CAL TREURE LES LLIÇONS DE LA CORRUPCIÓ POLÍTICA

 Tots em restat perplexes davant dels esdeveniments d’aquests mesos. Ens han obligat, a pesar nostre, a enfrontar-nos amb les zones més fosques de la nostra convivència. També, de la nostra humanitat. Allò pitjor que ens podria passar ara és que no fóssim suficientment crítics per passar de la indignació i del lament més o menys obligat a l’anàlisi lúcida del significat que per a la construcció de la nostra societat mallorquina té el fenomen de la exagerada corrupció que s’ha desvetllat.  Al cap i a la fi, no són extraterrestres les persones que han usat del seu poder legítimament adquirit a les urnes. Són dels nostres. I els hem pogut sentir més d’una vegada blasmar actituds semblants d’èpoques passades, de les quals s’han presentat com els liquidadors definitius. Difícilment podem calibrar el dany moral que l’abús de poder ha infligit a la consciència col•lectiva democràtica i postfranquista.
 L’objectiu d’aquest article no és oferir l’anàlisi que crec freturam amb urgència. I que suposa qualque cosa més que una pàgina al diari. Vol ser, millor, una crida a les persones de bona voluntat, ben nombroses, sense dubte, a superar la indignació i la queixa, la perplexitat i la temptació de concloure que no hi ha res a fer. Aquesta seria la més gran victòria de la corrupció, així, en abstracte, perquè més enllà de les persones concretes, es tracta d’una possibilitat estructural. Una malaltia greu del sistema que amb urgència ha de ser afrontada i eradicada també estructuralment. Per això voldria apuntar, humilment, dues propostes.
 La primera, la urgència d’obrir un debat seré que posi a l’abast de la opinió pública les causes, la naturalesa, els reptes i les possibilitats de canvi que s’obrin al nostre immediat futur. La política és noble. És necessària: el lloc natural de les decisions que ens afecten a tots. No es pot deixar de banda. Ni resignar-se a que no pugui ser d’altra manera de com malauradament ens estam habituant a que sigui. La grandesa de la democràcia, no ho oblidem, és que més prest o més tard, té el coratge de dir les coses pel seu nom. I de posar-les al seu lloc. Basta fer una volta per les nostres costes per veure sense necessitat de massa reflexió que qualsevol temps passat no ha estat millor. Que ara tenim una consciència més clara del que ens interessa. I dels mitjans perquè el sistema que ens hem donat entre tots funcioni. Ho crec amb tot el cor. Cal, però, pensar des del conjunt. No és viable oferir quotidianament una escala de valors centrada en el tenir com a única font de felicitat i desprès voler que no s’actuï en conseqüència. El criteri “si no ho faig jo, un altra ho farà tanmateix” és lògic. Però té efectes letals. I tampoc és bo per a la majoria la convicció que la política és l’art de fer la major quantitat de dobbers en el menor temps possible. Perquè senzillament no és necessàriament així. El homes i les dones que dediquen el seu temps a gestionar la cosa pública mereixen tant el respecte de tots com la confiança en la seva honestedat.
 I això em porta a la segona proposta que voldria fer. La corrupció és una categoria; el corrupte, sempre un individu. Darrera cada atemptat, darrera cada malifeta hi ha un subjecte que pren la decisió de fer el que fa. És cert que avui la cultura dominant no és massa favorable al sacrifici, a l’interés pels altres, a la voluntat de servir. Ho sabem prou. I no sé si hi ha cap institució que pugui tirar la primera pedra. Però més que mai és urgent retrobar la pròpia dignitat en la fidelitat als valors que configuren allò més humà de la humanitat. Malgrat no sigui la moda, malgrat les propostes de sentit passin pel triomf sense mirar els mitjans, malgrat la raó instrumental continuï essent la raó que ens domina, malgrat trobar-nos immersos en un tipus de societat que castiga als marges la humilitat, la justícia, la autèntica llibertat, malgrat tot això i molt més que cada un podrà afegir, no ens hem de cansar de recordar que l’opció per viure d’acord amb el do, en definitiva, per l’amor concret, purifica l’aire. I que els qui ho fan, encara que molt sovint es trobaran ben sols, convé no es cansin. I tenguin l’absoluta certesa que el futur és seu. Que val la pena. Perquè ser persona, encara avui, passa indefectiblement per la resistència a allò que està de moda. I per la voluntat de fer del rostre de l’altra, en la seva infinita feblesa, el lloc de la veritat.

Teodor Suau i Puig