Homilia de la Purísima 08.12.2010

HOMILIA EN LA MISSA ESTACIONAL DE LA CONCEPCIÓ IMMACULADA DE SANTA MARIA SEMPRE VERGE

La Seu, 8 de desembre de 2010

   Estimats gemans:

   Celebra en la gojosa solemnitat d’avui el nostre Bisbat la seva patrona principal, i així en el propi de la Litúrgia de les Hores per a la nostra Diòcesi saludam Maria amb un himne que per honrar el misteri de la seva Concepció Inmaculada li va cantar un dels més il·lustres canonges que han honrat aquest Capítol, el Servent de Déu Miquel Costa i Llobera: “Pura com ploma d’àngel és la neu / qui resplendeix al sol mai trepitjada; / però més pura sou als ulls de Déu, / oh Immaculada! / Net és el cel si pel claríssim blau / ni una boirina volandera sura; / però més neta excelsitud mostrau, / oh tota pura!”

   D’entre les moltes coses que la força expresiva i conceptual d’aquestes imatges ens suggereix relacionades amb el ser humà i amb la seva conducta, podríem comentar-ne una i seria sens dubte la que meresqué del Bon Mestre la sisena de les Benaventurances: “Feliços els nets de cor, perquè ells veuran Déu.” Netedat que significa, i implica, molt. Simplicitat de cor, en primer lloc davant Déu, sabent el que som i el que podem ser per les pròpies forces, res sense Ell, puresa d’intenció, sense segones ni terceres intencions ni cartes amagades enlloc, sinceritat amb els altres i mirada i, per extensió en tots els altres sentits, mirall dels sentits interiors, que no vulgui ni pretengui de ningú la utilització egoista, la exclussivitat interesada i encara només l’amor propi ni res que desdigui de l’amor vertader, autèntic, a Déu i als germans.

   Com contrasta, germans, aquest quadre del que és Maria, i estam cridats a ser els cristians segons la paraula de Jesús, amb el quadre que ens oferia la primera lectura, descripció de la humanitat pecadora quan ha perdut la intimitat, la gràcia, l’amistat i el favor de Déu! Tot és, en canvi, dissimul, excusa, defugiment de la pròpia responsabilitat… I per què? Amb l’únic ridícul objectitu de tapar, d’amagar, una nuesa tanmateix impossible d’ocultar, el ridícul de la buidor i del no-res, de la misèria que portam dedins. Trista condició, com diuen els Pares, de l’home sense Crist!

   I aleshores apareix Maria, albada d’una humanitat completament nova, que ens fa rompre a cantar en el salm al Senyor “que ha fet obres prodigioses”. Amb raó ho podem fer i ho hem de fer. Com ha canviat l’home de la primera lectura a la segona! Pareixen els models completament distints i és que gairebé ho són, salvat que la imatge de Déu no s’havia esborrat del tot per la primera caiguda i les moltes de successives que hi ha hagut i hi ha dins les vides personals i les històries de les societats i els pobles sencers.

   Però la descripció de Sant Pau no és una utopia, podem ser “sants i irreprensibles” per la gràcia de Déu i pels mèrits de Jesucrist, igual que per ells fou Maria preservada del pecat, de tot pecat. Hem de reconèixer i confesar amb Ella que tot ho devem a la seva misericòrdia, sia preventiva, sia que ens perdoni en haver caigut. Ella experimentà la primera, sabé reconèixer-la i confessar-la i volgué ser-li fidelíssima en cada instant de la vida, en cada alè, fins a participar d’una manera única en el sacrifici de la creu. Per això ho féu també en el goig de la resurrecció i en els primers moments del camí de l’Església, acompanyament que no s’acaba, ja que n’invocam el patronatge i experimentam la seva cura maternal. Ho hem recordat i ho reconeixerem, en donarem gràcies al Pare en el prefaci, l’inici de la solemne acció de gràcies que és l’Eucaristia, centre, font i cimal de tot el culte cristià, de l’únic culte realment agradable a Déu Pare Omnipotent, perquè és el misteri pascual del seu Fill, sacrifici de la seva passió i mort que ha acollit ressuscitant-lo d’entre els morts.

   Demanem, doncs, germans, per la intercessió de Maria ser sants amb aquella caritat, que a diferència de la nuesa de la caiguda, “cobreix una multitud de pecats”, “irreprensibles en l’amor”, perquè ho siem abans al fons del cor. Sense paranys ni lloses per a ningú, amb puresa d’intenció, amb netedat de cor, amb transparència amb Déu, a qui la condició pecadora, ho hem vist també, pretén ridículament enganar, i no solament aquesta en estat directe, podríem dir, sinó fins i tot la farisaica o falsament religiosa. I amb els germans, mai utilitzats per satisfer en altres paraules del mateix Servent de Déu “un gust miserable, un interès mesquí, un punt d’honor mal entès”.

   Hermanos, la solemnidad de la Inmaculada nos presenta un lienzo de incomparable belleza que los artistas se esforzaron en representar y lo lograron en buena medida con las palabras como hizo el Siervo de Dios, canónigo poeta, o en los portales y retablos de nuestra Seo, y en la misma capilla de la Purísima. El mensaje del Señor que nos predicó las bienaventuranzas y nos invitó a vivirlas y quiso constituir un pueblo y ganarlo para el Padre, dedicado a su culto y “a las buenas obras que determinó que practicásemos” es claro y diáfano como la pureza de corazón que demanda para servirle, única con que podemos llegar a verle en la vida futura y aun en esta, descubriéndole en la verdad de las cosas, de todas las cosas y de todos los seres, en la verdad del hombre y de la naturaleza, imágenes de Dios, cada uno a su modo, pues la persona humana es la más excelsa por participar de la razón e inteligencia.

   Seamos, pues, puros y limpios de corazón, de una pieza, sin dobleces ni malas artes propias solo del enemigo de nuestras almas. Sirvamos a Dios con un corazón lleno de Él, que no piensa sino en sus designios y que sabe leerlos en la vida, a imitación de María que así lo meditaba. Y solícitos con los hermanos como Ella, empezando por el más exquisito respeto a su intimidad, a sus conciencias, a sus personas, siendo sus servidores en lugar de servirnos de ellos para nuestros fines y efectos, aunque pretendamos justificarlos falsamente.

   Continuemos, pues, con la celebración de la Eucaristía, pidiendo estas gracias por la intercesión de nuestra Madre y por todas las necesidades de la humanidad entera. Recordemos que acaban de cumplirse doscientos cincuenta años de la declaración de los Reinos de Castilla con los Reinos de Aragón “a ellos anejos e incorporados” por el patronazgo común de María en el singular misterio que hoy celebramos, en quien seguimos confiando en los interrogantes del presente al igual que nuestros antepasados en aquella hora de incierta transición a la modernidad. Y por las necesidades de nuestra Iglesia diocesana, de la que es principal patrona.

   Por todo ello, concluimos con nuestro canónigo poeta en la imagen de resonancias de los Cantares bíblicos y del gran autor de nuestro siglo de oro, profundo filósofo en poesía (Ausiàs March): “Lliri entre espines a l’ermàs aspriu / amb son aroma els viadors encanta; / talment entre les verges vós floriu, / oh tota santa!”

   ¡Oh María concebida sin pecado, rogad por nosotros que recurrimos a vos! Así sea.