ESGLÉSIA CATÒLICA I SOCIETAT CIVIL

ESGLÉSIA CATÒLICA I SOCIETAT CIVIL

            És un tòpic avui entre els agents culturals del món europeu la idea que l’església catòlica s’ha convertit en el gran enemic de l’estil de vida occidental. La oposició de la jerarquia catòlica al matrimoni homosexual, a la despenalització de l’avortament, a les noves formes de família emergents, a la lluita contra la sida i a la llista que cada un pugui confeccionar es confonen amb la voluntat de restaurar una societat sotmesa al poder eclesiàstic, repetició de l’estil d’un passat execrable, segons la lectura oficialista que hom en fa. A Espanya, tot just sortits de l’experiència franquista, això cobra violències encara més intenses que a la resta dels països de la sempre fascinant “vella Europa”, a la qual, tanmateix, tenim la sort de pertànyer.

Que ens trobem en un procés particularment interessant, ningú ho dubte. Parlar-ne és la única manera d’exorcitzar els també vells dimonis de sempre: la moda, que impedeix ser objectius; la dictadura subtil d’allò culturalment o políticament correcte, les mil cares de la por, que impedeixen dir el que convindria dir i assetjar solucions lúcides... Parlar-ne, encara que correguem el risc de l’error –el primer dels drets humans!- o de la imprecisió filla de l’apassionament, esdevé avui una obligació que no podem defugir.

            Els tòpics, d’entrada no ofereixen garanties de futur. Perquè expressen interessos inconfesses. Que, quan aconsegueixen convertir-se en pautes dominants, sempre són interessos dels qui dominen la situació. Cal tenir el coratge d’anar contra els tòpics. I proposar lectures alternatives a les assumides per la majoria.

            Avui entre nosaltres es proposa el retorn al paganisme com a antídot als mals causats per segles de cultura cristiana.

            No hi ha dubte que el paganisme exerceix i exercirà una gran fascinació a causa de la seva valoració de la natura original, ingènua, transparent i neta; de l’afirmació de la vida més enllà de qualsevol adjectivació; de la joia de l’hedonisme i el narcisisme, considerats la condició necessària per la tolerància, l’obertura a l’altra, la voluntat integradora. A qui no li agrada un estil de vida amb aquests ingredients?

            Només té una mancança (al cap i a la fi, les coses es mostren en la seva realitat sols després d’haver passat l’examen dels seus límits): la pèrdua, el dolor i la injustícia.

            El paganisme, en les seves formes clàssiques, tal i com el coneixem en el passat, és una oferta per a triomfadors. Per a persones de la petita franja que controla el tenir i el poder. No de bades fou eficaç en societats on la majoria eren esclaus. Que treballaven pels altres. I no de bades generaren també filosofies i religions per els desposseïts. Una de les quals fou, encara que hi hagi un gran esforç per oblidar-ho, el cristianisme. L’exaltació del cos, l’oblid del fracàs i de la fragilitat de la vida humana, l’emmascarament de la injustícia i del patiment dels desvalguts, troben ràpidament el seu contrapunt en la mateixa realitat que es pretén exaltar. No és una possibilitat per a gent amb un poder adquisitiu magra, més que en les seves caricatures més dures. No crec que serveixi per els temps durs que ens esperen.

            A l’altra extrem, hi trobem els fonamentalismes. Sempre presentats sota formes simplistes i, per tant, fàcilment assimilables, en contraposició amb allò que es critica a la mateixa societat de la qual, de fet, viuen i que els permet la propaganda sense obstacles, com manen els cànons. Una societat que es condemna com a corrupta i corruptora. Que s’ha de regenerar, al preu que sigui. Algú ho ha dit no fa molt: “Amb les vostres lleis us dominarem; amb les nostres, us farem desaparèixer”. Ja ha passat altres vegades. Desgraciadament, els fonamentalismes de qualsevol casta tenen les mans tacades de sang. I del que es tracta és que desaparegui la sang d’una vegada per a sempre com a forma de resoldre les tensions socials.  

            Estic convençut que la nostra societat actual té moltes coses dolentes: exactament igual que les que ens han precedit fins al dia d’avui. Però és una anàlisi manipuladora la que menysprea els grans avanços que em aconseguit a força de lluites i de paciència. Som una societat oberta, qui ho pot dubtar. Que cerca. Que s’esforça en respectar l’altra i que té una consciència cada vegada més clara de les seves pròpies limitacions. El camí de la confrontació acrítica, de la demonització de la diferència, del llançar per la borda una tradició multisecular, capaç de vehicular la saviesa que ens constitueix com a europeus, no és el camí més apta per sortir dels mals que ens afligeixen. Sols una lectura interessada pot menysvalorar el paper del cristianisme en la configuració dels valors que fonamenten els drets humans. I la importància dels milers d’homes i dones que, en nom de l’evangeli, han donat les seves vides en l’intent de deixar un món més bo, més bell i més vertader als qui ens segueixen. Reduir el mosaic a una sola de les seves múltiples pedretes es troba a l’origen de la destrucció del mosaic. La gràcia del qual es desplega precisament en això: en ser el resultat d’innumerables aportacions. Cada una de les quals, en sí mateixa, és insignificant.

Caldria, doncs, recuperar la voluntat de mirar el conjunt. De no deixar res fora de la nostra contemplació. Sobre tot, de no perdre energies en destruir enemics equivocats. El que val per a tothom sense excepció. En aquest sentit, cal repetir una vegada més el vell principi: no ens trobem avui sobrats de persones de bona voluntat. Ni d’institucions lúcides. Ni podem permetre’ns el luxe de destruir alegrement. Un canvi de tarannà en aquests principis de segle ens vindria a tots molt bé.