Dedicació

Els primers cristians no posseïren llocs específics de culte. Els fidels de Jerusalem freqüentaren el temple fins que fou destruït l’any 70 i abans i després d’aqueixa data les sinagogues eren, per a jueus i prosèlits que s’adherien a Crist, un àmbit habitual d’oració. Des del principi, en canvi, la ruptura fou total amb els temples pagans i els sacrificis i convits sagrats que s’hi oferien. Per a la pregària en comú i la fracció del Pa bastava la casa d’un germà en la fe, posada a disposició del petit ramat que ja rebia el nom d’Església. Tots els seus membres reconeixien que el vertader temple és el Cos de Crist, identificat amb la comunitat local i universal dels creients.

Quan la pau constantiniana posà fi a les atroces persecucions que se succeïren durant més de dos segles, sorgiren per tot arreu les basíliques cristianes, consagrades a la celebració dels misteris mitjançant el ritu solemne de la Dedicació. Enkáinia era el nom grec, amb arrels en l’Antic Testament, que designava aquestes festes d’inauguració d’un nou temple; nou temple sobretot perquè estava destinat a la manifestació de la novetat de Crist. L’historiador Eusebi de Cesarea senyala que hi havia festes de dedicació en totes les ciutats, consagracions d’esglésies recent construïdes, assemblees de bisbes reunits amb aquest fi, concurrència de fidels vinguts de lluny i de tot arreu, sentiments d’amistat entre poblacions diverses, unió dels membres del Cos de Crist en una sola harmonia d’homes reunits. El mateix autor descriu l’alegria d’aquestes esplèndides festes del poble de Déu: homes i dones de totes les edats, amb totes les forces, somrients en l’ànima i l’esperit, glorificaven el Senyor amb pregàries i accions de gràcies (Hist. Ecles. X, III, 1, 4; IV, 71).