Nadal 2010

HOMILIA EN LA MISSA DE LA NIT DE NADAL

La Seu, 24-25 de desembre de 2010

Estimats germans:

         La litúrgia de l’Advent, la que hem viscut fins fa unes hores amb les primeres Vespres de Nadal, ens ha ensenyat a viure en l’expectació i fins i tot a desbordar d’alegria i exultar d’esperança. Preparant-nos, és clar, a reviure el gran fet històric de l’Encarnació i el Naixement del Senyor Jesús. Aquest és el principi de la nostra salvació, perquè Déu ha entrat en la història humana, li ha portat i ens ha portat la joia de la salvació. Pensem només que sense l’Encarnació, sense compartir en tot la nostra condició humana, tret del pecat, hauria estat impossible el seu Misteri Pasqual que ens salva. No hauria compartit la sort de la humanitat miserable, pacient i mortal per a poder-li merèixer i obrir el camí de l’esperança de la vida sens fi amb la seva resurrecció gloriosa.

         Però la nostra consideració seria incompleta si només miràvem el passat, encara que de manera agraïda, o ens acontentàvem de considerar-ne l’actualització sacramental, certa, segura i efectiva ací i ara, en els cors de tots els qui la voldran rebre. La nostra esperança, emperò, no s’atura aquí. Va més enllà. I per això tot l’Advent ha estat un sospir per la segona vinguda del Senyor. També amb accents d’eufòria, que ens convidaven a l’optimisme per l’alliberació definitiva.

         Sí, germans, la celebració del Nadal no és completa si no ens projecta vers l’acompliment de la nostra esperança, el que demanam cada dia en l’embolisme que segueix l’oració dominical, el parenostre, a la missa, i en l’aclamació que segueix la consagració en la pregària eucarística. A posta és tan apropiada la rica litúrgia de la Paraula, pròpia de la nostra Església, rica d’elements profètics, i que acull com a moment culminant la proclamació de la Sibil·la.

         El Senyor ve, el Senyor vindrà. En un temps especial per a jutjar, sí. Però, com diu Sant Agustí, a banda que pugui allargar-se molt aquest temps i no sia cosa d’un dia ni de dos, el Senyor ja ha començat a jutjar i ho fa constantment a través de la història. Hem de tenir fe, mirar amb els seus ulls i els del seu Esperit i aprendre a entendre. A entendre els seus signes, la seva presència, la seva voluntat i els seus judicis. En la nostra vida, primer de tot, però també en el nostre poble, en la nostra societat i arreu del món.

         El seu judici és rigorós i implacable, en el sentit de just i exacte, però és alliberador per damunt de tot. El cor se’ns ha d’eixamplar en pressentir-lo i l’hem de desitjar, n’hem de desitjar la vinguda. Perquè serà el descobriment de la seva misericòrdia, el perdó de les nostres misèries, l’alliberament definitiu del llast de les nostres limitacions que no són pròpies de la condició contingent i dependent de la criatura, sinó rèmora del pecat. No fa gaire vèiem en la concepció immaculada de Maria el prototip de la condició humana totalment redimida i alliberada. Doncs bé, el que per a nosaltres va ser un signe en els primers moments de l’existència d’Ella, s’acomplirà per a tots en els darrers moments, recordava en un dels seus sermons el Servent de Déu Miquel Costa i Llobera, canonge de la nostra Seu. Demanem ara altra volta la intercessió maternal de Maria, i la del seu amantíssim espòs Sant Josep, quan els veiem agombolant el Bon Jesuset en l’establia de Betlem, per aconseguir la perseverança sense la qual tots els esforços i projectes de la vida present resulten sobrers, inútils i ridículs. Perquè “puguem mantenir-nos drets davant el Fill de l’Home”: “Oh humil Verge, / vós que heu parit / Jesús infant, / aquesta nit, / al vostre Fill / vullau pregar / que de l'infern / vulga’ns guardar.”

         Només hauríem de tenir por, germans, del judici de Déu si no volíem acollir-nos a la seva misericòrdia. Si refusàvem demanar-li perdó pels nostres pecats, si no confessàvem la seva misericòrdia, si el nostre orgull considerava humiliant acalar el cap davant Ell per a reconèixer les nostres faltes i mancances. Com pot ser mai humiliant reconèixer la veritat del que hem fet i del que som? La veritat no humilia i la humilitat és anar i caminar en la veritat. Per què volem enganar-nos a nosaltres mateixos? Això és el fruit amarg del pecat, única cosa de què hem de tenir por, i de la qual Ell ens allibera. I si perseveram en la petició de misericòrdia i en la voluntat d’acollir-la, tindrem a la fi l’alliberació de què parlàvem.

         Ara podem entendre perquè l’Església ens ha fet sospirar per ella tot l’Advent i ens fa sentir les profecies del final i el judici darrer en la Sibil·la! Celebrem Nadal amb aquests sentiments de goig i esperem i demanem la seva vinguda. Davant l’altar, davant la passió gloriosa i la mort del Senyor que ens salva. A ell que viu ressuscitat i regna gloriós amb el Pare, li direm amb el cor ple de fe i amb la caritat que el seu perdó ha vessat en les nostres ànimes rentades amb la seva Sang preciosa: “Esperam el vostre retorn, Senyor Jesús.” Amén.

         Hermanos, la noche de Navidad en la Iglesia de Mallorca se caracteriza sobremanera porque ha conservado el fuerte sabor escatológico que impregna todo el Adviento. Lo expresa singularmente el canto de la Sibil·la, hace poco declarado patrimonio inmaterial de la humanidad. Nos interesa sobre todo, a los hijos de esta tierra y a los que venís de fuera y compartís con nosotros estos días de gozo y alegría en el Señor hecho niño en Belén, no perder de vista su significado profundo, el anuncio de que falta todavía una futura venida del Mesías, del Señor Jesús, en gloria y majestad, “revelando así la plenitud de su obra” como confiesa y canta la liturgia.

         Su juicio es un juicio de liberación, de liberación definitiva de nuestros pecados y miserias, con la única condición de que hayamos querido acogernos a su misericordia. Él, “que quiere que todos los hombres se salven y lleguen a conocer la Verdad”, siempre nos llamará a lo largo de nuestra vida, no dejará de ofrecernos su gracia y la amorosa invitación a trabajar en su viña, aunque sea en la última hora antes del crepúsculo de nuestra existencia terrena. No le defraudemos, puesto que sería engañarnos a nosotros mismos, confiar en las fuerzas ilusorias, ¡y tanto!, de nuestra soberbia y de nuestro orgullo.

         Abramos, pues, gozosos nuestros corazones a la esperanza en esta noche santa. Recibamos su perdón en los sacramentos que nos dan vida: la Reconciliación y su Pan del cielo, que nos prepara desde su “casa del pan”, que eso significa “belén”, en el nuevo y perfecto “belén” del altar, y digámosle con la primera generación cristiana la invocación que cierra el libro del Apocalipsis y culmina, por tanto, la Sagrada Escritura entera: “Ven, Señor Jesús.” Amén.

         ¡Feliz y Santa Navidad a todos!

         Bon i Sant Nadal a tothom! Molts d’anys!