UNA MINORIA CRATIVA

            Vet aquí és una expressió del Papa  Benet XVI, en un dels discursos del seu viatge a la República Txeca, al setembre de 2009.

En el context, diu:

            “Jo diria que normalment són les minories creatives les que determinen el futur. En aquest sentit, l’Església catòlica haurà de fer un esforç per entendre’s a ella mateixa com una minoria creativa que posseeix una herència de valors vius i actuals”.

            Més endavant, afegeix:

“L’església ha d’estar present en el debat públic... jo diria que el primer d’aquests debats és el diàleg entre agnòstics i creients. Ambdós es necessiten... al catòlic no li ha de bastar tenir fe; ha de romandre en una constant recerca de Déu; més encara: és en el diàleg amb els demés on ha de retrobar-se amb Déu de manera cada  vegada més profunda”.

            És un diagnòstic molt lúcid, que proposa a la vegada l’itinerari per a l’immediat futur. Cosa molt d’agrair en aquests temps de dificultat.

            Es tracta també d’una proposta molt pràctica. Que com totes aquelles que neixen de l’interés honest per l’evangeli, demana conversió. Conversió en el sentit més propi de l’etimologia d’aquest mot, que en la llengua original del Nou Testament, exigeix el canvi de la mentalitat. Denota una manera nova de situar-se en el sí de la història. Sols la realitat, feta experiència en la contemplació, és el lloc de trobada amb la veritat. No oblidem que per a tot cristià, la veritat és Crist, l’Amor sense límits amb nosaltres, i per això el nostre Déu: l’objecte de la nostra més radical estimació. Amb els ulls posats en Ell (opcions, actituds, paraula, mort i resurrecció...) podem nosaltres a la vegada esbrinar els àmbits de la conversió necessària i rebre-la com un do.

            Massa sovint, però, dona la impressió que sempre son els altres els qui necessiten conversió. Que són ells els qui han de deixar el seu lloc per acostar-se al lloc on nosaltres ens trobem. Que de valors, costums i comportaments, sols els creients en tenim la darrera paraula. I no és així. Tots em d’aprendre de tots. Perquè tots podem aprendre de tots. Així ho feu Jesús quan era entre nosaltres.

            No vindria malament recordar aquí les paraules d’una altra papa, Pau VI, bon intel·lectual, també, com l’actual. Parlava molt sovint del diàleg, aleshores també necessari i igualment difícil. Parlava el papa, en una expressió feliç, del diàleg socràtic, que ell definia com a resultat de tres conviccions: jo mai estic en possessió de tota la veritat; tothom em pot ensenyar qualque cosa; de les dues propostes confrontades, hom en pot treure una de millor. Tal vegada podríem afegir-ne una quarta, en forma de pregunta: què estic jo disposat a sacrificar d’allò que és meu  per tal que, plegats, puguem arribar a una posició comuna.

            Però el papa Benet va molt més enllà.

            Ens diu que és en la experiència del diàleg que el creient trobarà la oportunitat d’aprofundir la pròpia experiència de Déu. Al cap i a la fi, allò que el cristià ha d’aportar als altres és qualque cosa que  per a ell ha estat bo. Suficientment bo per haver orientat la seva vida de forma radical vers un determinat amor: la passió per el Déu Trinitat conegut en Jesucrist; tastat i aprofundit gràcies al seu Esperit. Precisament el pecat del cristià pot ser oblidar que la fe és sempre per els altres. Que a nosaltres ens ve del testimoni tramés per una comunitat i que es desplega necessariament vers la societat i el món. Fins al punt que, des del llibre dels Fets dels Apòstols, el criteri verificador de la qualitat cristiana d’un grup és la seva capacitat d’augmentar el nombre dels qui participen de la fe. És a dir: per la seva capacitat evangelitzadora.

            Així, doncs, per poder ser una minoria creativa, convé no perdre de vista algunes coses.

            La primera, una clara consciència que ser “minoria” no és cap cosa dolenta. Ans el contrari, la condició de possibilitat per arribar a ser significatius en un món globalitzat on les coses es valoren en darrera instància per la seva capacitat de provocar experiència i no sols sensació de plaer. Tot intent, doncs, de recuperar una posició hegemònica en la societat, centrada en la massificació i el nombre, no podrà ser mai considerada en la línia establerta per el papa.

            Desprès, em sembla que per ser creatius s’ha de tenir una especial obertura a la realitat. A tota la realitat i a cada un dels elements que l’estructuren. No pot ser selectiu d’allò que li convé a una persona o un grup. Perquè entenc per creativitat la capacitat d’oferir punts de referència inèdits a l’hora d’obrir en cada ara i aquí espais per a la bellesa, la bondat, la veritat. L’obertura que pren nota del que passa i ens passa, sense judici previ ni precompressió, que cerca amb totes les forces l’espurna amagada de Déu en tota vida, molt especialment en tota vida rompuda, malmenada, i es deixa empènyer vers el desconegut, és la traducció d’allò que diu la paraula de Déu: “Jo faig noves totes les coses”. No tenir por a la novetat, quan aquesta és resultat de la recerca honesta del Déu insòlit i sorprenent, que es mostra en el rostre d’un crucificat,  vet aquí una bona actitud per arribar a ser creatius.

            Encara: la creativitat manté un lligam molt fort amb la confiança en les possibilitats del missatge que volem transmetre. Sobre tot, en el miracle constant que suposa posar en el cor de la realitat i de la persona la Paraula del Senyor. Sembrar-la, havent preparat la terra de la millor manera possible, deixar que creixi i transformi, saber esperar, segons la sagaç aportació de l’evangeli: “som servents inútils, hem fet el que havíem de fer”. No valorar per els resultats, sinó per la constància en la proposta. I en la constant revisió de les actituds i de les estratègies a la llum del mateix missatge. Altres tantes coses necessàries per ser creatius.

            Per acabar: ser creatius vol dir estar disposats a rectificar. A refer, a repensar, a reelaborar mediacions que en altres temps han estat útils. Però que, havent canviat les circumstàncies, ja no ho són tant. El nostre, és un món que passa. I coses que se’ns han presentat com a eternes i immutables, són de fa vuit dies. La història de l’Església, portada en la seva dialèctica de gràcia i pecat, prova amb escreix la voluntat de la mateixa Església en “treure del seu cofre coses noves i coses velles”. Per què no ho hauríem de fer avui? Quan de segles fa, per exemple, que els bisbes són elegits de la manera que es fa ara? Quans, que Sant Tomàs fou condemnat per poc de fiar i, desprès, convertit en llibre de text per a tots els centres d’estudis de la cristiandat?

             Però hi ha, a l’altra extrem, un perill que ens afecta a nosaltres creients: l’actitud dogmatista i fonamentalista, que en la seva ignorància es presenta com a posseïdora única d’una veritat absoluta. Els qui defensen aquesta postura cauen en un doble error: són selectius (sols repeteixen allò que els convé i els agrada) i són tancats (mai es molesten en fer allò que deia Ignasi: posa’t en el lloc de l’altra, atent sempre a assumir tot el que puguis de la seva proposició). El resultat és nefast. A una imatge dura i allunyada de la misericòrdia, s’hi afegeix la mania de jutjar-ho tot i condemnar allò que no s’adiu amb les preses de posició preestablertes i gairebé mai sotmeses a la crítica del procés de la creativitat. Impedeixen tot intent de creativitat.

Teodor Suau i Puig