PERDONATS

            He de reconèixer que m’ha costat molt de temps arribar a entendre que saber-me perdonat era vertaderament una gràcia. Immers com tots en la cultura capitalista que fa de l’èxit el criteri clau de la vida i de la mort, al fons, el perdó em emblava sempre qualque cosa de negatiu. Una mena de recuperació d’uns drets que havies perdut per la teva culpa i que suposava reconèixer-te culpable davant del o dels qui et feien la gràcia de no exigir-te allò que amb tot dret era el seu dret. Sempre et situava en inferioritat de condicions davant del qui et perdonava. Una relació desequilibrada, que obligava a haver d’agrair una cosa que no mereixies. S’apropava a un gest de superioritat, mitjanant el qual el que quedava clar era la bondat del qui perdonava i la malicia del perdonat. Al fons, confonia el perdó amb la condonació d’una culpa. On la culpa ocupava el lloc primordial.

Situat al nivell de la fe, l’excessiva insistència en el pecat més que en la gràcia, propiciava una actitud clarament submisa a un Déu més atent als seus drets que a la voluntat de fer-te cada vegada més aprenent de l’art de ser lliure, per tant, més persona. Que això fos considerat un orgull impropi de la relació amb Déu, agreujava encara més la consciència de deute com a fonament de la millor manera de situar-te davant d’Ell. I no m’acabava d’agradar gaire. Tot i que m’esforçava per vèncer aquests sentiments. Al cap i a la fi, tampoc estava massa convençut que la majoria de persones fóssim tan dolentes per haver de reconèixer-nos sempre en deute amb els altres, amb nosaltres mateixos i amb el Senyor. Recordo que una  vegada vaig dir al nostre Director Espiritual del Seminari, una bona persona, que m’agradaria definitivament deixar la meva vida de pecat i com Sant Agustí o Sant Pau arribar a una conversió total i definitiva. Ell em va mirar de prim compte i em feu. “Teodor, que no veus que ni tan sols fas la mida d’un bon pecador?”. Llavors no em va fer cap gràcia. Ara veig que tenia tota la raó. Entre altres coses, perquè allò que nosaltres consideràvem pecats horrorosos es circumscrivien a dos manaments molt concrets del decàleg, mentre que allò altra que la vida m’ha ensenya a considerar ofenses reals al nostre Déu, en sentíem parlar ben poc... Si afegim que la fragilitat de la persona humana massa vegades ens instal·la en l’error més que en la malvolença, en el desig més que en la realització, en la impotència més que en la capacitat de fer allò que voldríem, restarà encara més clara la necessitat d’una conversió prou radical també en la manera d’entendre el binomi pecat/perdó.

            Cal afegir un altra element important. La progressiva desaparició de la consciència de pecat en la nostra cultura no ens ha apropat més a la fraternitat ni a la tolerància. Ens ha duit directament a la violència. I a l’engany. A la corrupció. Tots som innocents. Però cal cercar sempre un culpable per poder quantificar el grau de la pena i satisfer-la. Pena econòmica, naturalment. Mai exigència de conversió i canvi en la manera de fer i de ser. Per això, gairebé ningú demana ja perdó, perquè no es sent amb obligat amb ningú. En tot cas, serà sempre ell o ella el qui veuran els seus drets conculcats. Drets, que gairebé mai es corresponen amb altres tantes obligacions... L’espiral s’enlaira més i més amunt i la reconciliació no es produeix.

            Com en tantes altres circumstàncies, el que cal és canviar de perspectiva. Cal canviar el punt de mira. I aprendre a veure les coses tal com ens les ensenya l’Amor sense límits, que possibilita una lectura des de la realitat, per tal de transformar-la. I humanitzar-la.

            Si ens aturem un moment a contemplar la nostra pròpia biografia –no cal anar molt més lluny- tot d’una comprovarem que nosaltres vivim del perdó. Un perdó, però, sempre tàcit, silenciós, atorgat graciosament, sense que se’n adonin gairebé ni el qui perdona ni el perdonat. Què és la vida de l’adolescent sinó una constant experiència de perdó? Per part dels seus pares, quan tenen la capacitat de no posar-se excessivament nerviosos davant de les exigències tan sovint exagerades d’autonomia, de separació, de fuita... Per part dels mestres, dels ensenyants, que es veuen en tantes dificultats per mantenir una relació productiva amb ells/elles... Per part del mateix adolescent, que ha de saber perdonar la inexperiència dels pares, el seu aprenentatge sense possibilitat de recuperar una assignatura tan difícil com és la de l’educació dels fills... per la qual ningú els ha preparat... Quan jo he estat capellà jove, arrogant i segur de les meves raons, tantes vegades esdevingudes crítiques contra l’autoritat més immediata, el meu bisbe, el meu rector... i aquests han sabut callar, esperar, mantenir la confiança... Quantes vegades m’he equivocat i he fet, sense voler, el mal a persones ben concretes, que no m’han tractat com mereixia la meva inexperiència o la meva ineptitud... i han sabut distingir entre la persona que jo era i l’acció que portava a terme... I les persones que han estat la ocasió dels meus aprenentatges en la relació, en la pastoral, en les escoles... i han tingut l’elegància de no retreure’m la suma de les meves equivocacions com si fossin la totalitat de la meva forma de ser... Podria seguir i continuar fins a l’infinit. Cada un podria fer la seva llista. Seria ben terapèutic pel nostre orgull. Però sobre tot, seria un bon fonament a l’experiència que vivim del perdó. No de bades i ple de seny, el Bon Jesús li va contestar a Pere quan aquests li preguntava per la quantitat del perdó. I li va explicar sense massa paraules el secret: setanta vegades set. És a dir: sempre. Perquè no hi ha amor si no hi ha perdó. I tal vegada el perdó graciosament donat, sense preus a pagar, sigui una forma molt exquisida d’estimar...

Teodor Suau i Puig