Corpus Christi 2011

HOMILIA EN LA MISSA ESTACIONAL DE LA SOLEMNITAT DEL COS I DE LA SANG DE CRIST

La Seu, 26 de juny de 2011

         Queridos hermanos:

         En el evangelio que acabamos de escuchar, Jesús nos dirigía hoy a nosotros, como en su día lo hizo a los que oían sus palabras en la Sinagoga de Cafarnaum, el pasaje culminante del discurso del Pan de Vida en el capítulo sexto de San Juan. Sus palabras han sido un canto al alimento que dará a sus fieles, miembros de su Cuerpo místico, sarmientos de su vid.

         Hemos visto también la reacción de estupor y sorpresa de sus primeros oyentes: “Cómo puede este…?”, reacción que tiene que ser natural ante el anuncio de un prodigio tan grande que sobrepasa con mucho todo lo imaginable, aún en Dios mismo, reacción natural en la actualidad del que desconoce su revelación o carece del don de la fe, del Espíritu del Padre que Él nos da.

         Nosotros, que conocemos y hemos experimentado durante años sus prodigios y cotidianamente este, como Pan que nos sostiene, ¿qué diremos?, ¿con qué palabras responderemos? Recurriremos sin duda a la misma Palabra de Dios y veremos gozosamente cumplido y realizado lo que en el Antiguo Testamento era profecía, imagen, signo o símbolo, y exclamaremos como al principio de esta celebración que “el Señor nos alimentó con flor de harina y nos sació con miel silvestre”, lo que subrayábamos con una bellísima melodía gregoriana y un salmo exultante de alabanza, porque “Dios ha estado grande con nosotros”, todavía más que con nuestros padres de Israel en la fe, dándosenos Él mismo como alimento en los desiertos que cruzamos en la vida sobre la tierra.

         Quizás, nuestro peligro, por tanto, más que la ignorancia de los de Cafarnaum, sea acostumbrarnos a tan grande prodigio, vivirlo sin vivirlo.

         Vale la pena caer en la cuenta que acabado, hace unos días, el ciclo pascual, celebramos la Solemnidad del Cuerpo y la Sangre de Cristo. Es un día para detenernos a valorar tan único y extraordinario don de su presencia en medio de nosotros. Eucaristía y Pascua están íntimamente ligados ya que además de revivir el memorial de su Pasión, a partir de la Consagración, bajo las especies del pan y del vino, Jesús Resucitado está presente.

          Resulta significativo hacer paralelismos entre las experiencias con Jesús Resucitado que leemos en los evangelios con la experiencia que nosotros podemos hacer en cada Eucaristía. El apóstol Santo Tomás, tocó el cuerpo de Cristo resucitado. En cada Eucaristía yo toco el mismo cuerpo del Resucitado. El domingo de Pentecostés los discípulos disfrutan de la presencia del Resucitado que les comunica el Espíritu Santo. En cada Eucaristía, el mismo Resucitado se hace corporalmente presente en el pan consagrado y continúa llenándonos de su Espíritu Santo.

         Germans i germanes, aquestes comparacions ens recorden que el contacte de l’Església amb el Ressuscitat no queda circumscrit a un període curt al voltant de la Pasqua, sinó que aquesta íntima proximitat del Senyor s’estén a tots els segles. Nosaltres també podem dir que hem menjat i begut amb Ell després que ha ressuscitat de entre els morts. Cada Eucaristia és compartir la Taula amb Jesucrist. Realment, veritablement.

         Germans, podem exultar avui perquè Déu mateix s’ha fet el nostre menjar i company de camí en totes les vicissituds i circumstàncies de la vida. El seu Pa “tan abundós que nostra ànima assacia” i el seu Vi que “dóna alegria que endolceix tots els dolors” són la Carn i la Sang de Jesús, el Senyor. Visquem-ho en conseqüència i amb plena consciència, en l’adoració silenciosa en el sagrari i festosa en la custòdia i en les processons i manifestacions, com la d’avui, testimoni de la nostra fe a Ciutat ininterrompudament des del segle XIV, en la celebració digna, orant, contemplativa del misteri del Calvari que s’hi fa present de manera incruenta, en la recepció creient, amb les condicions que exigeix, respectuosa i fervorosa del Bon Jesús quan combreguem.

         I no oblidem, com ens recordava sant Pau en la segona lectura, que l’Eucaristia és comunió del Cos de Jesús, però també entre nosaltres mateixos, membres del seu Cos. Això és important, i definitori, per a l’Església particular, ja que existeix Església on hi ha celebració de l’Eucaristia, on es reuneixen els feels cristians, el poble cristià, presidit pels seus servidors, els ministres del Senyor, per celebrar l’Eucaristia.

Tinguem sempre present d’on venim i d’on procedim. L’Església, a Mallorca i als altres indrets, no pot existir, ser-hi present, viure i actuar, en qualsevol aspecte, més que així i des d’aquí. Bon dia el d’avui, per a meditar-ho, germans, i treure’n les conseqüències necessàries perquè la nostra vida de creients, les nostres activitats, tot el que pensem, sentim i facem estigui presidit per la centralitat de l’Eucaristia “com a font i culminació” d’una vida autènticament cristiana de nom i de fets, de creença, d’actuació i de motivació.

         Que sigui l’Eucaristia el nervi profund de la comunió entre nosaltres ha de constituir l’objectiu més important. Si no li escatimam res, que serà no escatimar-ho al mateix Jesús, que hi és, amb tota la rotunditat d’aquests mots, serem un poble unit en la confessió de la vertadera fe, en la lloança divina, en la pràctica de les bones obres, en l’amor actiu envers els germans, sobretot els qui més ens necessiten com ha estat manifest en la actuació de la nostra Caritas en aquests 50 anys d’expressió del compromís de la nostra Església, i a la que avui som cridats a ajudar, en l’aspecte material, en temps magres o de crisi, i en l’aspecte espiritual, ajudant, a homes i dones d’avui, afectats en la manca d’esperança, de conhort, del sentit últim de la vida, sobretot.

         Oh Bon Jesús, vos demanam avui i ara especialment, congregats com a poble vostre per celebrar aquesta gran solemnitat, actuar segons la vostra promesa que hem sentit a l’evangeli, que “els qui us mengin a Vós, visquin gràcies a Vós”. Així sia.