TRES TEIXITS DE LA PASSIÓ

El títol d’aquest pregó és “Tres teixits de Setmana Santa”. És clar que els textos bíblics que narren la història del drama final de Jesús de Natzaret donen per a molt. Hagués pogut optar per fer el pregó ”Tres instruments del turment” i referir-me així a la corona d’espines, la columna dels assots i la creu. O optar pel títol “Tres acusadors de Setmana Santa” i referir-me al paper jugat, a la condemna, per Anàs, Caifàs i Pilat.

Però el títol és un altre, enguany: “Tres teixits de Setmana Santa”. Vos diré per començar que, des de fa estona, hi ha dos llençols a la Bíblia que em fascinaren fins el punt d’inquietar-me fortament, dos llençols enigmàtics, uns draps que surten als darrers capítols de l’evangeli. I des de fa alguns anys, també ho confés, em robà l’atenció i el cor un altre teixit de la passió, una falda maternal que surt dalt el pujol del Calvari.

I.
Anem pel primer teixit, el llençol que surt a l’evangeli de Marc, capítol 14, versets 51 i 52. El context és l’oració a l’hort de Getsemaní, la traïció de Judes, la detenció de Jesús i l’abandonament del deixebles. El text és: “El seguia un jove, cobert només amb un llençol, i el van agafar. Però ell es va desfer del llençol i va fugir tot nu”.

Això diu el text bíblic. Què de vegades m’he preguntat què hi feia de debò aquest jove, a l’hort de les oliveres, corrent i nu, fugint a la desesperada. I tantes altres vegades m’he demanat perquè aquesta escena mai no l’he sentida contar dalt cap trona ni mai l’he vista escenificada als films sobre la crucifixió.

Jo crec, en canvi, que sí gaudeix de contingut el text i conté alt missatge. L’escena estranya d’aquest jove que fuig nu ha estat interpretada de maneres molt diverses per part dels estudiosos experts en Sagrada Escriptura: ¿és un detall biogràfic del mateix autor de l’evangeli, val a dir, és Marc el jove que escapa?, ¿és un record històric referit a una persona coneguda pels primers lectors dels text?”

Sigui quina sigui la identificació, el personatge representa la inssolidaritat abundosa dels humans en front del qui és perseguit i sofreix.

Què fàcil és seguir al qui està dalt la tarima del poder, dalt el ràquing  de la fama o dalt el pòdium del triomf. Ser amic del qui guanya quan guanya, i deixar de ser amic quan cau i perd.

Quan el jove es sentí atacat, es desféu del llençol, es desféu de la solidaritat. Assegura el text “el seguia un jove”. No se tractava d’un jove qualsevol, se tractava d’un seguidor de Jesús: ¿l’havia seguit a l’entrada triomfal a Jerusalem?, havia, dies abans, llançat crits d’hosanna i escampat al carrers catifes i rams? Assegura el text: “el seguia”. Però quan les coses es començaren a complicar, quan els crits d’hosanna començaven a derivar en “crucifica’l”, el jove “es va desfer del llençol i va fugir”.

No és indiferent, al relat de la passió, aquesta peça tèxtil, és el llençol insolidari de Getsemaní. Prou acompanyat entrà Jesús a l’hort, i prou sol sortí de l’hort.

Llençol insolidari de Jesús, i llençol insolidari dels homes. Em record bé ara d’un home. Gori era el seu nom i plorinyava quan em confessà, trist i decebut: “Quan les coses m’anaven bé, tots els amics em coneixien, i quan les coses m’anaren malament, jo vaig conèixer els amics”.  I em contà que els amics primers foren molts, i que, quan li sobrevingué la bancarrota, en restaren pocs, molts pocs.

Llençols de la insolidaritat humana. Què n’hi ha en la vida de llençols insolidaris! Marc, 14, 51-52: “El seguia un jove... es va desfer del llençol i va fugir...” És el primer dels dos llençols de la Passió.

II.
A un altre lloc de la Bíblia, un altre evangelista parla d’un segon llençol. Es tracta de l’evangeli de Joan, capítol 19, versets 39 i 40. Jesús, dalt la creu, ja lliurà el seu esperit i expirà, ja el centurió li traspassà el costat amb un cop de llança, ja Josep d’Arimetea havia demanat a Pilat l’autorització per a treure de la creu el cos. I ara llegesc el text: “També hi va anar Nicodem, el qui temps enrere havia visitat Jesús de nit, i portà una mescla de mirra i àloe, que pesava unes cent lliures. Llavors van prendre el cos de Jesús i l’amortallaren amb un llençol”.

És aquest un altre llençol. Molt distint a l’anterior, però d’idèntica matèria  tèxtil. És el segon llençol de la Passió. Emotives i tendres són les escenes del davallament i de l’enterrament de Jesús. Nicodem s’hi va ajuntar a la solidària acció d’amortallar Jesús. La narració del fet destil•la  delicadesa i suavitat. Juntament amb el llençol, tenen presència unes espècies aromàtiques, unes cent lliures de mirra i àloe. Bell és, certament, el gest de Nicodem. Però... fa tard. Acud Nicodem, però el cos ja és mort. Fa aquí de valent Nicodem, però a misses dites, a coques menjades. També és ver que és preferible l’arribar tard al no arribar mai.

Solidaris d’un ja està fet! Pens en els nombrosos Nicodem que al llarg de la vida he conegut: “Havia d’haver fet més per mumareta”, i ho deien de cor, però quan la mareta era ja difunta. Solidaris a deshora. “Devia haver-me dedicat més al fill” digué, quan acabava el fill de fer el desastre. No les facem tard a les mares, No les facem tard als fills. Curiós Nicodem, sols conegué Jesús de nit, quan era viu i sols conegué Jesús a la tomba, quan era mort. Val més quelcom que no res, però alguna cosa més que la mortalla es pot fer per un vertader amic.

“Llavors van prendre el cos de Jesús i l’amortallaren amb un llençol”, escriví sant Joan. Bo és tot gest que surt de la cartera o del cor, sigui quin sigui el lloc i l’hora. Bones són les mescles aromàtiques i bo és el llençol perfumat. Però quan és de dia, no esperem la nit per estimar. Però quan viu i respira el qui ens necessita, no esperem que hagi fet el darrer esglai i torçut el coll.

Ni la justícia és justa si és lenta, ni la solidaritat és solidària si fa tard. Hi ha ferides que no poden esperar per tancar-se, hi ha panxes que no poden esperar per omplir-se, hi ha malalts que no poden esperar la visita que sempre s’ajorna a un altre dia.

Aquesta és la història dels dos llençols de la Passió. La història dels dos llençols no és altra que la història de dues relacions amb Jesús. El llençol absolutament insolidari del jove que, en front del perill, corre i fuig, i el llençol amorosit de Nicodem que, enrotllat al cos de Jesús, per a sempre vol acompanyar-lo a la tomba. El llençol que a la passió optà per no ser-hi, i el llençol que optà per a ser-hi quan tot ja estava resolt.

III.
Manca una altra tela a aquest pregó. Diu el mateix evangeli de Joan, capítol 19, verset 25: “Vora la creu de Jesús hi havia la seva mare”. Una música ha immortalitzat el moment: “Stabat Mater dolorosa”. I l’art ha immortalitzat la imatge: les anomenades “Pietà”. Si d’estona em fascinaren els dos llençols, de més estona data l’encanteri captivador de la falda de la Mare de Jesús.
 
Maria no va fugir de la creu, hi va ser al Calvari. Maria no va fer tard a la creu, hi era present al Calvari. Ni insolidària davant el turment ni solidària quan tot ja estava consumat. Maria hi era al Calvari, donant la cara davant els botxins mentre oferia esguard amorós a la víctima.

Ésser-hi, germans, ésser-hi.

Al peu de la creu, n’hi hagué que pogueren ajudar Jesús, un li pujà als llavis una canya mullada de vinagre. Poca cosa però l’ajudà. No ens diu l’evangeli que Maria pogués ajudar en res, tal volta perquè res tenia. No tenia res, però hi era. Joan ho deixà escrit:“Vora la creu de Jesús hi havia la seva mare”.

Ésser-hi, germans, ésser-hi.

Alguns deixebles, a l’hora de la veritat, dimitiren de deixeble. A l’hora de la veritat, alguns catòlics han dimitit de deixeble del Senyor. Stabat Mater dolorosa. Stabat, estava, hi era. Trista, però coratjosa. Abatuda, però dreta.

No li fou difícil al deixeble Pere romandre al costat del Mestre quan ell es mostrà resplendent a la muntanya alta del Tabor i es transfigurà. No va tenir coratge de romandre ni una hora despert al costat del Jesús de Getsemaní i molt manco al costat del Jesús torturat i crucificat, al petit turó del Calvari.

Era fàcil ésser-hi al nacionalcatolicisme i a l’època de cristiandat quan tot rodava al ritme de la religió. Es fàcil ésser-hi en ambients d’església quan tots els contertulians creuen com tu. Es difícil ésser-hi al Calvari, ésser-hi en temps secularitzats d’increença, en ambients profans adversos. Es fàcil ésser i mostrar-se catòlics al temple, però no ho és ni de molt esser i mostrar-se creients fora dels temples, al bar del cantó, a la perruqueria, a la platja o al taller.

Malgrat sigui una història discreta i austera, la història de Maria ens ha estat transmesa per alguna raó. Perquè sabéssim que és possible la militància en temps de controvèrsia, és possible la resistència en temps d’inclemència. Maria demostra que és possible la bondat enmig de tirania, és possible la tendresa en un ambient sagnant odi, sembrar llavors de pietat en un camp minat de metralla.

El millor teixit sempre ha estat de la falda de la mare. La falda maternal és el més solidari dels teixits. Sempre hi cap el fill a la falda de la mare, sempre. Viu o mort, sempre, el fill, hi trobarà lloc a la falda.
 
*
Ens trobam al pòrtic de la Setmana Santa, la major de les setmanes. Ja plorinyen les campanes, i ja els cantaires canten més lentament i profunda.
Una vegada més en la vida sentirem la “Passio”, la narració del gran drama de la història.

Tot és substancial als evangelis, i tot és important en la vida de Jesús. El bon enteniment de tots els qui m’escoltau escollirà, per a la meditació, el fragment millor de la Passió. Qui vos parla just ha vingut a aquesta vila de Bunyola per donar personal testimoni que també els teixits de la Passió tenen bessó, que fins i tot, a aquest drama, les teles tenen missatge.

Parla el llençol de Marc, tot advertint-nos de la insolidaritat humana, el llençol d’aquell jove que en veure Jesús en perill, deixa tela i amistat, i corre i fuig. És el llençol de la covardia. No li hem de fugir nosaltres al Crist, no li hem de fugir al germà proïsme

Parla el llençol de Nicodem del tendre i perfumat gest d’enrotllar el cos mort de Jesús, la solidaritat aquella que arriba, però arriba tard. És el llençol de la lamentació. No li facem tard nosaltres al Crist, no li facem tard al germà.

Parla la falda de la mare, teixit d’anar per casa, tal volta mig sargit i   apedaçat, però sempre teixit de tendresa i sempre tela a punt. És el llençol de la solidaritat radical, sense condicionants. Potser solidaritat pobra que ja no pot donar perquè res no té. Però que sempre es dóna perquè sempre... ¡hi és! Ésser-hi nosaltres al Crist, ésser-hi al germà.

Tal volta ara, els catòlics patim manca de vocacions i de mètodes. Potser ara ens manquin recursos i prestigis. I ens manquen miracles, també.

Què fer quan un està tan mancat? Fer com la Mare en el turó: ésser-hi, germans, ésser-hi.
Pobres, però presents.
Mancats, però esperançats.
Fràgils, però drets.
Ésser-hi, germans, ésser-hi...

Joan Bauzà i Bauzà