LES QUATRE PREGÀRIES

1.      Hi ha moments - i fins i tot temporades - que podria definir com de recerca, entre apassionada i desesperada, de cel i de Déu. Vaig sentir-me identificat amb el massa poc conegut malgrat exquisit poeta Panero: “Todo mi corazón, ascua de hombre / inútil sin tu amor, sin ti vacío, / en la noche te busca, como un ciego / que extiende, al caminar / las manos llenas...” (Las manos ciegas, Leopoldo Panero).

2.      Altres moments hi ha, en l’oració, de tot el contrari, no som jo el cercador, som més aviat jo el cercat: “Sí, tú me buscas. / A veces en la noche yo te siento a mi lado, / que me acehas, que me quieres palpar, / y el alma se me agita con el terror y el sueño, / como una cabritilla, amarrada a una estaca / ... Torpemente, furiosamente, lleno de amor me buscas” (En la sombra, Dámaso Alonso).

3.      L’amor té moments de recerca, però també en té de proximitat i comunió: “Dios está aquí: lo palpo en mi bolsillo / lo siento en mi reloj”. “Me lo dobla el cristal, me lo devuelve / hecho yo mismo – Dios, perdón – su frío, / y no intento explicarme por qué envuelve / su cuerpo en este pobre traje mío”  “Y aquí sigue: tan cerca, que me quemo...” (Dios encontrado, Carlos Murciano).

4.      Encara, en la pregària, un viu altres moments i sentiments, experimentes el recés de Déu, la retirada, la seva contracció, una espècie de fuga: “Esperáme, Señor, que vas huyendo, / Señor, a quien persigo, a quien requiero, / a quien busco en el valle y el otero, / por quien me abraso, para quien me enciendo”. “Espera sin huir que estoy cansado...” (Homenaje, Jaime Ferrán).

Els horabaixes d’estiu són llargs, i llargs són els camins de la pregària. I donen per a molt. Donen per moments d’experimentar la teva recerca de Déu, d’experimentar la recerca de Déu a tu, d’experimentar l’abraçada conjunta de Déu i tu. I quan tot sembla concloure’s amb final tan feliç, sembla que Déu se des-abraça de tu i fuig, i tal volta just sigui pel plaer de recomençar de bell nou la vella història de l’amor comú.