ART NOU A LA SEU

Es compleixen anys de la benedicció de la nova Capella del Santíssim a la Seu de Mallorca. Un temps propici pel record dels criteris que varen fer possible i han de fer possible la introducció de noves formes de creació de l’art dins antigues estructures patrimonials, com és el cas de la nostra Seu.

 Primer criteri: la contemporaneïtat. No crec que fora bo  encomanar a un artista del nostre temps, per exemple, una obra d’estil renaixentista. Hi cabria introduir-la tal volta, si es tractàs d’una donació d’una valuosa obra del temps del Renaixement.
El que és normal és que s’introdueixi, tal com de fet ha passat, art del moment a cada moment. I la raó és aquesta: l’home de cada època té dret a expressar-se i veure’s expressat a la casa comuna de l’encontre. Els teòlegs han parlat de Déu com el totalment simultani  i l’historiador Leopold von Ranke afirmà que “totes les èpoques són immediates a Déu”. No hi ha cap època històrica que sigui més difícil o més indigna que altres per indicar el Misteri.
 A l’homilia pronunciada pel Bisbe Murgui el 2 de febrer de 2007, després de constatar “una catedral enriquida al llarg de set-cents anys per les aportacions dels estils més variats”, contempla com “de bell nou en la nostra història, l’art, l’art contemporani, entra en la nostra Catedral per ajudar a expressar i viure la fe” per finalment concloure “i seguirà un Poble de Déu que en aquesta llar de fe continuarà estant del tot a ca seva”.
Amb veu prou vibrant, Pau VI subratllava al Missatge als artistes a la clausura del Concili Vaticà II: “La bellesa és un fruit preciós que resisteix el transcurs del temps”.
          La bellesa és imparable en el temps, i per tant cada temps és propici per a ella. Ho afirmà Aleksansdr Solzenicyn en el seu discurs de recepció del Premi Nobel de Literatura: “Aquesta antiga trinitat de la Veritat, la Bondat i la Bellesa no és una caducada fórmula de final de trajecte, com ens havia semblat al temps de la nostra presumptuosa joventut materialista”.

 Segon criteri: l'espiritualitat. No és suficient que sigui una creació contemporània d’art per entrar a la Seu. Ha de ser una obra que expressi espiritualitat i a ella apunti.
Pau VI, en ocasió de la inauguració de la col•lecció d’art religiós modern als Museus Vaticans, el 23 de juny de 1973, es demanava: “Hi ha avui artistes capaços de mesurar-se amb les pretensions dels subjectes religiosos? Tenim obres d’art religiós, encara que no siguin pròpiament sacres?” La resposta fou sí, afirmant rotundament que “no és ver que només alguns determinats criteris de l’art dels temps passats gaudeixin de lliure i exclusiu ingrés” a l’Església.
 Hans Sedlmayr, historiador dels moviments artístics del segle passat, publicà una obra d’interpretació de l’art contemporani i la seva tesi central quedava reflectida des de ja el títol “La pèrdua del centre”, concloent que volent iniciar un procés de “l’alliberament de l’art” s’ha caminat cap a la seva negació.
 La perspectiva de Pau VI fou distinta, ja que no percebé l’evolució de l’art des d’un centre cap a la perifèria, sinó des de l’objecte cap al subjecte: “Si l’artista modern és subjectiu, cerca dins ell mateix. Aquest art que neix més de dintre que de fora és un document que no sols ens interessa, sinó que ens obliga a conèixer-lo. Llegint l’ànima de l’artista llegim l’ànima contemporània”. Per tant, hi ha, avui igual que ahir, “expressions artístiques que tàcitament transparenten o palesament afirmen una referència religiosa”

 Tercer criteri: la convergència. Tot element nou que entra a la Seu ha d’estar en consonància amb el conjunt de la Seu mateixa. Totes les parts han de contribuir, i per tant convergir, al missatge que una catedral conté.
Tot gran col•lectiu històric ha hagut de tenir en compte, per a mantenir-se fortament i adequada en el transcurs del temps, l’eix carismàtic i l’eix institucional. En el cas de la Capella del Santíssim, la institució eclesial ha aportat, no cap estil o forma artística, sinó dos altres elements decisius: la temàtica i la programació, val a dir, el text (concretant-lo en el tema del pa per a la vida del món) i el context (concretant-lo en els temes representats en els altres dos absis obrats pels artistes anteriors, Blanquer i Gaudí).
 L’artista Barceló, a la retxa institucional de la Seu ha contribuït posant-hi el seu punt artísticament carismàtic. Un punt que tampoc ha partit del zero, donat que ha hagut i volgut d’adequar-se, i no sols en quant a les mesures de les peces, al lloc al qual estava destinat.
 No es pot oblidar impunement la consigna dels clàssics “taxis kai  simetria”, l’ordre i la proporció, i a aquestes dues coses els dóna definitivament el conjunt de la Seu, val a dir, la convergència de les parts en la unitat.

 I quart criteri: la qualitat. El que entra a la Seu ha de posseir l'excel•lència artística que la dignitat de l’estructura requereix. No sols no ha de restar qualitat al que ja hi és, sinó que ha d’enriquir la riquesa patrimonial plural existent. Crec sincerament que els organismes eclesiàstics i els civils que estatutàriament han d’intervenir a l’hora de decidir si un nou element artístic s’ha d’incorporar o no a la Seu  ofereixen la garantia de la qualitat adient.

Joan Bauzà i Bauzà