La SEU de Mallorca vista per Costa i Llobera

La SEU de Mallorca vista per Costa i Llobera
Mn. Joan Darder Brotat

De ben jovenet, em sorprengué "Lo Pi de Formentor" del poeta Miquel Costa i  Llobera. Seria la comunió d'ideals! Però aquells fons i forma, en un jove de vint-i¬un anys, deixen colpit a qualsevol.
Avui m'atrevesc a comentar la Seu de Mallorca", poema escrit per Mn. Costa a Pollenca, 27-28 abril 1909 i dedicat "a l'ar¬quitecte Gaudí". Eren els anys 1904-14, quan el creador de "la Sagrada Família de Barcelona" treballava en la restauració de la nostra Seu.

No ho faig des de l'angle literari sinó des de l'esperit del mateix Costa, amb qui m'hagués agradat compartir el cor de la Seu. Hi podem veure el "teòfil!" (estimador de Déu) que tresca des de la teologia, abeurada en litúrgia i art, pels àmbits cate-dralicis. Ho fa amb volada d'àguila i a pas d'ovella i pastor.

Per al canonge Costa, que cerca Déu per damunt tot, i per a l'arquitecte Gaudí, "ser original”és retornar als orígens i més enca¬ra, en una restauració agosarada com fou aquesta, contestada aleshores i avui admi-ració de propis i estranys.

Ajuden a explicar amplament aquest poema, de penetració sintètica i aguda, tres documents d'aquell moment: 1) la carta pastoral "sobre la restauración de la Santa Iglesia Catedral de Mallorca" del bisbe Campins (15-08-1904), 2) l'article de Mn. Costa "La Santa Iglesia Catedral Basílica de Mallorca. Bosquejo histárico y descriptivo del conjunto” (publicat al Bolletí de la Societat arque-ológica lul•liana 16 / Mallorca 1916-17 / 12-13) i 3) el sermó que predica Mn. Costa i Llobera a la Seu de Mallorca en la inauguració de les obres de restauració del temple (08-12-1904). 

Tractaré d'exposar la meva reflexió sobre aquest poema "LA SEU DE MALLOR¬CA”, (tan plena de sentit" (11), del bon mestre sacerdot i poeta, de forma orde¬nada i breu. Em fitx en 9 punts. Citaré les estrofes amb números aràbics dins parèntesi.

1.- DÉU ÉS EL PRIMER, LO PRIMER No importaria dir-ho. Si Déu no és el pri¬mer, no és Déu. Però la pràctica sovint ens ho sol treure del cap i del cor o almanco enterbolir.
La magna restauració de la Seu empresa per Campins i Gaudí no poden perdre aquest nord ni aquest fil.
La Catedral, abans de ser la "càtedra o seu" del bisbe, és el "setial" de Déu a qui el mar li besa l’escambell (1). (Un Te-Deum de pedra és aquesta catedral" (3) que "canta l'himne triomfal, / adreçant a Déu cent bracos d'ossatu¬ra colossal" (1); "santuari de l'augusta Trinitat" (es refereix a la capella de l'absi-diola per on comencà la construcció de la Seu) (7).

2.- LLOC DE PREGÀRIA
Perquè és la Casa de Déu, ho és també dels seus fills. Lloc de trobada amb Ell.
Quatre paraules matitzen aquesta relació de Déu amb els seus fills: culte, lloanca, cant i pregária. No els empra com a purs sinònims sinó que marquen l'exquisitesa de l'esperit de Costa, afegint-hi encara detalls que són símbols que diuen més enllà de les paraules, com és ara, l' encens, el fum i les llánties (8).

3.- ESGLÉSIA MATERNAL
La Seu "és figura i símbol de l'Església mater¬nal" (3). Gaudí, segons el canonge poeta, ha revelat el concepte original de la nos¬tra Seu "restablint-hi clar el símbol de l'Església maternal" (10). La catedral és l'Església Mare a dins la diòcesi. Dins el poema surt Maria, “oh gran Verge" (2); però fou en el sermó de la Immaculada de 1904 on Costa uní l'Església Mare amb Maria.

4.- TRES ESGLESIES DINS UNA
És on més s'estén el poeta (4-9), en la descripció de les tres esglésies, una darre¬ra l'altra, que s'anaren construint conse-cutivament a partir, no del Rei Conqueridor sinó del seu fill Jaume II. El poeta parteix molt pedagògicament de la ubicació del poble que seu a la nau cen¬tral. La construcció comencà a l'inrevés.
No crec que es pugui dir amb més con¬cisió i precisió. Només referint-me a l'estrofa 4 que les altres (5-9) van desen¬volupant:
“A les naus, l'Església-poble,
que és ramat del Bon Pastor;
Més amunt, l'Església-mestra,
tribu ungida del Senyor, (5-6)
I al/a al fons, l'Església-glòria,
entrevista en l'esplendor ... " (7-9).

5.- LLUM
Jesús és la “Llum del món". Nosaltres som fills de la llum" que hem de fer créixer mentre vivim.

Al canonge, que anava per a sant, el colpí la claraboia o rossasa, “la rosa més enorme que ha florit l'art ogival" que mideix 11'15 m. de diàmetre (5) i els “finestrals altíssims (que) cla¬men pels vitratges colorits" (6), "tot obert son finestratge deu teixir-hi  vels de llum" (8).

6.- APÒSTOLS I ÀNGELS
L'Església apostòlica i els àngels, missatgers de Déu, no falten en el poema del gran predicador i apòstol que era Mn. Costa. De casa de senyors, conrà sempre el camp del Poble de Déu. “Entre apòstols i grans àngels pel gran absis esculpits / qui del culte i la pregària duen signes exquisits" (6). "Els set àngels qui assisteixen a davant l'Omnipotent ... " (9).

7.- EL BISBE
El bon prevere i admirador del bisbe Campins, que era Mn. Costa, no podia parlar de la Seu sense assenyalar el lloc principal del bisbe, amb paraules que ens poden sonar un tant arcaiques, però que indiquen la principalitat del bisbe en el col-legi de preveres i en l'Església particu¬lar. "Dominant-hi tots els ordres la cadira episco¬pal" (5). “Allà al fons, damunt el trono de mitra¬da autoritat. ... " (7).

8.- DÉU I PÀTRIA
Ens queda a dir una paraula sobre la Pàtria i el Rei Conqueridor. "Canti, doncs, per les centúries Seu tan plena de sentit: / de Déu  canti  les lloances, de la Patria, l’Esperit. ... " (11). Pensa Costa que Jaume I aixecà aquest temple. Per això diu: "És la Seu de les primí¬cies d'aquell Rei Conqueridor: .. /  D'aquell hèroe, d'aquell segle aquí es mostra l’ideal" (2-3).

9.- GAUDÍ
El poema diu bellament que la restauració gaudiniana de la nostra Seu es deu a una explicació dels set ángels que l'arquitecte ha sabut revelar "renovant d'allà dels segles son concepte onginal" (9-10).