Homilia en la Solemnitat de la Dedicació de la Catedral de Mallorca 2011

La Seu, 2 d’octubre de 2011

         Estimats germans:

         Reunits un any més davall aquestes voltes gairebé set vegades centenàries per celebrar l’aniversari de la dedicació de la nostra Seu a quasi mitjan segle XIV, i contemplant la solidesa de l’edifici i la magnitud de la seva fàbrica, resulta quasi impossible no girar la mirada i el record vers el gran esdeveniment eclesial d’enguany, que adoptà per lema, com sabem, una imatge en part arquitectònica treta d’un passatge de sant Pau als cristians de Colosses.

I recordam també, com fa un parell de mesos, l’agost passat, va ser visitat el nostre primer temple i casa pairal de tots els cristians mallorquins per joves d’arreu del món que hi feien escala anant a trobar el Sant Pare Benet XVI a Madrid per a la Jornada Mundial de la Joventut. Ací mateix ressonaren els càntics i pregàries d’adoració eucarística en diversos idiomes i es realitzà plàsticament la catolicitat de l’Església, com en tantes ocasions es fa visible durant l’any entre els qui ens visiten.

         També sant Pau acaba de dirigir-nos la paraula, com als cristians de Corint, amb la imatge arquitectònica de l’Església, i ens ha recordat que el fonament és Crist i que no n’hi ha d’altre ni en podem posar d’altre ni intentar substituir-lo per res ni per ningú: “Edificats i arrelats en Crist, ferms en la fe.” És fonamentalíssim, com repetírem als joves aquells dies, construir sòlidament les nostres vides en sentit humà i cristià. No podem edificar damunt arena, sinó sobre roca com el mateix Bon Mestre ens adverteix a l’evangeli, en culminar el gran sermó de les seves ensenyances, el Sermó de la Muntanya.

         La ciutat a què som convocats, en la comunitat de fe, esperança i caritat, que és l’Església en aquest món, i la Jerusalem celestial en el futur i eternitat que ens descrivia la primera lectura, és la més real, sòlida i indestructible de totes les construccions que puguem imaginar, l’única que ens pot abrigar realment davant i enfront de les inclemències que la vida ens va presentant i que, a la fi, “eixugarà les llàgrimes dels nostres ulls”, ens abraçarà afectivament i aixoplugarà efectivament i “renovarà totes les coses”.

El gran missatge és, germans, no deixar-la mai. Mirau si en fa de segles que aguanten aquestes columnes i voltes, naus, parets i vitralls, encara que n’hi hagi de més moderns, i aguanten i ens guarden de fred i calor! I doncs, això no és res comparat amb la solidesa que trobam en l’Església per a les nostres vides, amb promesa, igualment sòlida, de més a més, d’eternitat nova i plenament benaventurada! No ho trobarem enlloc. Val la pena que ho agraïm a Déu, que ens ha enviat el seu Fill, a l’Església que, assistida pel seu Esperit, no ha deixat de transmetre l’Evangeli al llarg dels segles i de sostenir-nos amb els sagraments, als avantpassats concrets que ens ho han transmès tot, i que visquem la fidelitat a l’únic que, a més de fonament, és arquitecte i constructor, el principi i fi, Jesucrist, Senyor nostre.

I aquesta fidelitat és, abans de tot, la fe, en la qual ens exhortava sant Pau i el Papa Benet amb ell, a romandre “ferms”. La fe com a actitud de confiança i d’adhesió a Ell, a la seva Persona. No és un missatge ni unes idees ni uns valors ni una moral allò que ens ha de moure en primer terme. Però, per això mateix, l’adhesió i l’amor a Ell ens duran a voler el que Ell ens ha revelat, ens ha explicat “com a amics i ja no com a servents” i a tenir el màxim respecte i la màxima cura en tot el que és la seva voluntat.

Queridos hermanos, además de la Jerusalén celestial de la primera lectura, y del nuevo templo, que es la Iglesia de Jesucristo, que aparece en la segunda, también en el evangelio aparecía una casa, la casa de alguien que quiere ver al Señor. Y que es encontrado por Él.

El Señor en el episodio de Zaqueo, pecador convertido, pone en acto aquel amor de Dios por todas sus criaturas. Los hombres, los fariseos, despreciaban a Zaqueo manchado por el dinero y el poder; ¡es un pecador! El Hijo de Dios, por el contrario, lo va a visitar a su casa; deja la masa de admiradores que lo acoge en Jericó y va Él solo hacia Zaqueo, como el buen pastor que deja a las noventa y nueve ovejas para ir a buscar a la que está fuera. Se confirma, también en este caso, la desconcertante originalidad de Dios: Él tiene siempre soluciones nuevas y distintas para cada uno y para cada caso, inventa posibilidades y modos de salvación siempre nuevos, y nosotros deberíamos aprender de Él.

Nada es imposible a Dios, ni siquiera distanciar el corazón del rico de sus riquezas. Eso ocurre con Zaqueo porque Jesús lo ha buscado, se ha acercado a él, lo ha amado, entrando con amistad en su vida, y con ello le cambia, transforma su vida, introduce la salvación en su casa. Que esta casa, catedral a Él consagrada, sea casa donde Jesús nos visite, nos ame, nos cambie, nos dé su salvación.

Hermanos, dejémonos encontrar y cambiar por Cristo y recordando el lema paulino de la Jornada Mundial de la Juventud, celebremos el aniversario de la dedicación de este sublime templo catedralicio consagrado a Dios en el siglo XIV, y admirando su solidez, deseemos construir la solidez de nuestras vidas en el Señor así como la de nuestra Iglesia. Con los jóvenes que acudieron a nuestra Catedral en agosto y, después a Madrid, jóvenes nosotros en espíritu de toda edad y condición, “edificados y arraigados en Cristo, firmes en la fe”, deseemos renovar y edificar nuestras casas y familias, nuestras comunidades e Iglesia, nuestra sociedad, en la única “roca, que es Cristo”, y pidámoslo especialmente cuando Él renueva su Sacrificio y le recibimos en el interior de nuestras propias personas, por intercesión de María, cuya imagen de la Mare de Déu de la Seu, como titular, nos preside. Así sea.