Homilia de la Inmaculada Concepcion 08.12.2011

HOMILIA EN LA MISSA ESTACIONAL DE LA CONCEPCIÓ IMMACULADA DE SANTA MARIA SEMPRE VERGE

La Seu, 8 de desembre de 2011

Estimats germans:

Les lectures que acabam d’escoltar ens introdueixen com un camí, una pujada d’ascensió, al gran misteri que avui celebram, misteri de Maria, certament i en primer lloc, però també de tota l’Església, en tant que estam cridats a arribar-hi els qui en som membres, com la resta de la humanitat, cridada igualment a entrar-hi, a fer part de l’únic Poble de Déu. Aquest és, com sabem, el leitmotiv del gran document, columna vertebral del Concili Vaticà II, la constitució dogmàtica Lumen gentium.

I així, si vèiem a la primera lectura l’escena de la caiguda dels nostres primers pares, hem vist a la segona el terme on Déu vol que arribem “d’abans de l’eternitat” si podem parlar d’aquesta forma, per veure-ho tot complit perfectament en Maria, la “plena de gràcia” a l’evangeli.

Maria, en efecte, és la primera redimida, des del primer instant de la seva existència, però nosaltres ho som en el baptisme, que, en general dels qui som aquí, ja pensaven els nostres pares per a nosaltres abans de néixer. Alegrem-nos amb Maria, doncs, de la bondat infinita i dels dons de Déu immerescuts entonant el propi magníficat.

La qüestió cabdal és la nostra resposta. Hem vist clarament la de Maria, a l’evangeli: “Som l’esclava del Senyor, que es complesquin en mi les teves paraules.” El Papa Benet XVI, que ha convocat l’Any de la Fe pel vinent 2012, en commemoració precisament del cinquantenari de l’obertura del Concili Vaticà II, fa en el motu proprio Porta fidei una descripció preciosa de l’itinerari de fe de Maria, l’itinerari modèlic per antonomàsia, que comença, naturalment, amb l’escena de l’evangeli d’avui: “Per la fe, Maria acollí la paraula de l’Àngel i cregué en l’anunci que seria la Mare de Déu en l’obediència de la seva entrega.”

Germans, s’han dit moltes coses sobre la crisi present que tots veiem, sentim i experimentam de qualque manera, encara que alguns més greument. N’hi ha que han dit, i crec que molt encertadament, que és sobretot una crisi d’humanitat, una crisi de fe. Es referien, en primer lloc, a la fe que anomenam humana, sense excloure la que és pròpiament fe, la virtut teologal infosa per Déu. El mateix problema demogràfic, amb totes les derivacions econòmiques i sociològiques que presenta, s’ha dit, és un problema de fe, perquè els fills són, en una certa analogia del que hem vist que deia el Papa de Maria, concebuts abans en la ment que en el cos, o són avorrits, fins a les conseqüències, entre altres, de l’envelliment que pot arribar a fer impossibles les nostres societats tal com les coneixem.

Pensem, germans, que deixant la vida divina, la de la fe i de la gràcia, no recuperarem el paradís perdut que vèiem a la primera lectura i que obre i tanca l’Escriptura, mostrant-nos que Déu vol certament que el recobrem. I això no tan sols en un sentit espiritual o estrictament religiós en la dimensió d’eternitat de què ens parlava sant Pau en la segona lectura, sinó també en les conseqüències de la convivència humana, aquí, ja en aquest món.

         Enfortim la fe, l’esperança, la caritat per trobar sentit a tot lo que feim, perquè no estam per omplir-nos de paraules i discursos interminables, sinó per deixar-nos transformar per l’obra de Déu en les nostres vides pel seu amor, i per fer-nos transformadors de la realitat que ens envolta, oferint la fe, practicant la solidaritat de l’esperança, i donant-nos més que donant, en una entrega de la nostra vida que cobra sentit en el servici total als germans.

Responguem, doncs, germans, a la nostra vocació, que és la santedat, com ens deia sant Pau i ens recorda el Concili Vaticà II, amb la fe de Maria, segons el seu exemple i per la seva intercessió.

Hermanos, hemos visto en la primera lectura la caída de los primeros padres, cómo en el evangelio se nos presentaba la primera y totalmente redimida, la “llena de gracia”, María, la única persona humana totalmente fiel, mujer llena de fe y obediente incondicional a la Palabra de Dios, como nos recuerda el Santo Padre Benedicto XVI en la reciente carta sobre el próximo Año de la Fe (2012), y en la segunda lectura, san Pablo nos recordaba que todos estamos llamados a alcanzar esta pureza y santidad ante Dios.

La consecuencia es clara. Debemos imitar a María en su fe, en su entrega, confianza y obediencia incondicional a la voluntad de Dios, descansando en la omnipotente mano de su amorosa providencia. No nos dejemos guiar ni despistar por sucedáneos idolátricos que pueden llevarnos a crisis todavía peores que la que conocemos. Depositemos en Dios nuestra fe y confianza, nuestra esperanza y nuestro amor, solo en Él.

Y solo por Él amemos, y amaremos en plenitud a los que nos rodean. Buscaremos y procuraremos su verdadero bien en este mundo y en el definitivo, y seremos felices, bienaventurados, aquí y ahora, por siempre y para siempre.

Oh María, concebida sin pecado, siempre fiel, patrona desde antiguo en esta catedral donde nuestro pueblo votó defender el misterio que celebramos, ruega por nosotros en la hora presente, y concédenos participar de tu fe, con la que podamos entrar, confiados, en la eternidad dichosa. Así sea.