Homilia del Dimecres de Cendra 2011

HOMILIA EN LA MISSA ESTACIONAL DEL DIMECRES DE CENDRA

La Seu, 9 de març de 2011

Estimats germans tots:

En el missatge que el Sant Pare Benet XVI ha escrit enguany amb motiu de la Quaresma, ens convida a viure-la en un aspecte molt important, definitori d’aquest temps litúrgic i que, de fet, va impulsar-ne la creació i l’estructuració com a tal.

Es refereix a la Quaresma com a itinerari catecumenal per al Baptisme, com un itinerari amb la meta del Baptisme. Aquest és l’origen de la Quaresma, camí que culmina en els baptismes de la nit santa de la Vetla Pasqual. També en els nostres temps i en les nostres circumstàncies és oportú, i prou convenient, que la visquem així, ja que la meta ha de ser recordar el nostre baptisme en la mateixa Vetla solemníssima, vertader centre de tot l’any litúrgic, i renovar-ne públicament, enmig de la comunitat dels germans, les promeses en les renúncies al mal i en la professió de la fe vertadera en la Trinitat divina. Sense oblidar que hem d’acompanyar els germans pròpiament catecúmens, de cada dia més entre nosaltres, que es disposen a realitzar l’etapa darrera en el camí de la incorporació definitiva a la Pasqua de Jesucrist i a la seva Església.

Preparem-nos, doncs, a reviure el nostre baptisme, a partir d’aquest moment, del dia d’avui, conscients que, com recorda el Papa, el fet d’haver-lo rebut d’infants, abans de l’ús de raó, és la mostra més clara de la misericòrdia de Déu, de l’acció gratuïta de la seva gràcia, del do gratuït de la fe per part d’Ell, de l’eficàcia meravellosa del sagrament i dels sagraments en la fe de l’Església, de l’amor de Déu, en definitiva, “que ha estat el primer d’estimar-nos”, com diu l’apòstol sant Joan, sense cap mèrit de part nostra, sense cap acció prèvia, sense res a canvi que pugui “obligar-lo a respondre o correspondre, a pagar o premiar” de qualque manera.

Tota la vida cristiana, que arranca d’aquell moment, és un seguiment de Jesús, “l’aventura del discipulat”, que, com diu el Sant Pare en l’eco de sant Pau, gràcies que “el Baptisme no és un ritu del passat, sinó l’encontre amb Crist, que informa tota l’existència del batiat, li dóna la vida divina i el crida a una conversió sincera [i permanent], encaminada i sostinguda per la gràcia, que el porta a assolir l’alçada del Crist en la seva plenitud”.

L’evangeli i la lectura de l’Apòstol que acabam d’escoltar són una gran crida a la conversió. En el fragment de la segona carta als de Corint que s’ha proclamat com a segona lectura, ens insistia en la urgència de la conversió i en el fet de trobar-nos en un moment especialment favorable. Ho són tots els moments d’aquesta vida present, mentre hi siguem a temps, encara que sia l’hora darrera, com en els treballadors de la vinya. Ho és més la Quaresma, per l’abundància de la Paraula de Déu que, com a bona Mare i diligent Mestra, ens serveix l’Església en la mateixa taula de l’Eucaristia durant l’itinerari quaresmal. Hi ressona encara l’eco d’aquell passatge de l’Antic Testament, del llibre de l’Eclesiastès, que llegíem en les setmanes prèvies a aquesta fèria major, tradicionalment en la litúrgia romana amb un cert caràcter introductori o preparatori. Ens deia l’antic savi fa dues setmanes: “No tardis a convertir-te al Senyor, no ho deixis cada dia per demà.” I ens exhortava a no confiar en les pròpies forces o riqueses, perquè davant el judici del Senyor no valdran de res. “La misericòrdia de Déu, que cancel·la el pecat i permet de viure en la pròpia existència ‘els mateixos sentiments de Crist Jesús’, és comunicada a l’home gratuïtament”, torna a recordar el missatge del Papa.

Jesús a l’evangeli ens concreta tres aspectes en què es realitza el “penediment” o penitència, que ens duu a la conversió i que n’és fruit. L’oració, el dejuni i l’almoina són els eixos tradicionals del camí quaresmal, però ho són també de la vida cristiana i camí per a la santificació, particularment apropiat en l’itinerari dels qui han rebut i viuen la vocació de l’estat laïcal. En efecte, una vida conformada a la relació de cada dia més intensa i profunda amb Déu, en la confrontació permanent amb la seva voluntat, sense subterfugis ni hipocresies, i sense preocupació per les aparences, en les imatges de colors ben vius que ens pinta el Senyor, és un camí segur i constant cap al Pare, a pesar de les caigudes, que seran percebudes a l’instant i reconegudes amb humilitat implorant-ne el perdó en el sagrament de la Reconciliació tan propi d’aquest temps sant, amb aquella confiança filial que només l’Esperit Sant ens comunica. I no hi ha dubte que, perquè no hi hagi aquell engany contra el qual ens prevenia el Senyor mateix, les altres cames del trípode de la nostra conversió i santificació han de ser el dejuni i l’almoina.

És impossible, germans, avançar per aquest camí, sense deixar llast. Sense privar-nos de coses, sense deixar de tenir-ne, sense renunciar-hi, en un món que no vol renunciar a res ni a ningú que pugui resultar gratificant en un moment. Que no renuncia per res a les satisfaccions immediates. Que el nostre dejuni, per contra, ens ajudi a girar els ulls envers Déu, a fi que les criatures no sien obstacle per a arribar-hi, sinó, ben al contrari, objectiu del seu amor a través nostre. De quantes coses supèrflues –i no tan supèrflues, recorda el Papa– podríem privar-nos al llarg d’aquest sant temps, imatge de l’itinerari de la nostra vida cristiana, començant pels dejunis i abstinències, simbòliques pel caràcter comunitari i identitari, que ens assenyala l’Església!

I totes aquestes privacions han de tenir, a banda de fer-nos tenir present que hem de guardar el cor indivís per a Déu, a qui hem d’estimar en els altres i a través dels altres, la conseqüència de la prova del nostre amor: la nostra solidaritat amb els més necessitats en compartir amb ells el que ells no tenen i nosaltres sí que tenim. En temps de crisi no cal recordar-ho gaire, perquè tots sabem on hem d’acudir per posar remei a carències que tenim molt a prop o, si més no, per aportar el nostre granet d’arena als organismes, diocesans i d’altres nivells dins l’Església, que s’ocupen de canalitzar-lo a una escala més gran. Practiquem l’almoina amb vertader despreniment i desinterès, com a mostra pràctica de caritat autèntica, reflex d’aquell amor de Déu, que s’ha avançat a estimar-nos quan no ho mereixíem ni li podíem ser amables.

Recordar enguany d’una manera especial el caràcter de la Quaresma com a itinerari catecumenal per al Baptisme és singularment oportú pel cicle de les lectures que vivim, el cicle A, en el qual cada diumenge l’evangeli n’aprofundeix un aspecte. Demanem l’aigua viva com la Samaritana, la llum vertadera com el cec de naixement, la vida nova i definitiva, per a nosaltres i els altres, com la família de Llàtzer, una volta haver passat per les temptacions i haver-les superades per la gràcia i començat una vida nova transfigurada per l’Esperit Sant que ens mena a la resurrecció de Crist, a través de la passió i de la creu.

Que, com conclou el Papa, en aquest itinerari ens guiï Maria, la Mare de Déu i deixebla perfecta del Senyor, “que ha engendrat el Verb de Déu en la fe i en la carn, per immergir-nos com Ella en la mort i en la resurrecció del seu Fill Jesús i tenir la vida eterna”. Així sia.