GAUDÍ A LA SEU DE MALLORCA
GAUDÍ A LA SEU DE MALLORCA, O LA INTERPRETACIÓ DE L’ESTÈTICA LITÚRGICA
En iniciar l’any Gaudí 2002, cal que l’obra d’aquell “artista total” que restaurà i decorà la Seu de Mallorca, segons els desitjos i plans del bisbe Campins, sigui novament contemplada des de la seva font d’inspiració genuïna. Aquesta font és la celebració litúrgica.
No estam davant una obra ni tan sols de reintegració arqueològica a les formes primitives del pla original de la Seu. El genial artista de la Sagrada Família no era partidar del “tradicionalisme arqueològic”, que seguia Viollet-le-duc en les restauracions dels monuments medievals francesos, restauracions que l’arquitecte de Reus qualificava de “migrada qualitat artística”. Enfront d’un arqueologisme mort, Gaudí defensava i seguia un “tradicionalisme vivent, sòlidament raonat”, el que volgué imprimir en la seva restauració de la nostra Seu.
Aquesta restauració, que encara agraïm i admiram, de la qual n’estam orgullosos els qui copsam el batec del “moviment litúrgic”, sorgit a mitjan segle XIX i estès sobretot a França i a Bèlgica, seguit i combregat pel bisbe Campins, i els qui avui beneïm la culminació d’aquest moviment en la reforma i renovació litúrgiques del Vaticà II, té la seva motivació i troba el seu objectiu en la litúrgia, que es desenrotlla al voltant de l’altar, presidit pel bisbe des de la seva càtedra -en la Catedral-, acompanyat dels seus preveres, assistit dels ministres, amb la participació viva de tot el poble de Déu. Aquesta, diu el Vaticà II, és la manifestació principal de l’Església: l’acció que la manifesta principalment com a assemblea convocada pel Pare, per celebrar la salvació de Jesucrist, sota l’impuls i la gràcia de l’Esperit Sant.
La Catedral, escrivia el bisbe Campins per la Marededéu d’agost de 1904, “resumeix i personifica la diòcesi”, que és l’Església particular. Pontífex, sacerdot suprem, d’aquesta Església particular és el bisbe, que en la Seu ha de desplegar l’exercici del seu ministeri sacramental. La Seu, per altra banda, “representa i significa” el misteri de Crist, del cap i dels seus membres. Certament Campins no trobà una Catedral de Mallorca “apta” per fer visible aquesta manifestació del poble cristià, que participa de la litúrgia, celebrada fontalment a l’altar, visible per als feels, altar enrevoltat dels qui, amb el bisbe i presidits per ell, exerceixen en nom de Jesucrist el culte públic de tota l’Església. No estava llavors la nostra Seu habilitada per exercir aquesta funció per la separació entre poble i ministres principals de la litúrgia, pel cor plantat com un edifici dins un altre edifici -sobretot des del segle XVI-, pels retaules -el gòtic del segle XIV i el barroc del XVIII- que cobrien la càtedra episcopal i obscurien la prestància i la centralitat de l’altar. El bisbe, doncs, tenia la càtedra -l’antiga “cadira de pedra” del bisbe Berenguer Batle situada a l’absis major- tapada i oblidada, i just presidia el cor des de la seva cadira principal. El cor, dreçat enmig de la Seu, deixava un espai remitjat i esquifit per al poble, engegat encara dels seus escassos seients habituals per les autoritats en les grans festes. La Seu ni era càtedra del bisbe ni casa principal del poble de Déu, convocat -aquesta era l’antiga preocupació de la litúrgia cristiana, redescoberta pel “moviment litúrgic”- per prendre part activa, conscient i fructuosa en la celebració sacramental, sobretot en l’Eucaristia.
El pla primitiu de les esglésies cristianes, ben clar i llampant per a Campins i que, segons ell, perdurava en la ment dels primitius constructors de la nostra Seu, s’havia obscurit i esvaït en la Catedral per successives reformes que no sols contradeien el pla primitiu sinó que impedien que els feels prenguessin part en les celebracions, que els sacerdots i altres ministres restassin com engabiats, amagats dels feels i segregats, que el bisbe no pogués fer visible el seu ministeri de pontífex suprem, mestre i pastor de la seva guarda.




























