¿UNA CULTURA DEPREDADORA?

            Mallorca fa temps s’ha convertit en una societat depredadora. Massa temps. Les classes dirigents, depredadores dels mitjans de producció, sobre tot del medi natural; les dirigides, depredadores mitjançant un consum fora de tota proporció que, insaciable, exigeix més i més tenir per poder més i més consumir.

Això no passa de bades. Té repercussions concretes que ens afecten a tots. I que ho fan de manera totalitzant: toquen la qüestió del sentit de la nostra existència. Per tant, de la nostra felicitat.

            Avui coneixem perfectament les coordenades on s’inscriu la construcció del teixit social mallorquí i, al seu interior, el projecte de vida que cada un es veu obligat a elaborar. Son aquestes:

-          els diner com a contingut del sentit de la vida (és bo i val tot allò que produeix un guany) i de la mort (no hi ha problema en destruir si això produeix un guany)

-          la corrupció com a sistema socialment assumit per tal d’arribar al màxim de diners en el menor temps necessari.

Crec que l’anàlisi és compartida per gairebé tothom, a la nostra terra. En el que diferim és en la seva valoració.

            Posaré un exemple de les conseqüències del que acabo de dir: la cultura entre nosaltres.

            Entenc per cultura una constel·lació d’idees, referents simbòlics, valors i pautes de comportament que s’articulen entorn d’un mite i és assumida per un col·lectiu social.

En el nostre cas, el mite són els diners. I la forma d’adquirir-los, el contingut de la resta. Això és el que distingeix la nostra situació d’altres èpoques passades.

            Les manifestacions d’un semblant sistema cultural són plurals. Totes cristal·litzen en la proposta d’un estil de ser i de fer que jo definiria també com a depredador.

            La producció diària dels mitjans de comunicació socials, un dels referents més definitoris de qualsevol forma cultural actual, ens ofereixen un bon punt de partida per a la reflexió. Intentem esbrinar algunes de les línies de fons que els caracteritzen, amb totes les excepcions que sigui de justícia tenir en compte.

            En primer lloc, la negació com actitud de fons davant del que passa i ens passa. Vull dir: l’objectiu és sempre mostrar allò més negatiu de les situacions, de les persones i de les coses. Per tal que el lector no arribi mai a pensar ni d’enfora que el llistó de mediocritat suprema sota el qual vivim instal·lats pugui ser superat. Sols és bo-bell-vertader allò que prèviament s’ha decidit que ho sigui. I la referència s’estableix a partir de la seva capacitat de reforçar l’horitzó cultural depredador. Es confon judici crític amb selecció interessada dels aspectes que, aïllats, palesen la negativitat de les persones i de les institucions. O proven aquelles afirmacions/negacions que són proposades. Atès que cada nova aportació s’ha de conquerir quotidianament els lectors, perquè vivim en un temps accelerat on tot és efímer, també constantment s’ha d’augmentar el nivell de negació i del seu sinònim: la violència. És la única cosa que realment atreu i crida l’atenció. L’espiral no deixa d’expandir-se: ho deia no fa molt Coto Matamoros en un programa del “corazón”: de la televisió “basura” hem passat ja a la televisió “sang”; dels articles que es proposen crear opinió, tan necessària, es passa sense solució de continuïtat a l’insult i a la desautorització de l’altra, considerat sempre enemic i ja no adversari, amb el qual sigui possible compartir al menys un bocí de veritat. No perquè en realitat sigui o deixi de ser enemic, sinó perquè convé que ho sigui. O perquè els vertaders enemics públics restin amagats. Sempre segons el moment per on passa la corrupció.

La llibertat d’expressió, conquesta sagrada dels ultimíssims temps i pilar clau de la democràcia formal, passa per la quantitat de diners que hi ha en joc. I, si tens la mala sort de que et toqui ser destruït, si vols reivindicar-te, per la quantitat de que disposes en el teu compte corrent. Ja no es raona el que es diu. Les opinions s’imposen segons el grau de violència amb que cada un és capaç de presentar les seves afirmacions o negacions. I no hi ha possibilitat de defensa. Perquè no hi ha voluntat honesta de construcció social entre tots. Sols interessos.

Tal vegada la cosa més trista sigui que tot això es va convertint en el que Eric Fromm anomenava el subconscient col·lectiu d’una societat: aquells valors que mai explicitats del tot ni obertament defensats determinen, però, la forma d’orientar el projecte vital. Esdevé l’ideal pràctic ofert a les noves generacions. La llei del més fort acaba per imposar-se com a sistema de gestió de les relacions socials. I ens trobam immersos en una greu contradicció: per una part, mai com ara s’havien defensat la llibertat, la igualtat, la solidaritat, la tolerància, el diàleg i la participació. Mai com ara hom havia tingut el coratge de denunciar la brutor que s’amagava en les institucions fins ara quasi sacralitzades. Mai com ara el tenir i el poder havien estat considerats els únics valors reals.

            Jo som un home d’església. Malauradament, la meva institució no es troba exempta dels mals que acabo d’exposar. Hauria de saber lluitar amb més coratge contra una semblant manera d’organitzar les relacions socials. Contra la corrupció. A favor dels qui pateixen la corrupció i no tenen veu. Per fer-ho, hauria de ser més honesta i més valenta. A mi m’agradaria que ho fos. I agraeixo fondament el coratge dels meus germans que son capaços d’accions en aquest sentit. Però a vegades penso si els qui ens recorden amb tanta raó les nostres culpes no podrien aprendre la lliçó i evitar caure en allò que les esglésies cauen quan dominen les societats. La història és mestressa de la vida per a tots.

            Em sembla que basta el que he dit fins aquí per explicar allò que entenc per cultura depredadora: aquella forma mental que es correspon amb l’actitud destructiva de la realitat.

            Veure’n les conseqüències, explicar-les, encara indignar-se una mica i mirar de compartir boca a boca petites accions alternatives és l’única cosa que em sembla possible i el que s’ha convertit entre nosaltres en ineludible.

Teodor Suau

Serra d’Or