Conferencia 20.10.2011 - La seu mallorquina en el procés creatiu de Gaudí

“La seu mallorquina en el procés creatiu de Gaudí”

L’encàrrec rebut per Antoni Gaudí a principis de segle XX de intervenir a la Seu de Mallorca, després de la visita que rebé del bisbe Pere Joan Campins/1854-1915) acompanyat del canonge Rotger i la conversa que tingueren el 19 d’agost de 1901, fou determinant com per a portar-lo a traslladar-se a la ciutat de Mallorca, on passà unes setmanes que li serviren per a fer-se càrrec de les dificultats que comportaria l’assumpció d’una pila de problemes que no sols atenyien a la pastoral i a la litúrgia sinó que podien afectar un gran monument amb el degut respecte a la història i els elements arquitectònics i la funcionalitat del culte per un costat, però a més la sensibilitat dels fidels, de la clerecia i en especial dels canonges que n’eren jurídicament propietaris.

L’edifici que amb la conquesta del rei Jaume I s’utilitzà per al culte cristià fou possiblement la mesquita, fins que Jaume II el 1310 inicià l’obra que duraria tres segles ja que la darrera clau de volta es col·locà el 1537 i el Portal Major el 1601.

En ell intervingueren uns arquitectes ben preparats entre els que destaca Guillem de Sagrera, el de la Llotja, que el 1420 hi treballava com a mestre major, encara que més endavant abandonà Mallorca el 1447 i que intervingué amb els mestres que opinaren sobre les voltes de la seu gironina com també a la Catedral de St. Joan de Perpinyà i al Castel Nuovo del Palau reial de Nàpols al servei d’Alfons el Magnànim.

Segurament serien interessantíssimes les converses que mantindrien bisbe i arquitecte a la recerca de la millor solució i també com Gaudí fou capaç d’aconseguir la col·laboració dels que l’ajudaren Joan Rubió i Josep Ma. Jujol. Exteriorment l’edifici mida 112m de llargada per 56 d’amplada i s’alça fins 44m i té 22m de llum entre eixos i 22 d’alt a l’arrencament de les voltes. Eren unes magnituds en part semblants al projecte del Temple de la Sagrada Família, si bé el transsepte i la planta en creu llatina plantejaven unes diferències importants amb amplades diferents, així com el presbiteri amb deambulatori i les capelles absidals a la Sagrada Família en relació a l’espai rectangular i la profunditat de la capella central i les que tanquen les naus laterals de la seu de Mallorca. L’espai grandiós i les proporcions que aquesta presenta amb un espai interior de 42 m d’amplada permetien presentar una visió paral·lela a tal com els grans espais del gòtic català ofereix a diferència del nord europeu malgrat que Gaudí pensava superar estructuralment el gòtic. També cal afegir que el bisbe Campins volia obrir la nau central i per tant alliberar quelcom que ofegava la realitat arquitectònica del conjunt per causa del cor que s’havia construït tal com s’havia anat fent a semblança de les catedrals castellanes i que s’havia anat imposant, tot apartant els fidels de la celebració de l’eucaristia. Un fet que pràcticament impedia viure i entendre el significat d’una Església participativa.

Crec que Gaudí tenia ben clar que calia treure la nosa del cor del centre de la nau i obrir el presbiteri als fidels, acostant-se a l’altar i més encara quant la nau central de Mallorca mida 18m i la de la Sagrada família 15m.

Crec que tothom esperava veure un espai obert, gairebé únic al món, donada la longitud de més de 100m obert i ampla, quelcom al que Gaudí volia que amb unes proporcions semblants en alçada aconseguir amb les seves aportacions estructurals d’oferir un gran espai amb un mínim de contraforts i un volum mort i costós, a diferència d’uns grans finestrals altrament sense possibilitat de que la llum hi jugués un paper transcendental.

La situació de l’altar apropant-se als fidels i alliberant-los de que fos com un replà al retaule barroc permetia entendre el seu protagonisme. Un sol bloc de pedra de 3,10m de llarg per 1,40m d’ampla suportat per dotze columnes, exempt sota un baldaquí, amb el fons la seu episcopal i envoltat al llarg de més 20m del cadirat de 3 rengles prou separats i aixecat tres graons amb uns cirials de suport amb uns àngels i una composició de tapissos inclinats i suspesos d’elements de ferro forjat. El baldaquí heptagonal símbol de l’Esperit Sant amb 35 llànties i el conjunt, de cara als fidels amb el Sant Crist existent i als costats Maria amb Joan al peu de la creu, de la que com amb uns sarments es formaria una parra amb els raïms del vi i al damunt les espigues del pa eucarístic.

Existeix un dibuix magnífic del conjunt que no es realitzà, que mostra la qualitat i expressivitat del mestre però que superà el que finalment, com un model a verdadera magnitud, figura avui passat un segle amb un realisme impensable malgrat els elements fungibles amb que continua al seu lloc i del que només un sol dels seus 7 trams es feu amb ferro i vidre emplomat definitiu. Fa uns anys, el 2002 vaig poder tocar-lo, quedant meravellat del que es feu llavors i de com l’estat de conservació prou bo, és bona raó de conservar-ho al seu lloc mentre sigui possible, però que convindria realitzar els sis trams que manquen per poder-ho substituir si cal, amb garantia de l’execució més curosa que avui ho permeti.

La resta que envolta aquesta obra d’art amb les imatges procedents de l’original del retaule i altres elements que Gaudi col·locà ordenadament amb l’obertura dels finestrals tapats i dels vitralls que ell ideà, però que no es realitzaren, s’acompanyà d’unes lletres i paraules adients amb la tricromia obtinguda per la superposició de vidres que aspira a ajudar a entendre el que significava el drama de la creu, tot creant amb una tecnologia inventada per Gaudí però difícil de continuar per el que significa el cost i dificultats del sistema malgrat la qualitat a obtenir.

Gaudí pensà completar l’espai resultant amb l’ús d’uns símbols que alhora ha permès de presentar una il·luminació que acabà d’arrodonir la creativitat de l’arquitecte. Unes petites làmpades donen forma a la tiara, símbol de l’autoritat de Pere que ho presideix i una pila d’elements repetitius que il·luminen el celebrant i el conjunt del centenar llarg de seients del cadirat, i la part de mur del costats i el fons, amb ceràmica de colors amb els escuts dels prelats que han regit la diòcesi, i bona part de motius florals i decoratius amb paraules dels evangelis que donen un acompanyament singular, inacabat per els possibles malentesos que provocaren que Gaudí no completés el que mancava al produir-se el traspàs del gran bisbe mallorquí.

Tots els elements secundaris de ferro forjat constitueixen una demostració del domini que Gaudí tenia sobre la utilització dels metalls i l’excel·lent mà d’obra dels artesans mallorquins a baranes, suports, mobiliari i  adaptacions que no escapen de la dedicació de Gaudí per l’obra ben feta i sensibilitat i simbolisme que traspua.

Des de els setials, com el faldistori, els símbols basilicals, del tintinabul i conopeu, paviments, cirials, etc. mostren el gran domini del dissenyador amb la col·laboració dels arquitectes ajudants i artesans que Gaudi dirigí que de ben segur contribuïren a que de l’experiència viscuda se’n beneficiés també el que Gaudí anava elaborant al Temple de la Sagrada Família, tal com anava fent en tot el que realitzava a las demés obres on intervenia,.

Gaudí a partir d’un pla general -avui potser en diríem director- i/o avantprojecte, anà perfilant i afinant el que volia que ofereís la Sagrada Família. Els seus models a escala 1/10 i 1/25 en son l’expressió més valuosa que amb la geometria ofereix la solució definida i clara de la seva voluntat creadora que amb els textos, dibuixos i models i del seu estudi amb la recerca a fons ha permès continuar el que penso i crec que ell desitjava.

La Seu mallorquina és una de les més belles i grans catedrals gòtiques del món, amb unes magnituds de superfície i alçada considerables, però havia quedat afectada pel pas del temps i les “modes” artístiques o funcionals que la desfiguraven. Gaudi hi deixà la seva empremta, la dignificà i aconseguí que mostrés la seva extraordinària bellesa realment corprenedora.

Gaudí rebé l’encàrrec el 7 de març i viatjà a Mallorca el 26 de març de 1902 i per espai d’unes setmanes es feu càrrec del que representava la feina que podia encomanar-se-li. Per tant assistí a les funcions litúrgiques, escoltà el que les observacions i desitjos que li transmetia el bisbe i el canonge que havien fet un viatge visitant catedrals europees i les recomanacions que es feien a França, Bèlgica i Alemanya en relació al moviment litúrgic, les intervencions musicals i els cants que també es seguien a Barcelona i Montserrat entre d’altres llocs.

Gaudí contemplà aquell mes de març de 1902 la Seu fosca amb bona part dels finestrals tapiats, malgrat que els de la capçalera de la nau central eren oberts des del 1370, però fins molt temps després (1898) no s’havien obert els dos de les naus laterals i dos més als costats de la capella i absis major. Calia que entrés la llum per els finestrals tapats.

Presentà les seves idees el 13 d’agost del mateix any i una maqueta. Segons el canonge Rotger, Gaudí manifestà que “no és realitzar un projecte tan formós com de difícil execució”. S’enderrocaren les parets del cor al juny de 1904, es descobrí la Seu Episcopal gòtica del bisbe Berenguer Batle(1346), es retiraren els retaules barroc i renaixentista i traslladà el cor, i el 8 de desembre del 1904, festa de la Immaculada s’obria al culte pronunciant el sermó el canonge Miquel Costa i Llobera. Era l’acabament de la primera fase amb la restauració en sentit litúrgic però quedava molta feina a fer.

Als inicis del segle XX l’activitat de Gaudí era extraordinària, a part de la dedicació al Temple Expiatori de la Sagrada Família que li duraria tota la vida. Havia enllestit la casa Calvet que rebé el premi anual de la ciutat de Barcelona el 3 de desembre de 1901. El 1898 Güelll li havia encarregat el projecte de la capella de la seva colònia fabril de Santa Coloma de Cervelló, encara que la primera pedra es col·locà el 4 d’octubre de 1908, deu anys més tard. També Eusebi Güell que havia adquirit Can Muntaner de Dalt el 29 de juliol de l899 al que afegí la veïna finca de Ramon Coll poc després, sumant en conjunt 15 ha. ben orientades encarregà a Gaudí el Park Güell. S’inicià l’explanació de carrers pel juny del 1904 i l’interior de la finca a finals de l’any. La petició de llicència es retardà i fins mitjans del 1902 no existeixen plànols oficials excepte en la escriptura de venda al Sr. Trias de les parcel·les que es veuen on hi figuren la Casa Larrad, els carrers, els pavellons d’entrada, la sala hipòstila, la capella i l’escalinata. La sol·licitud de llicencia és del 7 d’octubre de 1904 i porta la memòria de la Urbanització a realitzar i un plànol a escala 1:1000. Tot s’aprovà el 30 de gener de 1906.

A finals del 1900 li fou encarregat per la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, el primer Misteri de Glòria del Rosari Monumental de la santa muntanya. Poc després intervingué a la casa dels marquesos de Castell Dosrius al carrer Mendizabal 19. La casa de Bellesguard s’inicià el 1900 amb llicència del 25 d’octubre de 1901. Poc després es construïa la porta de la finca Miralles com també el Restaurant Torino (1902).

Les obres de la casa Batlló es feren entre 1904 i 1906 i entremig es construí el xalet del Catllaràs el 1905, per finalment la casa Milà iniciada el 1906 i habitada el 1910.

Els encàrrecs i les obres que construí al volt dels seus 50 anys, són una demostració de la seva capacitat creadora. Des dels encàrrecs de Güell a les cases de l’Eixample, a la seu Mallorquina, les experiències i la investigació que efectuà en totes aquestes obres li serveixen, a mesura que s’aixeca la que s’anomenarà la Catedral dels pobres, per aprofundir el que seran les naus amb les columnes, les voltes, les cobertes i els campanars que donaran lloc al que ell mateix denominarà “una nova arquitectura”.

Mentrestant crec que el seu pas per Mallorca constitueix un element molt important ja que precisament es desenvolupà al llarg dels anys que presidiren el seu lliurament definitiu i exclusiu a la seva obra cabdal el Temple de la Sagrada Família.

Aquestes imatges de l’any 1902 mostren l’aspecte de la nau central envaïda per l’espai destinat al cor amb el seu cadirat tancat per ambdós costats i amb un accés monumental al centre i uns passos entre les columnes de la nau central i les parets laterals del cor. També l’interior del cor i l’espai obert cara al presbiteri amb la trona principal i el passadís de comunicació que separava una tanca metàl·lica per deixar lliure la circulació cap al presbiteri. És el que havia de resoldre Gaudí i que el 13 d’agost de 1903 presentà la maqueta de fusta del projecte de restauració. Comprenia el desmuntatge dels dos retaules del presbiteri -el gòtic i el barroc-, desplaçar el cor al presbiteri, obrir la capella de la Trinitat, col·locar noves trones i lloc pels cantors i obrir els finestrals gòtics segats. També col·loca el baldaquí sobre l’altar major i completà la decoració del conjunt tot situant els elements existents al lloc més adient.

El 22 de març de 1903 el bisbe Campins i els canonges demanaren a l’arquitecte el projecte definitiu i ell es desplaçà el 5 d’abril per exposar uns dies després, el que projectava, amb les vidrieres que fou acceptat i permeté que Gaudí prengués mesures i fotografies del que necessitava per retornar a Barcelona el 21 de maig. Un mes i mig de treball intens que permetria preparar els treballs perquè el 31 d’octubre l’acompanyés l’arquitecte Joan Rubió i Bellver per col·laborar en el seguiment de l’obra. A partir del 19 de juny de l’any següent (1904) Rubió s’instalà a Mallorca per traslladar el cor al voltant de l’altar major.

En el retaule gòtic inaugurat per el bisbe Berenguer Batlle el 1346 hi figuraven entre altres les escultures de Maria i Sant Joan Evangelista que servirien per situar-les al costat del Sant Crist a la part superior del baldaquí. També es desmuntà el retaule barroc que es reinstal·là a Santa Caterina i que sense les altres imatges es col·loca damunt la porta del mirador sobre dos grans mènsules de pedra.

Tots aquests treballs s’efectuaren i son perfectament coneguts i no cal ara explicitar detalladament el que es feu.

Joan Bassegoda en el llibre El Gran Gaudí escriu: “Tal com digué el bisbe Campins en una carta pastoral, l’obra de la Catedral de Mallorca no era de reconstrucció sinó de restauració i significà un assaig importantíssim per la decoració de la Sagrada Família. Gaudí unia la més gloriosa tradició gòtica de Catalunya amb la seva personal concepció de l’art arquitectònic”. I també fa referència de l’impacte de l’obra de Gaudí manifestat en una carta de Miquel Costa i Llobera (1854-1922) que diu: “Gaudí restaurant la seu de Mallorca ha revelat tot el significat del seu sentit teològic”. La carta datada el 28 de setembre de 1909 fou dirigida al canonge Collell per convidar-lo a veure l’obra feta.

El baldaquí definitiu s’instal·là vuit anys més tard (29-6-1912). El forma una corona heptagonal amb els set dons de l’Esperit Sant de la que penja els pàmpols i els sarments amb els raïms, i a la part superior s’aixequen les espigues que simbolitzen el pa i el vi de l’eucaristia. Hi pengen 35 llànties i el Sant Crist entre la Mare de Déu i Sant Joan corona el centre del conjunt, que destaca sobre un tapís que cobricela l’altar.

Els reculls de la paraula viva de Gaudi agrupats per Puig Boada aportats i publicats pels seus deixebles permeten entreveure el procés creatiu de Gaudí a través de la seva importantíssima intervenció a la Seu mallorquina.

Quan el Dr. Campins m’encarregà la restauració de la Seu Mallorquina, no vaig cercar en els tractats de litúrgia que llavors ja es començaven a publicar, les normes per al meu treball; sinó que, seguint el meu mètode experimental, vaig passar un any observant i anotant totes les deficiències que l’equivocada disposició del mobiliari litúrgic originava en el cerimonial de les funcions episcopals, restant-los sentit i esplendor.

He aprés la litúrgia viva seguint el cicle anyal de l’Església amb els quinze densos volums de Dom Guéranger (Bg.HO.52).

La litúrgia tot ho te previst. La litúrgia prescriu que el sagrari no pugui servir de peu a res, ni a un Sant Crist, puix que el sagrari serveix per a guardar el mateix cos de Jesucrist, que no ha de quedar per sota ni de la seva imatge. En la litúrgia primitiva sols admetia cobricel la figura de Crist; després aquesta prescripció ha estat adulterada i hom ha admès fornícules amb dossers per a tots els sants. Si no fos aquesta tolerància, amb una senzilla inspecció seria fàcil de saber la jerarquia dels sants venerats als temples, i aquesta ordenació jeràrquica augmentaria la bellesa del conjunt.

Quan la litúrgia assenyala el color dels ornaments, encarrega que aquest sigui el dominant, la qual cosa assegura l’harmonia cromàtica de les cerimònies.

Cal observar l’ús que la litúrgia fa de la llum, la qual és base de tota ornamentació, puix que d’ella neixen els diferents colors en el que es descompon. La llum impera en totes les arts plàstiques. La pintura no fa més que copiar-la i l’arquitectura i l’escultura li donen motius perquè jugui en una infinitat de matisos i variacions.  

La litúrgia diu que el Dijous Sant s’han de consagrar els Sants olis en una taula coberta de flors naturals i mana que en les grans festes els Temples siguin ornamentats amb flors i plantes d’olor, coses totes elles d’un gust molt refinat (M.GSF. 45/44).

L’església es serveix de totes les arts, tant les d’espai (Arquitectura, escultura, pintura, orfebreria ....) com les del temps (poesia, cants, música). La litúrgia ens dona lliçons de la més depurada estètica (Bg.HO.52).

L’ofici solemne amb la comunió nombrosíssima de tot el poble que canta i contesta al celebrant; això és el fi del gran Temple (Bg.CGB.1).

A Mallorca vaig insistir al senyor bisbe perquè el poble cantés.(M.GSF.94-5).

“A Mallorca, en els respatllers alts del cor que, excessivament ennegrits pel temps, no harmonitzaven amb la meravellosa decoració ceràmica del mur del fons, aquesta matisació consistia en una escampadissa de taques sagnoses, espurnejades de trossos lluminosos, amb la inscripció evangèlica fragmentada: La sang d’ell, sobre nosaltres. Els canonges  es revoltaren contra la tria d’aquest text, que podia donar lloc, segons ells, a irònics comentaris, i pretenien que s’havia de posar el text complert. Gaudí ho defensà: “Els textos en inscripcions monumentals han de ser sempre mutilats, ja que només serveixen de record als erudits” i acabà, en defensa de la seva tesi: “Els sagraments són el nodriment que dona vida; els textos són remeis i podríem dir que l’Evangeli és com una farmàcia. Vostès fan com aquell qui va a la farmàcia i diu que li facin una recepta per a dinar”.(Bg.HO.110).

Aquest fet provocat per la intervenció de Josep Ma. Jujol seria un dels motius que produïren la dimissió de Gaudí.

La reforma litúrgica de la Seu Mallorquina on treballà del 1901 al 1914 en plena concordança amb el bisbe Campins tornà a aquest edifici, joia del gòtic mediterrani, la claredat dels espais i el dotà de tot el que amb el seu estudi i recerca facilités la celebració eucarística i a través de l’art, exposar la catequesi de la fe cristiana que li serviria per aplicar-ho més endavant al Temple Expiatori de la Sagrada Família.

És molt possible que Gaudí admirant la llotja mallorquina on Guillem Sagrera aconseguí la continuïtat entre les columnes salomòniques i que donen suport a les voltes, pensés com superar l’aspecte que no el convencia. Feu moltes proves amb columnes salomòniques al Park Güell i a la mateixa Sagrada Família. Li semblava que degut al pes que suporten podien aixafar-se. Al final aconseguí genialment la seva nova columna generada amb el doble gir de dos helicoides que permeten que passi la secció poligonal inferior de la base a la circumferència que uneix el suport amb els collarins dels hiperboloides de les voltes. Aquest model de guix a escala 1/10 mostra una solució després de dos anys d’esforç i recerca que permetria que totes les columnes de la Sagrada Família les generi la mateixa llei geomètrica.

Gaudí era ben conscient que ell no podia acabar una obra tan grandiosa. Li calia deixar prou definit el projecte per tal que fos possible de que es continués d’acord amb les seves idees. Els models de guix a escala 1/10 i 1/25 eren prou explicatius, perquè es basaven en formes geomètriques perfectament definides amb unes proporcions i un modulat senzill i clar. L’ús de les superfícies de doble curvatura i unes lleis geomètriques permetien fàcilment realitzar la “nova arquitectura” que ell projectava. Calia però, investigar tot el que havia quedat per a poder realitzar amb plena fidelitat quelcom que mai s’havia construït. Si per una part, Gaudí utilitzava tecnologia secular -la volta de maó de pla, la ceràmica i la pedra-, també podia amb la tecnologia aportada per la informàtica realitzar més fàcilment el que amb sols la mà d’obra d’uns operaris no podia abreujar el ritme de l’obra.

Ha estat amb l’ajuda de molts que s’ha anat avançant amb un ritme que difícilment podia preveure’s i que amb l’ajuda d’aportacions rebudes de tota mena, ha estat possible el tancament de l’espai del volt de 5000 m2. que constitueix la basílica que el 7 de novembre de 2010 s’obria al culte amb la dedicació del Sant Pare Benet XVI.

Aquesta “nova arquitectura” viva, amb color i moviment, amb formes inspirades en la natura que mai s’havien utilitzat, amb l’ajuda de la geometria presenta una síntesi de l’estructura i de la forma per a expressar els misteris de la nostra fe en una catequesis que explica i ensenya als que hi venen el que significa Jesucrist en la història de la humanitat, i és camí de veritat i de vida eterna.

Les seves columnes inclinades i les voltes de formes i estructura equilibrada són combinacions geomètriques de superfícies reglades, que a la vegada expressen l'elevació de l'esperit, i harmònicament enllacen la tradició i el futur més atrevit. Amb el simbolisme de les veritats de la fe, la llum ve del cel i ja des de l'accés al Temple per el Portal Major es veu al fons de l'absis el triangle trinitari, el “Fiat Lux” del primer acte de Déu Pare Creador.

“No és de doldre que jo no pugui acabar el Temple; jo em faré vell i hauran d’anar d’altres a renovar-se; així serà àdhuc més grandiós....  la providència ja proveirà puix que a la Sagrada Família tot és providencial” (M.GSF. 102-4). “Ja se que el gust personal dels arquitectes que em succeeixin influirà en l’obra, però això no em dol; trobo que encara beneficiarà el Temple. Marcarà la varietat del temps dintre la unitat del pla general” (M.GSF.43).

“A l’obra de la Sagrada Família hi hem de contribuir tots, puix que ha d’esser el Temple de tot un poble ........ única cosa digna de representar el sentir d’un poble” (M.GSF. 39).

L'oració del Pare Nostre que en 50 llengües ofereix la pregaria que Jesús ens ensenyà, escrita en aquest Portal Major ens fa sentir la filiació divina i la fraternitat de tots en un clam en favor de la Pau i a la vegada simbolitza el sagrament de l'Eucaristia.  Les més de 50 columnes representen la universalitat de l'Església, des de les esglésies que fundaren els apòstols a les de més a prop –les de pobles de parla catalana– i les de tot el món.

La llum entra també a través del color dels vitralls amb els noms de sants i santuaris de més devoció de tot arreu, i per les voltes del creuer s’entreveu la Jerusalem celestial. En el presbiteri les columnes dedicades als apòstols Pere i Pau donen suport al baldaquí amb els set dons de l’Esperit Sant i que dona suport al Sant Crist i que cobricela l'altar –tot d'un sol bloc de pòrfir– com l’ambó i la seu. És l’aportació que ens ha tocat d’interpretar entre tots els artistes i treballadors aquest darrer quart de segle.

De ben segur que del diàleg entre el bisbe Campins i Gaudí permeté que anés madurant el pensament de l’arquitecte per arribar a que el Temple Expiatori de la Sagrada Família fos possible d’expressar a través de l’art la catequesi que ja des de l’exterior podia transmetre el missatge de la Fe i que amb la lluminositat i l’espai grandiós, però tan ben proporcionat de l’arquitectura evoqués la Creació que l’esperit observador i la dedicació total dels darrers anys de la seva vida al Temple n’ha fet un lloc d’atracció universal.

Antoni Gaudí fou capaç de deixà el camí prou ben assenyalat per poder portar a terme el seu projecte. Encara tardarà uns anys a que el coroni la creu però ara ja aquesta església està oberta a tots aquells que hi acudeixen i creients o no, al contemplar-ho i llegir Sanctus, Sanctus, Sanctus. Hossana in Excelsis, lloaran al Senyor.

Jordi Bonet Armengol

Dr. Arquitecte

20-X-2011