¿ÉS LA NOSTRA UNA SOCIETAT ADOLESCENT?

            Les societats, com les persones, també tenen el seu moment. És el que es sol anomenar el “world time”, el temps del món: un conjunt de trets que condicionen gairebé de manera inconscient les actituds i els comportaments dels membres d’una determinada època històrica. I que, a la vegada, serveixen per a distingir-la de totes les altres. Trets que són prou perceptibles a la mirada atenta: llegir el diari, veure la T.V., anar a comprar a una gran superfície, parar esment a les reaccions dels nostres veïns...

            Des d’aquesta perspectiva, em sembla que la nostra societat espanyola, amb totes les matisacions que demana l’expressió, és una societat adolescent.

            El temps social és molt més lent que el temps biogràfic, encara que la vertiginosa velocitat actual imposada pels avenços tecnològics pugui semblar el contrari. I no ens convé oblidar que nosaltres tot just hem sortit d’una època, el franquisme, que pot ser definida com a infantil: tutelada, dirigida, controlada, fortament ideologitzada, amb uns models de referència ben explícits, fora dels quals no existia cap possibilitat alternativa, etc. etc. Problemes que altres societats europees resolgueren al segle XVIII o immediatament després de la segona guerra mundial, aquí començaren a plantejar-se amb la transició a la democràcia. Massa poc temps, doncs, per haver arribat a una maduresa discreta. Massa hem fet.

            Però convé tenir les coses clares: no convé confondre allò que és un moment necessari en el procés amb allò que mereix ser proposat com a meta desitjable.

            Vet aquí alguns –només alguns- dels fets que hem fan pensar en una societat adolescent.

            La sobrevaloració cultural del sexe, presentat com a experiència clau de la felicitat, sense altra limitació que la voluntat de fer sempre i en tot moment el que m’agrada. En dramàtic contrast amb la realitat, tan enfora de les pel·lícules i de les sèries de la T.V.

            L’obsessió pels propis drets en perjudici dels deures, reduint la solidaritat a moments estrictament puntuals de la vida i cercant sempre un culpable (l’Estat, les institucions, els altres...) de la nostre incapacitat social de resoldre els problemes amb dignitat.

            La necessitat constant de trobar la identitat en el rebuig i la diferència, convertint el diàleg, sobre tot els debats públics, que creen opinió i marquen estil, en una pura juxtaposició d’opinions, mai argumentades, sempre mantingudes amb força, encara que sense raó.

            Sobre tot, la creixent violència, tan típica de l’adolescència com a sistema d’afirmació, que substitueix qualsevol altra forma de relació fonamentada en l’educació, la importància de l’altra pel fet de ser altra, la capacitat de renunciar a un plaer momentani per un gaudi més intens... però més tardà...

            N’hi ha molts d’altres. No passa res, si som capaços d’entendre que ens trobam en procés. En una etapa de la construcció de la nostra societat. Que cal superar precisament en la direcció que senyalen les nostres patologies. Però que hem de tenir el coratge de dir-los el que són: patologies. L’adolescència és una etapa fascinant... al seu moment. Si algú s’hi queda, acabarà per esdevenir un monstre. No ens hauria de passar!

            Teodor Suau Puig