L’ESCOLÀSTICA I LA SEU GÒTICA

Jo intuïa que havia una relació, i no petita, entre l’objectiu de l’escolàstica i el de la catedral gòtica, entre els estris d’una i altra, entre la manera d’argumentar de la primera i la manera de construir de la segona. Però, hi havia altra gent que pensava o havia pensat així? He trobat algunes referències.

Efectivament, altres han pensat que escolàstica i gòtic són dues grans infraestructures de la gran estructura de l’esperit catòlic medieval. És el que constata Maria Gozzoli quan afirma, per una part, que “Una filosofía —la Escolástica— enmarcaba armoniosamente todo el saber del tiempo y afirmaba la posibilidad de ascender a Dios no sólo por la Fe, sino por la razón”, i per l’altra: “Se llegaba a Dios por un esfuerzo del pensamiento, complejo aunque refinado, rígidamente formal a la vez que rico en sutilezas. Esos mismos conceptos, en la arquitectura, inspiraron en las catedrales góticas su ascensión a Dios a través de construcciones complejas pero refinadas, formalmente rigurosas, pero de igual manera ricas en pormenores”.

La teologia escolàstica era un esforç d’arribar a Déu mitjançant unes formes amb molta rigidesa formal ensems que amb frondositat de sulileses. No és aquest el mateix esforç que realitzaren els obrers del abat Suger de Saint Denís a l’hora d’aixecar, a la regió de l’Illa de França, el primer temple gòtic? Així ho creu Étienne Gilson quan constata la influència del mateix esperit creador en les catedrals gòtiques i en el pesnament escolàstic.
Hi ha una correspondència entre escolàstica i gòtic tant en l’àmbit espacial com en el temporal. Les “Summes teològiques” s’escriviren en els mateixos llocs i temps que les “Catedrals gòtiques”. Tot en un ràdio d’uns 150 quilòmetres, al voltant de París. I és veritat que també quan la vigència de l’escolàstica començà a declinar, també començar l’arquitectura renaixentista a suplantar la del gòtic.

Les característiques comunes entre Summa i Catedral podrien resumir-se en aquestes tres: 1) Correspondència d’intent, el d’encarnar la totalitat del saber cristià en els registres teològic, moral, natural i històric, en la Suma i en la Catedral es pot parlar d’un pla, d’un pla que persegueix la unitat del conjunt. 2) Correspondència entre la divisió en parts, i de les parts en altres parts, val a dir divisions i subdivisions, així en la Suma i així en la Catedral. 3) Correspondència entre la proclamació de la unitat del conjunt i el manteniment de la identitat de les parts, establint-se, entre els diversos elements, una correlació sense confusió.

I encara més que aquestes característiques són les estructures de pensament que les sustenten, sobre tot la cosmológica i la musical. Des que Sant Agustí al seu tractat “De musica” fonamentà la musicalitat en els principis matemàtics, es tengueren per germanes la música i l’arquitectura, donat que les dues eren filles del nombre. La consonància de les diverses notes jugava igual que la consonància de les diverses parts que constitueixen un arc o una bòveda gòtica.

Vàrem estudiar “Cosmologia” i varem estudiar després “De Deo creante”, i en aquest punt sí que la connexió és més notòria encara: veièrem el cosmos com una obra arquitectònica i veièrem Déu com arquitecte, com veièrem la creació de la matèria caòtica i la creació dels “cosmos” a partir del caos. El gòtic prové tant del martell del picapedrer com del compàs de l’aparelledor. El gòtic és l’art que intentà relacionà tres grans arquitectures: la de la terra, la de les estrelles o bòveda celestial i la del temple que construien. Tant com els clàssics enaltiren els proporcions de l’univers – recordem el que ens fèren aprendre de cor: “Quis es tam vecors qui cum suspexerit in coelum non sentiat Deum esse?, de Cicerò -, tant com la Bíblia enaltí les proporcions de l’arquitectura del Temple de Salomó, els segles posteriors han enaltit les proporcions de la catedral gòtica. El creador del món i l’arquitecte gòtic segueixen estrictament unes mateixes lleis: les de la geometria. És d’aquí que el temple gòtic és analògicament igual que el cosmos i igual que el destí final de tot ell, la Jerusalem celestial. Tal com “el gran Arquitecte” revelà les mides, els nombres i els pesos a Noè per construir l’arca, a Moisès per el tabernacle, i a Salomó per el temple, així la fàbrica del gòtic, seguint les mateixes lleis, revela el “gran Cosmòleg”.

Pens que existeixen els suficients lligams entre la escolàstica i la catedral gòtica per establir-ne un profunda relació. He trobat una  expressió afortunada, malgrat l’intenció fos la de desacreditar l’estil ogival per afavorir la volta al classicisme arquitectònic, el renaixement. Em referesc a la que emprà Gottfried Semper per definir la Catedral del seu temps: “Escolàstica de pedra”.

Acabaré amb una referència bibliogràfica. Existeix un llibre amb el títol de “La arquitectura gòtica i la escolàstica” d’Edwin Panofsky, editat per Siruela. Em fa ganes ara d’atorgar-li lectura.

Joan Bauzà i Bauzà