Homilia en la missa de cloenda dels cinquanta anys de Càritas Mallorca

HOMILIA EN LA MISSA DE CLOENDA DELS CINQUANTA ANYS DE CÀRITAS MALLORCA

La Seu, 8 de desembre de 2011

            Estimats germans:

            En complir-se tal dia com avui els cinquanta anys exactes del començament institucional de Càritas Mallorca, en signar el Bisbe Jesús Enciso el decret constitutiu el dia de la Puríssima, s’escau que reflexionem sobre el patrocini de qui avui celebram, Maria, la nostra Mare santíssima, en el misteri de la seva Concepció Immaculada.

            Ella és, en efecte, la primera redimida, la primera persona que anticipa la nova creació, la recreació de la primera, alliberada ja del pecat que hi introduïren els nostres primers pares i que tantes conseqüències ha produït i produeix cada dia. N’hem vist com un itinerari en les lectures que acabam d’escoltar: des del relat de la primera caiguda a l’Anunciació del Messies, amb la constatació que ja ha començat la seva obra per la plenitud de gràcia de Maria, passant pel meravellós càntic de Sant Pau als Efesis en què descriu el terme final de la vocació que hem rebut de Déu, predestinats abans de la creació del món, cridats a “ser sants i irreprensibles als seus ulls”.

            És cert que, en la consideració d’avui, se subratlla la vocació i la destinació a la santedat personal. Però sabem que aquesta és inseparable de la conducta que observem amb el nostre proïsme. “Com podem estimar Déu, a qui no veiem, sense estimar els germans que veiem?”, es demana l’apòstol sant Joan, i així és tot l’esperit de la Llei divina, de l’Antic Testament al manament nou de Jesús a la Cena, on es posa a si mateix com a mida d’amor. I sabem també que la gran pregunta del judici final serà què hem fet amb Ell fent-ho amb els seus germans “més menuts” o més necessitats.

            I sense cap dubte, tot això implica unes conseqüències socials. Primer de tot en la societat religiosa que Ell fundà, l’Església, que ha de tenir molt clara aquesta prioritat entre totes. Però també en tota societat humana en què aquella sia present i que influesqui de qualque manera. I és molt bo i molt oportú que ho recordem en aquest temps d’Advent, perquè la missió de l’Església és estendre el Regne de Déu en qualsevol realitat humana, i l’Advent ens recorda la imminència d’aquest Regne en l’acompliment final de la història, relacionat amb el moment de plenitud que suposà el misteri de l’Encarnació, que hem vist a l’evangeli. Notem que hi vèiem igualment la promesa, i l’afirmació, que “el seu regnat no tindrà fi”.

            Quines són les característiques d’aquest regnat? Un salm relativament repetit durant l’Advent, el salm 71, ens defineix les característiques del regne messiànic com de plenitud de la justícia en les relacions humanes: “Alliberarà el pobre de les mans de l’opressor [...], salvarà la vida dels pobres”, etc. És a dir, que instaurarà l’equilibri perfecte en l’acompliment de tota justícia i de qualsevol aspiració humana noble i recta, entre les quals sobresurt el benestar dels més mancats i necessitats per qualsevol causa, víctimes sovint de la injustícia i de l’opressió pel simple fet de la violència del més fort.

            Realitzar això, germans, ha estat i és la missió de Càritas, en aquests cinquanta anys i sempre. Avançar i fer veure, de qualque manera, aqueixa plenitud messiànica, preparar-li els camins, sortir-li a l’encontre. I això fet amb un estil que no pot ser més que el de Jesucrist, el Messies, com ha vingut a nosaltres, mentre esperam que torni “amb poder i majestat” i culmini definitivament la seva obra sense oposició al seu reconeixement per part de res ni de ningú, de cap realitat humana.

            Mentrestant, el nostre estil no pot ser altre que el seu de les benaventurances, el que profetitza, juntament amb la culminació que dèiem suara, Maria en el seu Magníficat. En el món a l’inrevés que ens presenta, igual que en les benaventurances, el Rei Messies, l’Ungit de Déu, “derroca els poderosos del soli i exalça els humils, omple de béns els pobres i els rics se’n tornen sense res”, s’acaben els orgulls fatus dels homes, les seves pretensions ridícules de “ser com déus”, la supèrbia, precisament per satànica, estèril i infructuosa, i ve el regnat dels “humils i benignes de cor”, dels “nets de cor”, humils i transparents, dels “mansuets, dels soferts, dels qui han plorat i han patit persecució pel fet de ser justs” i de voler i cercar la justícia, esperant sols en Déu l’alliberament.

            Qui ens pot guiar millor en aquest camí que Maria, la gran profetessa de la vertadera justícia messiànica en el Poble de Déu, en la humanitat redimida, i model i exemplar puríssim d’aquesta nova realitat humana, com ens en subratllava el Concili Vaticà II? Precisament ens disposam a entrar en el cinquantè aniversari de l’inici d’aquell Concili i Càritas suposà, en la caritat organitzada, un dels grans pilars de la renovació volguda per aquella magna assemblea de l’Església Catòlica Universal. El Papa Benet XVI ha volgut que ens hi preparem amb un any dedicat a la primera de les virtuts teologals, la fe, sentit de la nostra vida i de la vida de l’Església, el do que rebem de Déu i que ens el fa conèixer vertaderament. I ja sabem que la fe, per a ser viva i operant, “ha d’actuar per l’amor”, com ens diu el mateix sant Pau.

            Amics i germans de Càritas, tots els que hi col·laborau al present com a professionals i voluntaris, tots els qui hi donau, de forma anònima molt sovint, no ens toca avui sinó expressar-vos el més profund agraïment en nom de l’Església de Mallorca, que volgué delegar en vosaltres, solemnement i oficialment, fa cinquanta anys el ministeri de la diaconia, de la caritat, que, amb el de la celebració dels sants misteris del Senyor, els sagraments i la litúrgia, i el de la proclamació de l’Evangeli a tothom i a tot arreu, són les raons principals del seu existir en aquest món i en aquesta etapa de la història fins que el Senyor tornarà gloriós i ho durà tot a plenitud com celebram en l’Advent i acabam de veure.

            Queridos hermanos, en la memoria agradecida hacia los predecesores de la historia de amor y de entrega de Cáritas, tan bien recogida en el volumen de su historia presentado hace un mes, que volvemos a agradecer vivamente, de la conjunción de esfuerzos y de la organización en la caridad práctica con los más necesitados, siempre ejercida por la Iglesia, encomendamos a los difuntos, comenzando por los obispos mis predecesores en el gobierno de esta Iglesia. Ellos viven ya la caridad como única virtud con Dios y los hermanos, en la plena visión de la faz divina o en la espera inmediata del supremo bien que no les podrá arrebatar ya nada ni nadie. Oremos por ellos, encomendémonos a ellos, con vivísimo agradecimiento y con súplica confiada por la continuidad de su misión y la nuestra en la Eucaristía de hoy, verdadera acción de gracias jubilar.

            Hermanos todos, vais a recibir en esta celebración un pequeño recordatorio que quiere expresar y sintetizar lo que hemos dicho y lo que ha sido, es y quiere ser Cáritas siempre. Es la reproducción de uno de los tesoros artísticos de la Seu: la tabla gótica que representa la distribución de la limosna, la Taula de l’Almoina, por nuestra Catedral, su Cabildo y Clero, en la Edad Media. En este testimonio de la constante práctica de la caridad organizada por parte de la Iglesia, resplandece la centralidad del anuncio y del sentido evangélico: todo aquello que donantes (representados en los escudos) y clero y otros ministros o servidores damos a los pobres, es a Jesucristo que lo damos, el cual preside la mesa de los pobres y nos repite una y otra vez la sentencia definitiva de su juicio inapelable: “Todo lo que hicisteis (o dejasteis de hacer) a uno de estos mis humildes hermanos, a mí me lo hicisteis.”

Que ho tinguem sempre ben present és la nostra petició d’avui, per intercessió de la Mare Immaculada davant el seu Fill, Fill de Déu i Cap del Cos dels seus germans mancats i que sofreixen. Així sia.