Homilia en la solemnitat de Sant Sebastià, Patró de Palma 2011

HOMILIA EN LA SOLEMNITAT DE SANT SEBASTIÀ, PATRÓ DE PALMA

La Seu, 20 de gener de 2011

Estimats germans tots:

En celebrar la festa d’un màrtir, com és el cas del nostre patró Sant Sebastià, els ulls d’un observador distant podrien estranyar-se’n a primera vista. Com tanta celebració, des de fa segles, a la nostra ciutat, per un innocent que morí de mort violenta i cruel?

Sabem que la resposta a aquesta pregunta toca el viu al punt més central de la nostra fe, perquè el Rei dels màrtirs, com l’anomena la sagrada litúrgia, no és altre que el mateix Jesucrist, Senyor nostre. I efectivament en celebram la creu i la mort, perquè no foren el seu final, sinó principi de glorificació i vida per sempre en tant que home. Per això, hi associà la condició humana i són igualment el principi de vida per a tots els qui creuran en Ell.

Per això legions de feels cristians de tota casta i condició i en totes les èpoques i circumstàncies l’han imitat i seguit en la mort fins i tot amb alegria, i han vençut les pròpies debilitats, pors, angoixes i vacil·lacions, perquè sabien, n’estaven segurs, que no anaven a la destrucció, sinó a la vida plena de la glòria. En la seva feblesa ha triomfat la força de Crist, com ho agrairem d’ací a uns moments a Déu en el moment solemne de l’acció de gràcies per excel·lència en l’Eucaristia, que és el prefaci.

I per això mateix el poble cristià s’ha alegrat i s’alegra en les celebracions dels màrtirs, capdavanters en la confessió de la fe, germans majors en la glòria, primogènits en el Regne del cel, en la ciutat futura que ens exhortava a esperar el passatge de la Carta als Hebreus que s’ha proclamat com a segona lectura. Sap que la seva mort és fecunda, com la de Crist, “llavor de nous cristians”, li deia a la seva sang  Tertul·lià, aquell apologista del segle III, que visqué abans de la pau constantiniana i que conegué, per tant, períodes de persecució alternant amb els de tolerància de fet.

Però els màrtirs no han estat, germans, únicament principi d’atracció a la fe per a molts d’altres, inutilitat a llarg termini de les persecucions, com feia notar l’esmentat Tertul·lià. En efecte, establerta la tolerància legal per Constantí, en la societat cristiana posteriorment configurada i fins a la contemporània i actual, la conducta dels màrtirs ha estat la gran proclamació que hi ha un poder superior al de l’Estat i, consegüentment, que hi ha una àrea, una dimensió de la persona, en què l’autoritat d’aquest món no té la seva propietat. És aquell “obeir Déu abans que els homes” dels Apòstols Pere i Joan. És aquell “donar a Déu el que és de Déu i al cèsar el que és del cèsar” del mateix Senyor Jesús.

Sí, germans, els màrtirs amb el seu exemple ens ensenyaren que la consciència pertany només a Déu i no a cap poder d’aquest món. En aquest sentit foren en l’origen dels ordenaments jurídics basats en el respecte a la inviolable dignitat de la persona humana i proclamaren amb la vida i amb la mort fins a la darrera gota de sang la llibertat autèntica de les consciències. Com deia el Papa Lleó XIII a l’encíclica Libertas l’any 1888: “[...] Seguir en la societat la voluntat de Déu i complir els seus manaments sense el més mínim impediment. Aquesta llibertat vertadera, digna dels fills de Déu, i que empara amb la màxima distinció la dignitat de la persona humana, està per damunt de tota injustícia i de tota violència [...]. Aquesta casta de llibertat la reivindicaren constantment per a si mateixos els Apòstols, la confirmaren amb els seus escrits els apologistes, la consagraren amb la seva sang els màrtirs en grandíssim nombre.”

Però no parlem, germans, dels màrtirs en passat com si la seva època fos finalitzada. Ens recordava el Papa actual, Benet XVI, en el missatge per a la Jornada Mundial de la Pau no fa gaire, el primer de gener: “Resulta dolorós constatar que en algunes regions del món no és possible professar i expressar lliurement la pròpia religió, sense risc de la vida i de la llibertat personal [...]. Els cristians són actualment el grup religiós que sofreix el major nombre de persecucions per motiu de la pròpia fe. N’hi ha tants que sofreixen quotidianament ofenses i viuen dins la por a causa de la seva recerca de la veritat, de la seva fe en Jesucrist!” El Sant Pare, en aquest importantíssim missatge ens ensenyava, en plena continuïtat amb el text al·ludit de Lleó XIII, que la llibertat religiosa és “la immunitat de coacció per part de l’Estat en matèria religiosa”, “que no ha d’impedir ni controlar ni dirigir l’activitat religiosa”, com ho definí la declaració Dignitatis humanae del Concili Vaticà II, i que també ha de ser reconeguda com a origen de la llibertat moral, perquè és la “capacitat d’ordenar les pròpies opcions segons la veritat”. I ens recordava, una altra vegada, que és a la base de tot dret i de tot Estat rectament constituït, que no ha d’impedir les expressions ni els símbols públics religiosos, ni ha de violentar les consciències en l’educació, la sanitat o en qualsevol altre camp.

“La sang dels màrtirs” ha estat “llavor de nous cristians”, i també d’autèntica llibertat personal, social i política. I ho continuarà essent al llarg dels temps. Podem, i doncs, legítimament celebrar-ho en la nostra festa. I recordar-ho arreu. Assegurar la nostra solidaritat en la pregària i en l’ajuda als cristians perseguits, acollits també amb la generositat que ens demanava l’Apòstol en la seva lectura. I en la demanda als poders constituïts onsevulla del respecte a la immunitat de totes les consciències, ja que el cas contrari “és una amenaça a la seguretat i a la pau i impedeix la realització d’un autèntic desenvolupament humà integral”, com diu també el Papa.

Demanem a la intercessió del nostre patró Sant Sebastià, que les societats del nostre món obtenguin la vertadera llibertat religiosa, condició necessària perquè homes i dones s’acostin a la fe amb serenitat i tranquil·litat d’esperit. Demanem-li que quan per causa de la nostra fe en Jesucrist, i pel nostre servici des de la fe, som objecte de calúmnies, de burla o rebutjats, siem feliços, com ens deia ara mateix Jesús a l’Evangeli, perquè la persecució, per subtil que sia, és prova de fidelitat i porta a l’eternitat en el Senyor. Demanem-li, especialment al nostre Patró Sant Sebastià, en aquest temps, per tots aquells afectats per les paraules de Jesús a l’Evangeli que acabam d’escoltar, perquè en temps de crisi, no sols d’economia, estiguem, cada vegada més, a prop dels més pobres, dels més dèbils, dels qui passen fam i dels que ploren en unes circumstàncies que demanen de tots, més justícia, més cor, més dignitat.

Que ell, patró de la nostra Ciutat, ens faci imitadors seus, a fi que obtinguem, des de la recerca necessària del bé comú temporal, “l’eterna Pau” que canten els goigs del nostre Patró. Així sia.