EL RETORN DE LES HISTÒRIES

Els nostres pares i padrins ens contaren històries (les Rondalles), el professor Ramon ens contava històries (Por un clavo se perdió una batalla), els evangelis ens transmeteren històries (les Paràboles).

Tornàrem grans, i ens feren filòsofs, i deixàrem el gust per les històries tot qualificant-les de “cuentos de viejas” i ens dedicàrem a elucubrar. Els llibres que omplien els nostres prestatges ni eren de contes ni de biografies, començàrem a llegir manuals, introduccions, diccionaris i assajos.

Deixàrem els relats per les tesis, i així hem viscut per anys. Les tesis ens fascinaren, i tan valia que fos la de “El capital” de Marx com la de “Crítica de la raó pura” de Kant. Allò que era important era el contingut, el raonament, el missatge, això és, la tesi.

Retornen, a la cultura, les històries, els relats. Mai havia durat tant poc en el temps una teoria com la del postmodernisme que preconitzava “el final de la història” i la mort del relat, així com el triomf de l’instant i del fragment.

Tres fets em fan pensar d’aquesta manera: una conferència escoltada, un llibre llegit i una experiència viscuda.

Una conferència a Toledo el passat mes d’abril sobre museus. La tesis del senyor i de la senyora que la impartiren fou la següent: tot museu ha de comptar amb un pla museològic, al ciutadà que vengi a visitar el museu el que li hem de contar és una història. Un museu no és una col•lecció d’objectes ni que siguin valuosos. Vaig pensar en les exposicions de “Las edades del hombre” i vaig creure que el seu èxit és haver estat muntades com relats.

El llibre és de 2011, “La música del mundo” de Javier Argüello, un jove escriptor argentí nascut a Xile resident a Barcelona. A la primera pàgina, els tres primers apartats comencen així: “En el principio no había nada... entonces Dios decidió separar la luz y...”. “En el principio, Eurínome, diosa de todas las cosas, se alzó desnuda sobre el caos y...”. “En el principio hubo una gran explosión, una singulariad espacio-temporal de la que...” I a continuació afirma: “Cualquiera de estos comienzos podría ser el de nuestra historia. El primero nos inaugura en tanto que hijos de la Biblia. El segundo como occidentales que encuentran su cuna en la Grecia clásica. El tercero como devotos del Big Bang y de la fe científica”. La darrera explicació científica sobre l’origen del món pot ser no sigui finalment vera, però certament és una bella història, com ho són també les altres.

L’experiència és la del correu electrònic, més de la meitat de arxius són relats. Segons conten, les xarxes socials contenen esbarts d’historietes més o manco verídiques, més o manco personals. Els blogs dels famosos tenen seguidors perquè els seus fans van assedegats de conèixer la seva història.

Perquè deu ser que tornam a les històries? L’època que deixà de contar-les coincideix amb aquella que cregué que res quedava fora de la possibilitat del coneixement humà, l’època del positivisme, sistema de pensament que “no reservava cap espai per allò que no era capaç de comprendre”. Una època, relativament curta en anys, però que els seus efectes encara perduren en el subconscient col•lectiu de molts dels que nomenam – ¿o es nomenen? – intel•lectuals.

Darrerament, la ciència ha donat passes, no sol en l’àmbit de la innovació, sinó també en el de la humilitat: ara reconeix que no ho coneix tot, i que el que coneix pot canviar. Ara hom reconeix que el llenguatge matemàtic queda curt a l’hora d‘abastir el tot. I, què fan ara els científics i els intel•lectuals més lúcids a l’hora de pensar el món i la bolla? Comencen ara a fer el que segles fa feren els que, sabent que no ho sabien tot, intentaven explicar-se precisament el tot: contar històries.

On els grecs millor deixaren constància del seu pensament fou en el teatre. On avui queda palès en força la situació humana del moment és en la novel•la, també en el cinema. És, la d’ara, no l’hora de la mort del gran relat, sinó precisament la del seu retorn.

La meva intuïció és aquesta: la força que ahir tenien la lletra i la tesi, ara la tenen la imatge i el relat. ¿Deu ser per aquesta raó que magisteris – escolars, catequètics o mediàtics – que encara es sostenen en documents i tessitures ja no transmeten pràcticament res?

Veritat és que el relat pot ser un bon suport per a la ficció, el que constitueix un gran perill, el de passar-se pels nassos el propi principi de no contradicció: “això era i no era”. També es veritat que el relat és el suport dels millors testimoniatges. En  tot cas, si el que queda expressat en aquestes línies tingués alguna mena de pes, hauríem d’assumir que el pas de la tesi a la història no és mica petit: la tesi conclou i clausura, la història resta oberta i fa camí.

                                                                                                                                    Joan Bauzà i Bauzà