dedicació de tota la Seu al Déu únic i Pare de Jesucrist.
La seva darrera consagració és de l’u d’octubre de 1905 quan el bisbe Pere-Joan Campins volgué solemnitzar la restauració que, des de l’any anterior, havia iniciat i encarregat a Antoni Gaudí.
En la restauració de 1904, l’altar de la Seu fou tret de l’indret on romania enfonyat i va ser posat al front de la nau major perquè, de qualsevol punt de la gran església els feels poguessin seguir l’acció eucarística. L’envolten quatre columnes amb candelers i quatre escultures medievals d’àngels músics. Una barana de ferro forjat amb candelers, també forjada per Gaudí, adorna, més que separa, el presbiteri. Els seus ciris formen ara la il·luminació pròpia de la taula eucarística.
Gaudí, el 1904, va penjar un baldaquí molt senzill per cobrir i honorar l’altar: un simple tapís antic amb un brodat de simbologia eucarística. El 1912 el mateix artista va realitzar un projecte, una maqueta, de baldaquí més fastuós. Penjat també de les voltes, és format bàsicament per una corona heptagonal, amb espigues i raïms, de la qual pengen 35 llànties. A la part alta de la corona, s’hi dreça el Crucificat entre Maria i el deixeble estimat.
El baldaquí sobre l’altar és símbol de l’Esperit Sant. Ve a ser una epiclesi, la pregària que dins l’oració eucarística implora la vinguda de l’Esperit, feta art. Els set costats simbolitzen els set dons de l’Esperit i van units amb set com a medallons ornats amb les lletres SS: inicials de Spiritus Sanctus.
1.2. Per proclamar la Paraula divina
La taula de l’Eucaristia és indissociable de la taula de la Paraula de Déu. Tot allò que anuncia i predica la Sagrada Escriptura, de la primera i de la segona Aliança, té el seu cim en la Pasqua de Jesús, el sagrament viu de la qual celebram en l’Eucaristia. Per això la primera part del memorial del Senyor consisteix a proclamar i escoltar l’anunci de la salvació que feren els profetes, els apòstols i Jesucrist mateix.
Tradicionalment l’Església, en la litúrgia de la Paraula, ha reservat el màxim honor a la lectura evangèlica, reconeixent per la fe que és Jesús mateix que ens continua anunciant la Bona Nova per les planes de Mateu, de Marc, de Lluc i de Joan. Abans, es llegeixen els escrits dels profetes, la història i la saviesa d’Israel; llavors els fets i les cartes dels apòstols.
Sempre l’Església ha triat un lloc alt perquè la Paraula de Déu llegida sigui escoltada i entesa de tots els feels. Abans de la darrera reforma litúrgica conciliar, l’Evangeli es llegia a la part dreta mirant al poble, la primera o les primeres lectures (profecia i epístoles apostòliques) a l’esquerra. A la Seu resta,com a notable monument renaixentista la trona gran del segle XVI, la de l’Evangeli i de la predicació: l’envolten baix relleus dels set Goigs: esdeveniments cabdals de la vida de Jesús i de santa Maria, quatre estatuetes dels evangelistes i altres quatre (per bé que una -la d’Agustí- romangué desplaçada a la trona petita) dels quatre grans doctors de l’Església llatina: Ambròs, Agustí, Jeroni i Gregori el gran. Tot ens fa entendre que l’Evangeli és proclamació de la vida, mort i resurrecció del Senyor, segons la narració dels quatre evangelis, que explicaren i predicaren els sants Pares i Mestres de la Tradició cristiana.
La trona petita, en tres costats, presenta baix relleus de l’Anunciació de l’Encarnació, i de la Pietat de Maria: referència clara que els profetes i els apòstols anuncien la salvació del Fill de Déu, fet home i mort per nosaltres. Va ser ornada per Gaudí amb un tornaveu, com hem dit, en el qual va plasmar figures importants del Nou i de l’Antic Testament: com a coronament, el sacrifici d’Abraham a punt d’immolar el fill Isaac (la gran història de fe de la primera Aliança); a la vora del tornaveu, els apòstols Pere i Pau i un profeta.
Des de la Pasqua de 2001 la Seu té un nou ambó, realitzat d’acord amb la decoració de ferro forjat i fusta amb que Gaudí fabricà els faristols per al cor; està situat devora la barana i candelers a l’entrada del presbiteri i porta un recipient per col·locar-hi flors, que indiquen la vida, la bellesa i la bona olor que escampa en l’assemblea la Paraula divina. En la cinquantena de la Resurrecció, un canelobre, rèplica del que va realitzar Gaudí per a la Sagrada Família de Barcelona, amb una noble columna de pòrfir, enlaira el ciri pasqual.
La Paraula de Déu és el tema del vitrall de la capella de Sant Jeroni, obra de Pere Cànovas (1983).
1.3. La Càtedra del bisbe
El nom de Catedral ve de càtedra: la cadira del bisbe, mestre primer de l’Església local que ensenya, alimenta i pastura en nom del Bon Pastor i Mestre Jesucrist.
Seguint la tradició més antiga de la construcció de les esglésies episcopals, la càtedra (o seu episcopal) va col·locar-se en l’inici de la construcció al segle XIV en l’absis, el “cap nou”, inaugurat pel bisbe Berenguer Batle el 1346, el qual va regalar als seus successors la càtedra de pedra, que conservam i que Gaudí i Jujol restauraren i ornaren entre 1904 i 1914. L’envolten els escuts dels bisbes predecessors de Campins, el restaurador de la Seu.
Si el bisbe presideix des del presbiteri, s’asseu a una cadira construïda a imitació de les que Gaudí va fer per a la Sagrada Família de Barcelona. Porta un baix relleu del Bon Pastor al respatler amb la inscripció: Pastor, Sacerdot, Mestre.
El prevere que, en comunió amb el bisbe, presideix l’Eucaristia a la Seu té una altra cadira del mateix estil, amb l’escut del Capítol: santa Maria amb el nin Jesús en braços, voltada de la inscripció: Maria, Seu de la Saviesa.
1.4. El cor al voltant de l’altar i per cantar la lloança divina
L’església catedral i mare és l’església del bisbe, pare de la comunitat cristiana local, que celebra, pastura i ensenya amb un grup de preveres, dits canonges des d’antic, que tenen la missió litúrgica i cultural de mantenir el culte a la Seu i de conservar i promoure el seu patrimoni d’art i d’història. Al bisbe i al capítol catedral, amb els altres preveres de la Seu, els és encomanat especialment l’ofici d’alabança: cantar les lloances del Senyor i adreçar-li les pregàries, seguint la litúrgia de les hores. És un ofici que exerceixen en nom del poble cristià de Mallorca i juntament amb el poble, que, després del Vaticà II, és convidat cada vegada més a participar-hi.
Des d’antic, i mentre avançava des del segle XIV la construcció de la Seu, el cor va anar ocupant el centre i bona part de la nau central. En el segle XVI es convertí en un vertader edifici dins l’immens edifici de la Seu, que quedà fortament afectada en la seva proporcionalitat i grandària, sobretot pel que fa a la participació dels feels, bandejats en gran part de la visió i seguiment de les celebracions litúrgiques. El bisbe Campins va encarregar al genial arquitecte Gaudí que traslladàs el cor d’enmig de la Seu a la capella reial, perquè envoltàs la càtedra i l’altar. La gran restauració s’inaugurà per la Puríssima, 8 de desembre de 1904.
Així el ministeri del bisbe, dels preveres i dels altres clergues apareixia centrat, a punt de celebrar els sants misteris.
1.5. El gran espai de les tres naus per a l’assemblea del Poble de Déu
El projecte arquitectonicolitúrgic de restauració de la Seu, exposat pel bisbe Pere-Joan Campins en la carta pastoral de la Mare de Déu d’agost de 1904, fixava bé la distribució de l’espai catedralici: l’altar per al sacrifici eucarístic, la càtedra per al pare i pastor de la diòcesi, el cor per als ministres de l’Església, les naus per a tot el poble de Déu.
Així ho va concebre en el seu pla, animat pel moviment litúrgic que duia ben al cor i a l’enteniment, moviment litúrgic culminat en el Vaticà II, a les disposicions del qual s’avançà el gran bisbe de Mallorca sobretot per l’animació dels feels a la participació en la litúrgia, “font primera i indispensable de la vida cristiana”, com va ensenyar el 1903 el papa sant Pius X.
La gran intuïció i coratge del bisbe Campins per trencar barreres i llevar embalums s’han vist altament sancionats en els grans aplecs del poble cristià de Mallorca, i de fora Mallorca, a la Seu, que se sent mare feliç per la multitud de fills de Déu per Pasqua i Setmana santa, la nit de Nadal, la festa del Corpus i en tantes ocasions solemnes i populars, que fiten el calendari de l’Església mallorquina.
1.6. La música i el cant
El cant del poble de Déu quan celebra el culte cristià és expressió noble de la seva fe gojosa, enalteix la paraula que canta, aporta a l’acció litúrgica una solemnitat i vivesa que no pot ser suplida per qualsevol altre element. Cantar és reforçar la lloança i la pregària. Cantar a l’Eucaristia és propi dels creients en Crist des dels inicis de l’Església: “Moguts per la gràcia de Déu, cantau-li en els vostres cors amb salms, himnes i càntics de l’Esperit” (Col 3, 16). Les cartes de Pau i de Pere són farcides d’himnes de la primitiva comunitat; i el llibre de l’Apocalipsi descriu sovint el cant d’acció de gràcies de les multituds celestials. Cantar en la litúrgia sempre ha estat associat a la lloança angèlica del cel.
Gaudí, en disposar l’altar i l’espai que li era a prop, dreçà dues tribunes per als cantors: ornades amb cartelles que porten les notes musicals tretes d’un himne a sant Joan Baptista de Guido d’Arezzo.
La Seu té una coral d’adults per a la missa conventual dels diumenges i per a les grans celebracions, i una coral de nins i nines (els Vermells de la Seu), restaurada l’any 2000.
La Seu acull molts de diumenges corals d’Europa que intervenen en alguna celebració eucarística. Així mateix, al llarg de l’any, s’organitzen concerts de corals mallorquines i de fora, amb acompanyament d’orquestra.
La Seu des d’antic ha fruït d’un orgue adaptat a la seva grandària i a la solemnitat del culte. El gran orgue actual fou estrenat el 1797 i la seva darrera restauració fou beneïda el 1993. Al cor, hi ha un altre orgue d’acompanyament que va ser beneït el 2001. Cada any els diumenges d’octubre es fa un festival d’orgue, amb mestres de fama internacional; a més d’altres que, durant el curs, fiten el calendari musical de la Seu.
1.7. La il·luminació de la Seu per a la celebració
Els llums són signe d’alegria i de festa per a la taula eucarística i per a l’assemblea celebrant. Ja ho va ser a Tròada, aquell diumenge en què l’apòstol Pau s’acomiadava de la comunitat: “a la sala de la casa on ens havíem reunit hi havia moltes llànties” (Ac 20, 8).
A començaments del segle XX, l’energia elèctrica començava a usar-se cada vegada més per il·luminar cases, llocs públics, carrers. Va ser Antoni Gaudí qui va introduir de ple a la Seu, durant la restauració que hi va dur a terme a partir de 1904. Va substituir ciris per bombetes elèctriques; igualment va substituir els tassonets amb oli per llum elèctrica en els cinc llantoners tradicionals que va distribuir pel centre i per les dues naus laterals. Va forjar anelles de ferro forjat per a les columnes per tal que els feels tinguessin llum durant les celebracions. Quatre candelers, també de ferro artístic, sobre columnes que sostenen quatre belles estàtues gòtiques d’àngels, estan als quatre angles dels graons de l’altar. El baldaquí, amb les llànties i amb llum dins la corona i dins grans bolles, és tot ell il·luminat elèctricament. La barana que separa artísticament presbiteri nau major portaven ciris de fusta amb bombetes. Igualment va substituir per dotze candelers de ferro forjat, amb falsos ciris amb bombetes, l’antic corredor dels ciris que circuïa la capella reial. Cinc lampadaris fantasiosos amb bombetes menudes i pluricolors ornen el capdamunt i els costats de l’absis major sobre el cor. Tot aquest cúmul de llum elèctrica fa festiva l’Eucaristia a la Seu, darrerement encara potenciadaartísticament segons els avanços de la tècnica.
A la llum artificial, s’hi afegeix, sobretot quan llueix el sol del nostre Mediterrani, la llum potent filtrada pels nombrosos vitralls i rosasses. Fins al segle XX, la Catedral romangué molt fosca: els finestrals romanien tapiats. Sols lluïa a dalt de la nau major, l’ull major de l’art gòtic. A partir de l’obra de Gaudí, que començà a obrir una rosassa i dos finestrals de la capella reial, i en la dècada dels anys 20 s’inicià una campanya per il·luminar amb vidrieres els finestrals que restaven encegats.
Ni excessiva ni massa pobra ha de ser la llum, segons Gaudí, que ha de crear l’ambient per a la celebració.
1.8 Imatges d’àngels servidors del culte
Una llarga i bella tradició cristiana veu comunió i sintonia entre el culte de l’Església terrena i l’Església celestial. L’art cristià ha envoltat la celebració cristiana d’imatges d’àngels que la serveixen com a acòlits o que hi toquen els seus instruments. Així a la Seu, en el segle XIV, adossats a les columnes laterals, sis estàtues gòtiques d’àngels ceroferaris (que porten canelobres amb ciris de cera) figuren que fan d’acòlits a l’altar que llavors era situat als peus de la càtedra episcopal. Ja he esmentat els quatre àngels músics que envolten, sobre columnes amb candelers, l’altar major. El portal del Mirador és ple també d’àngels músics i d’àngels turiferaris, amb encensers, que enalteixen l’obra de la salvació que hi és figurada.
1.9.L’adoració i la contemplació del misteri eucarístic després de la missa
El Senyor, present sota els vels del pa eucarístic, roman entre nosaltres després de la celebració del memorial de la Pasqua. Fa ben veres les paraules de comiat als apòstols. “Jo som amb vosaltres cada dia fins a la fi del món (Mt 28, 20). L’Església reserva honorablement el cos eucarístic del Senyor per portar la comunió als malalts i perquè sigui contemplat en el seu misteri de donació amorosa, “fins a l’extrem”, perquè sigui adorat pels feels que així perllonguen l’oració iniciada en l’acció de gràcies de la missa i preparen la seva participació en la pròxima celebració.
Antigamant el santíssim cos de Crist era reservat, amb honor, dins arquetes a la sagristia. El museu catedralici en conserva algunes encara, notables pel seu art i antiguitat. En el segle XIV, la Seu de Mallorca “inventà” un lloc més digne per a reservar el pa consagrat: la imatge titular de Santa Maria. Esculpí aquesta meravellosa estàtua gòtica Guillem Sagrera: al seu costat esquerre, just davall la figura del nin Jesús, obrí com un arqueta decorada amb un cel estrellat (símbol de l’univers, per als medievals), destinada a conservar les hòsties consagrades. Potser la idea ve d’una antífona medieval mariana: “Aquell que l’univers no pot contenir, es va tancar al vostre si en fer-se home”. L’enginy de la Seu fou seguit per moltes esglésies parroquials i conventuals de Mallorca, que en conserven una dotzena. Els documents antics parlen del “sagrari de nostra Dona”, referint se a l’esmentada imatge que ocupava el centre de l’antic retaule gòtic, i que el 1904 Gaudí col·locà en la capella de la Trinitat.
A partir del segle XV i entorn del Concili de Trento es va generalitzant la reserva eucarística dins sagraris, fins al dia d’avui. El darrer que ha tingut la Seu és el de ceràmica, tot resplendent d’or, que forma part del recobriment de la capella del Santíssim, obra de Miquel Barceló (2005).
La gran festa del Cos eucarístic del Senyor és l’anomenada del Corpus. La missa d’aquesta festa es perllonga en la processó per la ciutat antiga. Per mostrar i adorar el Cos de Jesucrist, els nostres avantpassats encarregaren a bons platers mallorquins una custòdia processional, començada al segle XV i acabada al XIX.
2. El baptisme, primer sagrament de la fe
Entrant pel portal major, a la dreta, trobam enfondida dins la façana principal, el baptisteri. És l’espai que fra Miquel de Petra, el nebot del beat Juníper Serra, va dissenyar, segons l’estil neoclàssic del segle XVIII, per a la celebració del bateig, per ordre el bisbe Rafael Manso. Fou situat en l’indret tradicional: a l’entrada de l’església, que hom relacionava amb l’ingrés en la comunitat cristiana mitjançant el sagrament del baptisme.
La pila baptismal, de pedra mallorquina, és ampla i sumptuosa, en forma de sarcòfag clàssic: bé es pot relacionar amb el significat que sant Pau a la carta als romans (6, 3-11) dóna al bateig: consepultura amb Crist en la mort i conresurrecció amb ell; paraules apostòliques que fan entenedora i eloqüent la forma del baptisme per immersió, la més significativa i encara prevalent en el ritual postconciliar, i possible en aquesta pila de l’església mare de la diòcesi.
Sis teles de pintura neoclàssica de notable valor decoren el baptisteri catedralici: al fons el baptisme de Jesús per mans de Joan, amb la teofania: el Pare i l’Esperit Sant (en forma de colom) sobre el Fill; a la dreta el baptisme del primer pagà cridat a la fe, Corneli, per mans de l’apòstol Pere (Ac 10), i a l’esquerra la del rei dels francs Clodoveu, per mans de sant Remigi (a. 496). A les teles circulars, àngels fan com a d’acòlits a la celebració baptismal: uns aporten l’aigua, altres presenten les paraules que es diuen per donar el sagrament, els altres l’oli dels catecúmens i el crisma.
La Seu obri les fonts baptismals en la vigília pasqual, confirma amb el do de l’Esperit Sant pel ministeri del bisbe; admetent a la primera Eucaristia, culmina la iniciació cristiana dels fills novells de l’Església de Mallorca.
3. El sagrament de la reconciliació i de la penitència
El cristià que ha trencat, o debilitat, la comunió amb Déu i amb l’Església és cridat al sagrament de la reconciliació: pel penediment dels pecats i la conversió, per la humil confessió dels pecats, per l’absolució sacramental que el sacerdot pronuncia en nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant, com a ministre de l’Església, mentre el penitent accepta reemprendre el camí d’una vida nova acceptant l’obra que l’estimula a seguir més fidelment l’Evangeli.
La Catedral com a església mare acull els penitents exercint especialment el ministeri apostòlic i episcopal de la reconciliació, confiat sobretot al canonge penitencier. La seu penitencial d’aquest és obra d’Antoni Gaudí.
4. La missa crismal: font de sagraments per a l’Església local
Prop del Tríduum pasqual, el dimecres sant, l’Església de Mallorca celebra un dels seus aplecs més significatius: el bisbe, concelebrant amb els preveres, assistit pels diaques i altres ministres, amb la participació activa del poble de Déu, beneeix els olis dels catecúmens i dels malalts i consagra el sant crisma.
Així la Seu apareix com a mare fecunda i gojosa per la vitalitat dels seus fills i filles, per la dedicació de sacerdots i diaques, amb la sol·licitud de qui a Mallorca representa Jesucrist, Cap i Pastor de l’Església. Ell, d’alguna manera, en representació de Crist, és la font i ministre principal dels sagraments, que santifiquen els cridats a la salvació, mitjançant la unció del Sant Esperit que ens configura a Crist, l’Ungit, que enforteix en la lluita quotidiana contra el mal i a favor del Regne; que conforta i alleugereix els qui pateixen malaltia; que consagra els qui representen l’únic Sacerdot Jesucrist presidint en nom d’ell les celebracions cristianes; que dedica al Senyor altars i esglésies.
V. Testimonis i seguidors de Crist, intercessors pel poble de Déu
1. Santa Maria, Mare de Déu, a la Seu de Mallorca
La primera que escoltà i acollí la Paraula del Fill de Déu va ser Maria, sa mare, i la va guardar en el seu cor (Lc 2, 19.51). El Pare l’havia creat santa i immaculada des de la seva Concepció puríssima. La comunitat apostòlica la va tenir per model i guia de l’oració amb què esperava el do de l’Esperit Sant (Ac 1, 14). Des de llavors l’Església de totes les generacions l’ha venerada com a mare i com a model en el seguiment del Senyor i com a intercessora en els moments difícils de la pelegrinació cap al Regne. Jaume I, educat en la pietat del Císter, li professà una devoció molt fonda. Per Jesucrist i per santa Maria, volgué conquerir un Regne enmig del mar. Després del 31 de desembre de 1229, li dedicà la primera església de la ciutat de Mallorca, per a la qual havia habilitat la mesquita reial. Fidel a aquesta tradició, Jaume II dedicà també a santa Maria la nova Catedral que inicià a començaments del segle XIV. Santa Maria, amb el seu Fill, Jesús, als braços, ha presidit i ha estat la imatge emblemàtica de la Seu de Mallorca.
La primera escultura de la titular, segurament tallada a finals del segle XIII, és la que anomenam “Mare de Déu de la Grada”. És una imatge romànica, plena de majestat, asseguda en trono reial decorat amb les barres del casal dels comtes de Barcelona, essent ella mateixa trono del Fill que porta sobre la falda, com a “seu de la Saviesa”, el Verb de Déu fet home. El segell de la Seu i del seu Capítol és encara aquesta imatge majestàtica de Nostra Dona de la Seu, com es pot admirar en la sala capitular barroca i al cor.
Segona titular de la Seu, en el segle XIV, és la Marededéu sagrari, que hem descrit, i que torna a presidir la Seu des de 1904.
Al mainell del portal del Mirador, s’hi col•locà una escultura perfectíssima de la Marededéu (s. XIV), avui retirada al museu capitular i substituïda per una rèplica de Guillem Galmés (s. XX): santa Maria acollia així els fidels que entraven a la Seu, car ells és la “porta del cel”, de la Jerusalem celestial, simbolitzada en la Catedral.
“Reina i Mare de misericòrdia” era i és invocada Maria en el cant de la Salve, tan estimat de la tradició dels mallorquins que, sobretot en segles passats, se sentien envoltats de tants perills de mar i terra. La inundació de la torrentada de sa Riera, en 1406, que causà una mortaldat espantosa, va fer girar novament els ulls dels ciutadans a Maria, mare de gràcia, mare de la mercè, mare de misericòrdia, mare del mantell, “mare de tothom”, i invocà la seva amorosa maternitat amb un exvot, penjat damunt la sepultura de les víctimes a la Seu: santa Maria empara sota el seu mantell homes i dones de qualsevol estament (ara exposada al Museu capitular). Un vitrall al cor, de 1989, segueix la iconografia de la Marededéu del mantell per a plasmar el títol de “Mare de l’Església”, proclamat per Pau VI en la clausura del Vaticà II.
Vinculades als inicis de l’Església restaurada de Mallorca en el segle XIII, són les advocacions catalana i mallorquina de la Mare de Déu de Montserrat i de la Mare de Déu de Lluc. Tradicionalment els dos santuaris han fet camí molt agermanats. A l’esquerra i a la dreta de l’interior de la capella de la Pietat, hi ha dues representacions d’ambdues Marededéus del segle XVIII: vestides a l’estil barroc, sobre els seus santuaris i muntanyes, venerades dels seus escolans.
Ben adient a la tradició marinera de Palma, és l’advocació de la Mare de Déu dels Navegants, col•locada des del segle XVIII al capdamunt del retaule de Sant Benet.
Altres devocions marianes del poble mallorquí, divulgades per Ordes religiosos, són presents a la Seu: la Mare de Déu del Roser (capella de la Corona), Mare de Déu de la Mercè i Mare de Déu del Carme (a la capella de la Grada).
Altres advocacions i misteris marians es poden veure a les planes anteriors.
2. Apòstols i evangelistes
Els dotze apòstols, elegits per Jesús –als quals s’afegí sant Pau-, han tingut una devoció molt estesa en el poble cristià.
Des del segle XIV, les estàtues de Pere i Pau, elevades a les primeres pilastres, fan com a d’accés a la capella reial i presbiteri. Imatges de tots dos són a la part alta de l’arc del rerecor (entradade sagristia de Vermells). També figuren al tornaveu, dissenyat per Gaudí, de la trona petita. És notable l’escultura de plata de l’apòstol Pere al museu capitular. La conversió de sant Pau és una tela (s. XVII) a la part esquerra de la predel•la del retaule del Corpus Christi.
En aquest mateix retaule, a la dreta, hi ha la imatge de sant Macià. Sant Mateu és representat al retaule gòtic del segle XIV (ell i sant Francesc), ara al museu capitular. Una tela el representa també al retaule de la Corona.
Sant Jaume, el major, amb hàbit de pelegrí de Compostel•la, era una de les figures del retaule gòtic del segle XIV; fou col•locada per Gaudí sobre una peanya i sota dosser a l’esquerra de la capella reial. Es pot veure també al retaule de la Pietat i al de Sant Josep.
Podem esmentar aquí la santa Apostolessa, Maria Magdalena, representada en dues estàtues a la Seu: la que prové del retaule gòtic i que Gaudí col•locà a la dreta de la capella reial i la que és situada a l’àtic de la capella de Sant Jeroni.
Tots els Apòstols figuren al vitrall Regina Apostolorum, a la dreta de la capella reial (1982).
Estatuetes dels quatre evangelistes envolten la trona grossa (segle XVI): sant Mateu, sant Marc, sant Lluc i sant Joan. Els seus símbols, el tetramorfos (home, lleó, bou i àguila), trets del llibre d’Ezequiel (1, 10), malauradment mutilats, es poden veure a bases de nirvis de la capella de la Trinitat. Sant Joan evangelista té una estàtua, devora de la de Sant Jaume, a la part esquerra de la capella reial i al portal major. Té com a símbols l’àguila i el calze.
3. Sants i santes màrtirs
Són els testimonis (màrtirs) de Jesucrist que, amb la seva sang, donaren la prova de l’amor més gran: la de morir per Aquell i per aquells que estimaven (Jn 15, 13).
Un vitrall de 1982, a l’esquerra de la capella reial, Regina martyrum, presenta tot un estol de testimonis del Senyor: el beat Ramon Llull, sant Sebastià, els màrtirs d’Uganda, sant Llorenç, santa Bàrbara, santa Llucia i santa Catalina d’Alexandria, sant Jordi i sant Pau Miki.
El patró de Palma, sant Sebastià, té retaule i capella, antigament sota protecció dels jurats i ajuntament de la ciutat. L’estàtua titular fou esculpida a Roma en el s. XVIII. Al museu capitular hi ha la bellíssima taula d’Alonso de Sedano, encarregada pels jurats el 1488. La relíquia del seu braç arribà des de Creta a Palma el 1523, i és exposada al museu capitular en notable obra de plateria del s. XVI.
Santa Eulàlia de Mèrida era venerada a una capelleta sobre el cor; la seva imatge i passatges del martiri foren pintats en bell retaule, regalat pel bisbe Berenguer Batle i obrat per Jaume Loert; ara és exposat al museu capitular.
Santa Eulàlia i santa Bàrbara tenien estàtua a l’antic retaule gòtic; foren col•locades per Gaudí a la part dreta damunt el cor. Santa Bàrbara, antiga patrona menor de Mallorca, i santa Praixedis –el cos de la qual diuen que reposa al veí palau de l’Almudaina- flanquegen la imatge de Sant Sebastià al retaule d’aquest.
Santa Cecília, màrtir romana, patrona dels músics, tenia dedicada l’actual capella del Davallament. A l’àtic del retaule, es veu la santa acompanyada d’àngels. D’aquesta capella prové el frontal, obra de Guillem Mesquida (s. XVIII), ara col•locat a l’entrada de la sagristia de Vermells (restaurat el 2003).
Sant Blai, bisbe i màrtir a Armènia, de gran devoció popular, té estàtua al retaule del Davallament.
Santa Catalina d’Alexandria i santa Llucia són representades en els carrers laterals del retaule de Sant Jeroni (s. XVII).
Santa Coloma, màrtir hispànica del s. III, fou bellament pintada per Ricard Ankermann (1836), en el retaule del Cor de Jesús, juntament amb sant Silvestre, papa del s. IV. El 31 de desembre, festa d’ambdós, és el dia de la reconquista de Jaume I. Aquesta capella va ser dedicada pels jurats a l’Àngel del Regne de Mallorca.
4. Els sants Pares i Mestres de l’Església
Amb la seva dedicació pastoral feren de Pares a l’Església antiga, i amb la seva doctrina la consolidaren en la fe i en el seguiment del Senyor.
La iconografia de les Catedrals d’Occident ha privilegiat els quatre grans Doctors i Pares de l’Església llatina: sant Ambròs (+ 397), sant Agustí (+ 430), sant Jeroni (+ 420) i sant Gregori el Gran (+ 604). Les seves estatuetes (s. XVI) envolten la trona grossa (una, la d’Agustí, va quedar desplaçada vora la trona petita, en la reforma de 1904). Al portal major, de 1601, al carrers laterals, hi ha també les escultures d’aquests quatre Doctors.
També sant Ambròs, sant Agustí sant Gregori tenen imatge a columnes adossades de la capella de Sant Bernat, juntament amb les dels doctors orientals sant Basili (+379), sant Joan Crisòstom (+ 407) i sant Ciril d’Alexandria (+ 444), col•locats per suggeriment de Gaudí quan el seu col•laborador Joan Rubió i Bellver dissenyava la decoració d’aquesta capella (a partir de1913). Corrien els temps en què l’Església llatina promovia, des de Lleó XIII, un acostament a les Esglésies orientals.
Els quatre doctors de l’Església oriental són representats, en teles del s. XVII, a la capella de l’Assumpció o de la Grada: sant Atanasi (+ 373), sant Joan Crisòstom, sant Basili i sant Gregori Nacianzè (+ 390).
Sant Jeroni, el doctor màxim en l’explicació de les Sagrades Escriptures, té capella i un retaule manierista, datat el 1602 i atribuït a Gaspar Oms. Al centre, el sant monjo i prevere, revestit de la púrpura cardelícia, segons la fantasia anacrònica del Renaixement; a l’àtic és representat com eremita i penitent al desert.
Sant Martí de Tours (+ 397), monjo i bisbe de gran zel, veneradíssim a Occident, té retaule barroc del s. XVIII i capella. Al centre, es veu la donació que el catecumen Martí va fer de mitja capa seva a un pobre, que resultà ser Jesús mateix.
Sant Benet (+ 560), pare dels monjos d’Occident, té retaule barroc i capella, per donació del bisbe benedictí dom Benet de Panyelles (1730-1743).
Sant Bernat de Claravall (+ 1153), anomenat per alguns “el darrer dels Pares”, des d’antic és venerat a la Seu de Mallorca. El retaule actual fou beneït el 1921. Va ser dissenyat per Joan Rubió seguint el pla gòtic de les capelles de la Seu: la seva altura consentí l’obertura dels tres vitralls, dibuixats per Darius Vilàs, amb escenes de la vida del gran monjo i reformador, que figuren també als sis baix relleus laterals, juntament amb un estol de sants del Císter.
Cal esmentar també les imatges dels grans doctors escolàstics, sant Tomàs d’Aquino (+ 1274) i sant Bonaventura (+1274) en el retaule de Sant Martí.
Amb la seva dedicació pastoral feren de Pares a l’Església antiga, i amb la seva doctrina la consolidaren en la fe i en el seguiment del Senyor.
La iconografia de les Catedrals d’Occident ha privilegiat els quatre grans Doctors i Pares de l’Església llatina: sant Ambròs (+ 397), sant Agustí (+ 430), sant Jeroni (+ 420) i sant Gregori el Gran (+ 604). Les seves estatuetes (s. XVI) envolten la trona grossa (una, la d’Agustí, va quedar desplaçada vora la trona petita, en la reforma de 1904). Al portal major, de 1601, al carrers laterals, hi ha també les escultures d’aquests quatre Doctors.
També sant Ambròs, sant Agustí sant Gregori tenen imatge a columnes adossades de la capella de Sant Bernat, juntament amb les dels doctors orientals sant Basili (+379), sant Joan Crisòstom (+ 407) i sant Ciril d’Alexandria (+ 444), col•locats per suggeriment de Gaudí quan el seu col•laborador Joan Rubió i Bellver dissenyava la decoració d’aquesta capella (a partir de1913). Corrien els temps en què l’Església llatina promovia, des de Lleó XIII, un acostament a les Esglésies orientals.
Els quatre doctors de l’Església oriental són representats, en teles del s. XVII, a la capella de l’Assumpció o de la Grada: sant Atanasi (+ 373), sant Joan Crisòstom, sant Basili i sant Gregori Nacianzè (+ 390).
Sant Jeroni, el doctor màxim en l’explicació de les Sagrades Escriptures, té capella i un retaule manierista, datat el 1602 i atribuït a Gaspar Oms. Al centre, el sant monjo i prevere, revestit de la púrpura cardelícia, segons la fantasia anacrònica del Renaixement; a l’àtic és representat com eremita i penitent al desert.
Sant Martí de Tours (+ 397), monjo i bisbe de gran zel, veneradíssim a Occident, té retaule barroc del s. XVIII i capella. Al centre, es veu la donació que el catecumen Martí va fer de mitja capa seva a un pobre, que resultà ser Jesús mateix.
Sant Benet (+ 560), pare dels monjos d’Occident, té retaule barroc i capella, per donació del bisbe benedictí dom Benet de Panyelles (1730-1743).
Sant Bernat de Claravall (+ 1153), anomenat per alguns “el darrer dels Pares”, des d’antic és venerat a la Seu de Mallorca. El retaule actual fou beneït el 1921. Va ser dissenyat per Joan Rubió seguint el pla gòtic de les capelles de la Seu: la seva altura consentí l’obertura dels tres vitralls, dibuixats per Darius Vilàs, amb escenes de la vida del gran monjo i reformador, que figuren també als sis baix relleus laterals, juntament amb un estol de sants del Císter.
Cal esmentar també les imatges dels grans doctors escolàstics, sant Tomàs d’Aquino (+ 1274) i sant Bonaventura (+1274) en el retaule de Sant Martí.
5. Sants, i àngels, més venerats i estimats del poble mallorquí
Ve de lluny la devoció dels sants a Mallorca: era pol•lent en la Cristiandat medieval quan Mallorca fou retornada al culte cristià. Fins i tot durant la interrupció del cristianisme durant la dominació islàmica (903-1229), persistiren noms de sants per designar alguns indrets: sant Martí, sant Llorenç, santa Eulàlia...
En la devoció popular, duu la doma sant Antoni abat (+ 356), que és representat vencent les temptacions en el desert dalt del retaule del Corpus Christi.
Sant Bru (+ 1101), el fundador de la Cartoixa, tingué devoció per la presència del monestir-eremitori del seu Orde a Valldemossa. Una estàtua, que Adrià Ferrà va cisellar cap a 1812 amb notabilíssima perfecció, és exposada actualment a la capella vora el portal major, entrant a mà esquerra. Una altra escultura del sant eremita es pot veure al retaule del Davallament.
Sant Francesc d’Assís (+ 1226) gaudí d’una gran admiració i devoció gràcies a la propagació del seu Orde a Mallorca, des de 1230. Ja és pintat al retaule d’ell i de Sant Mateu (s. XV) al museu capitular, amb escenes de la seva vida; hi ha una bella imatge barroca del seràfic fundador rebent els estigmes a la capella del Corpus Christi. Ell i el fundador dels Predicadors, sant Domingo de Guzman (+ 1221), donant-se l’abraçada quan coincidiren a Roma, són representats a un quadre del retaule de la Corona.
Sant Ramon de Penyafort (+ 1275), tan vinculat a la història del rei Conquistador, és representat vora el beat Ramon Llull en una tela de la capella de la Puríssima, de Guillem Mesquida; igualment apareix en un medalló barroc de la sala capitular gòtica.
Sant Antoni de Pàdua, o de Lisboa (+ 1231), un dels sants més venerats dins l’Església llatina, tingué des d’antic culte ben arrelat a Mallorca. La Seu, en el segle XVIII, li dedicà capella i retaule, el qual és dissenyat a mode de gran escenari entorn de la predicació del sant taumaturg.
Sant Ramon Nonat (+1240), mercedari, redemptor de catius i advocat en els parts difícils, té una estàtua, amb la custòdia a sa mà, en la capella del Davallament.
El beat Ramon Llull (+1316), nascut no gaire enfora de la Seu devers 1232, després d’una vida cortesana al palau dels Reis de Mallorca, es convertí i ho deixà tot per predicar l’Evangeli als no cristians i per promoure la reforma de l’Església. Escriví nombroses obres i desplegà un gran dinamisme, arreu de la Cristiandat, per dur endavant el “sant negoci” de Jesucrist. És el fill major de l’Església mallorquina. En el seu testament deixà un llegat a l’obra de la Seu, i hi és venerat al retaule de Sant Sebastià, a la capella de la Puríssima –de la qual fou gran defensor-, a la reixa de la capella de la corona; té una estàtua adossada a una torre dela façana principal (imatge de Guillem Galmés, finals del s. XIX).
Sant Vicenç Ferrer (+1419), predicador i taumaturg, vingué a Mallorca, convidat pel bisbe Lluís de Prades, féu sermons a molts de pobles i a la Seu. Un quadre al museu capitular recorda el sermó fet a la Catedral; i altres dos porten la imatge tradicional del sant predicador a les capelles de Sant Martí i de la Pietat.
Sant Francesc de Borja (+1572), duc de Gandia, deixeble de sant Ignasi de Loiola, renuncià a tot per entrar a la Companyia de Jesús, de la qual fou el tercer general. Intervingué en la fundació dels jesuïtes a Monti-sion de Palma (1561). A la capella de Sant Sebastià és representat a la predel•la en l’actitud del seu refús a les glòries del món.
Santa Catalina Tomàs (+ 1574), nascuda a Valldemossa, canongessa agustina a Santa Maria Magdalena de Palma, fou afavorida amb el do de la contemplació i de consell, encoratjà el bisbe Arnedo en la reforma tridentina de Mallorca, gaudí d’una gran fama popular de santedat i d’una devoció molt estesa. Una tela la representa al retaule de Sant Sebastià i una estàtua seva, de Guillem Galmés, fou col•locada a la façana principal.
Santa Teresa de Jesús (+ 1582), la santa reformadora de l’Orde carmelità i doctora de l’Església, tingué a Palma la primera església amb la seva titularitat. Els lectors de les seves obres espirituals i el seu Orde difongueren a Mallorca la seva devoció. Hi ha una estàtua seva al retaule de Sant Josep, del qual era molt devota.
Sant Alonso Rodríguez (+ 1617), germà coadjutor de la Companyia de Jesús, entrà a Monti-Sion com a porter el 1571. Director espiritual i mestre d’oració, morí en gran fama de santedat; el poble el venerà com a patró de Mallorca ja abans de la seva beatificació. Un retrat seu és a la paret dreta de la capella de Sant Sebastià.
Altres sants de devoció mallorquina són venerats al retaule de Sant Sebastià, patró de la ciutat: sant Pere Nolasc (+1249), fundador dels mercedaris; hom diu que vingué a Mallorca a rescatar catius cristians abans de la reconquista de Jaume I; sant Nicolau de Tolentino (+ 1305), advocat contra la pesta; sant Andreu Avel•lí (+ 1608), invocat contra la mort repentina, que fou patró menor de la diòcesi.
Tots els sants són honorats en el vitrall de la capella reial (1982): Regina sanctorum omnium. Hi ha les figures de sant Josep, el beat Juníper Serra, Judit, santa Isabel, sant Roc, sant Antoni abat, sant Pere Claver, Rut, santa Clara d’Assís i sant Domingo Savio.
Cal destacar els dos vitralls de Gaudí a la capella reial, a cada banda de la capella de la Trinitat, sens dubte els millors de la Seu. Regina confessorum és format per les imatges pluricolors dels sants espanyols Isidor de Sevilla, Damas, Ramon de Penyafort, Ramon de Fitero, Vicenç Ferrer, Domingo de Guzman, Ignasi de Loiola, Alonso Rodríguez, el rei Ferran III. Regina virginum aplega les imatges de santes verges: Tecla, Eulàlia, Catalina d’Alexandria, Catalina de Sena, Catalina Tomàs, Praixedis, Florentina, Rosa de Lima, Teresa d’Àvila, Maria de Cervelló.
Els arcàngels tenen també imatges a la Seu de Mallorca. Miquel, Gabriel i Rafel, al llindar de la capella de la Pietat, juntament amb l’Àngel de la Guarda (segle XVIII). Gabriel és present, com és obvi, a cada imatge de l’Anunciació a Maria.
Cal esmentar de forma especial el sant Àngel del Regne de Mallorca, al qual fou dedicada pels jurats l’actual capella del Cor de Jesús. A l’àtic del retaule, ha restat una tela de l’Àngel protector de Mallorca, la memòria del qual perdura encara en la denominació del diumenge de l’Àngel, el primer després de Pasqua.
Al fons de l’absis major, damunt la capella de la Trinitat, s’obri la rosassa de Regina angelorum: a cada òcul una cara d’àngel. Inicià l’obra de vitralls de Gaudí instal•lats a la Seu (1904).
No podem oblidar les figures d’àngels que, a la decoració de la Seu, ens donen testimoni de com es consideraven els àngels integrats en la celebració litúrgica. La comunió lligava l’Església de la terra amb la del cel. Així àngels servien com a acòlits, o com a músics, la litúrgia des de les seves imatges a la Seu. Sis àngels amb canelobres, envoltaven l’altar, situat als peus de la càtedra episcopal, a la capella reial. Àngels amb encensers decoren la capella de la Trinitat i són assistents del bisbe prop de la càtedra, damunt columnes i candelers de ferro forjat per Gaudí. Igualment aquest arquitecte, el 1904, situà quatre àngels músics als quatre angles de l’altar major. Un estol d’àngels músics i turiferaris conviden els fidels a la celebració en el portal del Mirador.
VI. Predicar i viure la fe i la caritat
Celebrar, contemplar, reviure la història de la nostra salvació, a la Seu, envoltats dels sants, testimonis i intercessors, ens encomana la missió de viure a fora, a la ciutat, en el món, allò que hem proclamat en l’acció sacramental de l’assemblea cristiana, presidida pel bisbe i pels altres sacerdots. La celebració, per a la qual va ser alçada la Seu, ens empeny a viure sobretot la fe, l’esperança, la caritat.
Les virtuts cristianes també són representades en imatges en la decoració catedralícia.
Les tres grans virtuts teologals són al cim del gran retaule del Corpus Christi: la caritat, a dalt de tot, com una mare que agombola els fillets; la fe, amb la creu i el calze de l’Eucaristia; l’esperança amb l’àncora de la salvació.
La fe corona també el mausoleu del bisbe Bernat Cotoner, a la capella del Cor de Jesús.
Dues figures femenines s’alcen al capdamunt del retaule de la Puríssima: representen la puresa, tan resplendent en la persona de Maria Santíssima.
El retaule de Sant Antoni de Pàdua exhibeix dues figures de virtuts: la fortalesa i la trempança.
Finalment, el missatge de la caritat fraterna, ens el dóna de forma ben eloqüent la magnífica taula de l’Almoina, pintada per Joan Desí devers 1520. Representa el sentit i l’esperit amb què la Seu, els seus clergues i els benefactors, feien caritat als pobres que acudien a demanar almoina. És Jesús mateix, el Senyor, revestit gloriosament de capa pluvial, el qui dóna almoina a dos pobres homes i a dues dones, posant amorosament sa mà damunt l’espatla del pobre de la seva esquerra: és l’almoina que procuren un canonge i un beneficiat, que la reben dels benefactors, sis escuts dels quals figuren sota la taula. La referència evangèlica és prou clara. Diu el Senyor: Tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu (Mt 25, 40).
Pere Joan Llabrés Martorell
Altres Serveis
Opinió
Martiriologi
Intervenció Barceló
Cerca
Visites Grups CCAA
Guia de Visita
 |
 |
 |
 |
 |
